Són de Santander, sí, però es mosquegen quan se’ls diu “el Santander”, ves, i no perquè reneguin de Santander, no, sinó perquè consideren que el nom distintiu del club és el de Racing, apa.
Deixem-ho en Racing, doncs. El Real Racing Club Sense Més.
El President, Francisco Pernía, té una retirada evident a Siro López, en el físic i, encara més, en l’ànima merengue. D’això l’acusen els racinguistes, sulfurats per les condicions en què ha traspassat Sergio Canales al Real Madrid. Ho comenten amb tota mena de detalls spice al exitós fórum “¿Cuál ha sido la mayor cagada de Pernía?”.
El blanquíssim president, però, no ha fet més que mantenir la llarga tradició de traspassar els millors jugadors càntabres a la capital: Gento, Juanito (porter), Marquitos, Santillana, Corral, Aguilar, Munitis… El Madrid va tornar els favors el 1999, cedint-los dos campions d’Europa, Víctor i Amavisca. O no eren favors?
Potser recordant-ho, un racinguista ha comentat: “Por Canales no os preocupeis.
Le liberamos on 18 años (gratis), y le repescamos con 31 cuando ya esté rodado.”
Al Barça, ves quines coses, només li han venut Juan Carlos i l’argentí Zubiria, però en canvi, durant força temporades, nois de la pedrera barcelonista s’han rodat cedits al Racing, des del pioner Vicedo, el 1958, fins a l’actual Henrique, tan ficat a la cessió que acaba d’alliçonar: “No tenemos que dejar al Barça hacer su futbol”.
La història del Racing només és pot repassar després de prendre’s una Biodramina, tan gran és el mareig que provoquen les pujades i baixades de primera a tercera divisió. De fet, el gran actiu del discutit president és que amb ell porten ¡¡¡ 8 !!! temporades sense baixar.
A destacar que tres de les pujades a primera es van aconseguir amb el mateix entrenador, José María Maguregui, en èpoques diferents.
En qüestió de descensos, el Racing ha viscut dues intervencions federatives estranyes i sorprenents, per no dir francament sospitoses:
El 1952, després de fallar en una insòlita promoció en lligueta de sis equips, el Racing es va salvar perquè la Federació va deixar sense camp el Mestalla, el filial valencianista, dictaminant que “no podía usar el mismo campo que el Valencia”.
El 1987 havia de baixar a segona un sol equip. L’últim classificat va ser el Cádiz, però les influences del seu president, Manuel Irigoyen, a la Federació van fer que, a l’últim moment, es decretés una mini-lliga dels quatre últims classificats, que va perdre el Racing.
És encisadora la narració dels orígens del club que fa la pròpia web: “Jóvenes adolescentes se reunían en la Plazuela de Pombo… contendían en interminables partidos a un número determinado de goles o hasta que la luz diurna les faltaba. Al final se guardaba el balón en la farmacia de la que era titular el padre de Diego Breñosa; más tarde, se sentaban en un banco frente a la droguería de Zubieta”.
El nom del seu camp és El Sardinero per a tothom excepte per als propis racinguistes, que prefereixen el nom antic de Campos de Sport (Sardinero és un barri). Menys mal que ja no es recorda que el 1932, la fortalesa del Racing a casa va propiciar que l’humor racinguista anomenés el seu camp “el huerto del francés”, al·ludint a un assassí francès que enterrava les víctimes en un hort.
Seguint en aquesta línia, la tribuna nord era coneguda com “la gradona de los malditos”. I avui, l’speaker saluda cada tarda els afeccionats amb la música de Piratas del Caribe
També es va conèixer el Racing com “el equipo de los bigotes” des del 1972, quan van tenir un inici de temporada esplèndid a segona divisió i els jugadors es van conjurar a no afaitar-se’l fins que perdessin, cosa que va succeir a la jornada 10.
Potser pel caràcter muntanyès, al Racing li agrada anar de modest, però el cert és que ocupa la digníssima 14ena posició en el rànquing de la lliga espanyola, amb 428 partits guanyats a primera divisió, just després dels grans.
DENGÚN PUEBLU CELEBRA LA SU DERROTA
¡¡PUEBLU CÁNTABRU, ESPIÉRTA Y ALUCHA!!
Un detall de la seva història té ressonàncies florentinianes: el 1952, faltat de calés per a fitxar, el club va demanar als socis que avancessin l’abonament de 10 anys, a canvi de convertir-se en socis-propietaris eterns d’una localitat. Van reunir peles, sí, van fitxar Alsúa, Barrenechea, Martínez… i uns anys després l’economia del club anava de cul perquè una part dels abonats no pagava ni tornaria a pagar mai més. Pura enginyeria Floren avant la lettre: glòria avui i ruïna demà.
La situació de fallida econòmica ha estat crònica al Racing, però la muy noble y muy leal ciutat de Santander té un ajuntament filantrop que, qual cal, es fa càrrec del deute del club i li aixeca un estadi nou a canvi dels terrenys dels vells Campos de Sport (1981-88).
El Racing compta amb 54 penyes, algunes de noms tan inquietants com Alacranes o Culebres. Prefereixo no saber què significa el nom de les penyes Ojáncanos, Coniscos, Trentis, Concanos ni Pichulaca.
Els seus seguidors són afeccionats a cantar. Volen fer de “La fuente del Cacho” el seu himne mític, a la manera del “You never walk alone” del Liverpool, i ara amb la Copa s’han inventat una versió local del famós “Por eso yo te quiero” del Boca Juniors.
Les cançons més entonades, però, les dediquen a futbolistes concrets:
“Guti, Guti, Guti… / no seas bobo, / que no se llama Bibi / que se llama Manolo”.
“Aplaudan aplaudan / no dejen de aplaudir / Bodipo tiene sida / y se tiene que morir”.
(cal recordar que Bodipo, un davanter golejador, va jugar al Racing del 2001 al 04; actualment juga al Depor)
Dissabte, si els racinguistes aconsegueixen marcar, els podeu cridar santanderins, per mosquejar-los, o santanderenses, perquè us entenguin, o santandereños, o pejinos, o chanis, que vol dir el mateix.