SANTIAGO BERNABÉU DE YESTE
Fill d’un advocat valencià, va néixer el 1895 a Montealegre-Almansa (Albacete) per circumstàncies de la feina del pare. Aviat es van traslladar a Madrid, on el jove Santiago es va afeccionar a jugar al foot-ball i va ingressar als juvenils del Madrid amb 14 anys. Va jugar al primer equip del 1911 al 1928, és a dir, durant 17 anys, fins a l’edat de 33, coses del futbol d’aquells primers temps. Simultàniament, es va llicenciar d’advocat.
Fins aquí les dades. A partir d’aquí, es fa difícil fer un seguiment de la seva vida perquè el que s’ha publicat d’ell no són biografies sinó hagiografies, com si fos un sant als altars.
Per alguna raó que se m’escapa, es fa un esforç especial en remarcar que va tenir gravíssims enfrontaments amb els jerarques del franquisme. N’explicarem alguns:
Vet aquí que una vegada, el general Millán Astray assistia a un partit en la llotja de convidats de Chamartín. Es va propassar amb l’esposa d’un invitat i don Santiago Cierra España, en assabentar-se, va pujar a la llotja i en va expulsar el general, tot prohibint-li l’entrada a l’estadi. L’intemperant Millán el va amenaçar de mort i tan sols la intervenció del general Muñoz Grandes, a les ordres del qual havia servit Bernabéu, va impedir que les amenaces es complissin.
Vet aquí que una vegada, enmig d’un partit de bàsquet del Real Madrid amb el Maccabi Tel Aviv, don Santiago, arrencant-se del pit la insígnia d’or del club, la va imposar al general israelià Moshe Dayan que, per descomptat, era un fanàtic afeccionat merengue. El general Franco va esclatar d’ira, en saber-ho, ja que el seu Govern no reconeixia l’estat d’Israel.
Vet aquí que el 1973, don Santiago va sol·licitar la construcció d’un estadi nou, en un proto-pelotazo que no va prosperar perquè tant la Dictadura com l’alcalde de Madrid, Arias Navarro, van ignorar el seu projecte per castigar la seva escandalosa desafecció política.
Vet aquí que anys abans el jove Santi ja havia demostrat un indomable caràcter rebel. Malgrat haver estat molts anys un jugador de referència del Madrid, Bernabéu va ser vetat en les convocatòries de la selecció espanyola, a causa d’haver denunciat públicament el sistema de quotes regionals amb que es confegia l’equip. No hi ha una altra explicació a la injustícia de què Bernabéu no arribés mai a la internacionalitat.
Vet aquí que el 1938-39, el recluta S. Bernabéu de Yeste va participar en la invasió criminal l’alliberament de la bendita tierra catalana a les ordres de Muñoz Grandes, singular general i millor persona. Li va quedar un gran amor a la terra conquerida: “Me encanta Cataluña a pesar de los catalanes”, va declarar anys més tard. I el més meritori és que aquest amor el sentia malgrat no entendre la parla dels indígenes, ja que, fill de valencians com era, els idiomes materns respectius eren molt diferents.
Les hagiografies s’esforcen també a remarcar la seva incansable disposició, austeritat i actitud de servei. Així, quan el Madrid va comprar el terreny del carrer O’Donnell, el jove Santi va ajudar amb altres voluntaris a desenrunar el solar. Encara més; s’afirma que personalment es va encarregar de pintar la tanca de fusta que envoltava el camp.
Mai no va acceptar cap sou per presidir el Real Madrid del 1943 al 78. És més. Si algun vespre s’enduia a casa el diari del despatx, passava per tresoreria a pagar-lo.
Vet aquí que moltes vegades assistia a reunions i recepcions amb un trajo tan vell i sargit que els directius del poderós Reial Madrid van acordar regalar-li un vestit el dia de l’aniversari.
