Joan Padrós Rubió va néixer a Barcelona el 1869, fill de Timoteu i de Paula, botiguers de pro. Traslladats a Madrid el 1876, Joan va acabar dirigint amb el seu germà Carles Al Capricho, una botiga de robes situada al número 48 del carrer d’Alcalà.
Limitats pel marc modest de la botiga, els dos nois van trobar en la novetat noucentista de l’sport el vehicle ideal per pujar en l’escala social i ocupar càrrecs importants, obrint un camí pioner que seguirien persones tan reputades com JA Samaranch, Pablo Porta, Iñaki Urdangarin, JL Núñez, Jesús Gil o Joan Laporta.
Més en concret, van trobar el vehicle en la barreja íntima de l’esport i la política, obrint un camí pioner que etc. etc. etc.
El primer pas va ser escindir el Foot Ball Club Sky, el primer equip format a la capital, enduent-se una part dels membres per a fundar el Madrid Foot Ball Club sota la presidència del meritori Joan. L’any següent ja ensabonaven la monarquia en organitzar un campionat nacional dins de les celebracions de la majoria d’edat d’Alfons XIII. Van aconseguir que l’Ajuntament de Madrid donés una copa de plata al guanyador, que els cedissin el camp de Polo de l’Hipòdrom de la Castellana per jugar els partits, i que el propi Carles arbitrés la final, jugada entre el Vizcaya i el Barcelona, tot i patir una coixesa que li limitava els moviments.
El 1903, Carles presidia la Federació Madrilenya de clubs de football que ell mateix havia impulsat. El propi Alfonso XIII, que el tractava com un amic personal, va donar el trofeu, i el certamen es va instituir com a Campionat d’Espanya, futura Copa del Rei, que els primers anys va organitzar indistintament o la Federació Madrilenya o el Madrid Foot Ball Club. Tanto monta. Els Padrós, en definitiva. El flamant Madrid va guanyar oportunament les copes dels anys 1905, 06, 07 i 08.
El 1904, Carles, que havia substituït Joan a la presidència del club, va enviar un delegat a Paris a la reunió constitutiva de la FIFA, tot i que Espanya no hi podia ingressar per falta d’una federació nacional, defecte que es va resoldre el 1909.
Un any abans, en Carles havia deixat la presidència efectiva del club per a ser immediatament nomenat President d’Honor Vitalici, un vici català que últimament gaudeix d’un auge renovat.
Apuntava a càrrecs més alts, com va ser el de diputat a les Corts pel districte de Mataró en les eleccions generals de 1910, 1914 i 1916 representant el partit Liberal, tasca que li va comportar la proclamació de Fill Adoptiu de Mataró, agraïda ciutat que encara li té dedicat un petit carrer del centre, cosa que ignoren molts culés de la capital del Maresme.
L’amistat d’en Carles amb el rei va facilitar la demanda del títol de “real” pel club, qualificatiu que el monarca va concedir en carta del 29 de juny de 1920: “Su Majestad el Rey (q. D. g.) se ha servido conceder con la mayor complacencia el Título de Real a ese Club de Football, del que V. es digno presidente, el cual, en lo sucesivo, podrá anteponer a su denominación”.
El club, no podia fer menys, va córrer a afegir el monarca al seu llistat de Presidents d’Honor Vitalicis. Noblesse oblige.
Carles Padró, convertit en propietari de finques a l’Escorial, va presidir també la Confederación Española Patronal Agrícola i el Centro de Estudios Agro-sociales, i va ser recompensat pel rei Alfonso amb la Gran Cruz del Orden Civil del Mérito Agrícola.
Així com Josep Sunyol, president del Barça, va ser afusellat pels franquistes durant la guerra Civil, el terratinent Carles Padró va ser detingut pels republicans i sotmès a un simulacre d’afusellament al Retiro. Poc després, però, va aconseguir un salvaconduït que li va permetre fugir fins a Marsella i, d’allí, passar a la zona nacional.
No cal explicar que la reialesa del Madrid FC es va perdre durant la República i es va recuperar amb l’entrada franquista a la capital. El club va espanyolitzar el nom, deixant-lo en Real Madrid Club de Fútbol, sense abandonar el tarannà mediocre que havia seguit fins llavors. L’any 1952, quan celebrava el 50è aniversari, només havia guanyat 2 lligues de les 21 disputades, i 9 copes de les 49 disputades, comptant-hi aquelles 4 inicials de nyigui-nyogui. Resultats prou inferiors als aconseguits pels clubs dominadors d’aquest esport, l’Athlétic (5 i 16) i el Barcelona (5 i 11).
Però la política anunciava canvis transcendents. El Govern franquista es preparava per sortir d’un aïllament mundial que l’asfixiava. Els vencedors de la 2ª Guerra Mundial no havien enderrocat l’última dictadura aliada de l’Eix, però havien vetat l’ingrés d’Espanya a la nova ONU i decretat el boicot mundial d’ambaixadors. La guerra freda va modificar aquesta situació, però. Primer el Vaticà (1953) i després els EUA van reconèixer el règim del dictador, que va poder entrar a la ONU (1955), tot adoptant nombroses mesures per rentar-se la cara davant l’opinió mundial.
L’esport no va ser un terreny menor. De manera semblant a la “diplomàcia del ping-pong” que anys després va desglaçar les relacions entre Xina i els EUA, el règim va triar el futbol per a millorar la seva imatge, i el Real Madrid va ser l’equip escollit malgrat la grisor de la història anterior.
D’una banda, es va exercir una pressió tremenda per forçar el Barça a renunciar al fitxatge ja firmat de Di Stéfano, peça clau per a formar un equip guanyador que va permetre el Madrid guanyar les lligues del 1954, 56, 57 i 58, quasi d’una tacada.
Els estaments futbolístics i arbitrals van abandonar les imparcialitats i professionalitats per col·laborar en l’èxit de la maniobra (generant una dinàmica viciada que es va enquistar de tal manera que encara avui en patim les conseqüències. 60 anys més tard, en circumstàncies socials i polítiques molt diferents, continua semblant imposible d’eradicar).
Simultàniament, Santiago Bernabéu va impulsar, amb Gabriel Hanot, periodista del diari L’Equipe, la creació d’una copa europea que es va dissenyar en una reunió a l’hotel Ambassador de París amb assistència de Bernabéu, Hanot, Bedrignan i Gustav Sevesen, i que la UEFA va aprovar amb força reticències.
La Copa d’Europa seria un aparador ideal per al futur del club i per a la imatge del Règim, tan lligats. El Madrid va guanyar els 5 campionats inicials (del 1956 al 60), els dels anys de la consolidació de la competició que havia patrocinat.
Els amics de L’Equipe van escriure que “El Real Madrid havia re-inventat el futbol”. The Times va publicar que “El Real Madrid es passeja per Europa com a l’antiguitat feien els víkings, arrasant-ho tot al seu pas”. D’aquí els ve l’àlies de “víkings”.
Les publicacions del club encara expliquen que diversos equips de tot el món van canviar els colors de la samarreta per copiar els de l’admirat Real Madrid, posant l’exemple del Leeds United.
No ho poseu en dubte, ho diu la Història, almenys la història paral·lela dels nostres, tanmateix, amics.