Vet aquí que, tan aviat com el 1955, la Junta General de Socis va aprovar per unanimitat canviar el nom de l’Estadio Nuevo Chamartín pel de Estadio Santiago Bernabéu, cosa que va disgustar molt el president, que sempre havia defugit el personalisme.
L’actitud de servei li va impedir dimitir durant 35 anys. Va presidir l’última Junta en un estat de malaltia tan avançat que amb prou feines s’aguantava dempeus. Els directius feien esforços per contenir les llàgrimes.
Fins aquí he copiat, quasi paraula per paraula, el que explica de Santiago Bernabéu de Yeste la història oficial i altres històries no oficials que han begut de les mateixes fonts. Tant de bo els seus successors li haguessin imitat l’austeritat. El Madrid s’hauria estalviat deutes i, alguns directius, timbes de pòquer.
FLORENTINO PÉREZ RODRÍGUEZ
Els fets d’aquest personatge són més fàcils de comprovat, ja que avui es publica tot. Nascut el 1947. Enginyer de camins, canals i ports per la Politècnica de Madrid. Home de grans ambicions i gran astúcia per buscar càrrecs via política, via esports o via Véneto. Amb 26 anys ja va ocupar la direcció de l’Asociación Española de la Carretera, fins al 1976, quan va passar a ser delegat de Servicios de Saneamiento y Medio Ambiente de l’ajuntament de Madrid.
El 1979, amb carnet de la Unión de Centro Democrático, va ser elegit regidor de l’Ajuntament i (sintetitzo) Dir Gen d’Inf de Tra del Min de Tra, Tur y Com. El 1981 va passar a ser sub-pre de l’Ins de Ref y Des Agra del Min d’Agr, Pes y Ali.
La derrota d’UCD a les eleccions del 82 el va enviar a l’esfera privada, on no va trigar un any en arribar a vic exe de Con Pad. Ja no m’estiro més. Empreses i més empreses, càrrecs i més càrrecs, mentre la fortuna personal li passava dels milions de pessetes als milions d’euros.
Va fer un últim intent en la política, com a secretari general pel Partit Reformista Democràtic i candidat a les eleccions del 86, una superoperació molt ambiciosa amb grans padrins al darrere que buscava consolidar un partit fort de centre-dreta, marginant la impresentable Alianza Popular de Fraga Iribarne. Lamentablement, l’operació va fracassar per culpa d’un error minúscul però letal: el cap més visible, Miquel Roca Junyent, era tan català que els espanyols es van negar a votar-lo. Tan sólo eso.
Millor provar amb els esports, va pensar el geni, doncs. En l’esport, els odis regionals són tan institucionals que tenen carta de respectabilitat.
Bon estudiant com és, quan Ramón Mendoza, rient, li va explicar amb quines tècniques (vot per correu) l’havia derrotat en les eleccions del 95, Florentino va prendre nota i les va aplicar acadèmicament als comicis del 2000, obtenint “en buena lid”, “como bueno y fiel hermano” la presidència del Real Madrid.
L’aspiració manifesta de F Pérez és igualar o superar la figura de S Bernabéu. Sabia que no ho tindria fàcil, perquè la premsa tractava el iaio de Don Santiago i, a ell, de Tito Floren, malgrat que repartia fondos de reptiles amb la mateixa generositat que el carcamal.
El Don rebia ordres dels estrategues del Movimiento, i el Tito, de nostramo Juan March. En això eren comparables.
El Don va dedicar 35 anys a la vocació de servir a tort i a dret, i el Tito va patir un paralís després de 6 anys en el càrrec i la primera lliga abassegadora de Rijkaard. Va dimitir, va tenir temps de comptar amb calma els increments de patrimoni que li havien procurat els contactes de la llotja del Chamartín, i finalment, afectat d’una recaiguda en la bernabeuitis, va tornar decidit a completar els 35 anys del seu model. Li serà igual fer-los com a president d’un club de socis, com a accionista majoritari d’una SAD, o com a subhastador de paquets d’accions entre els xeics àrabs. Quan es té tanta vocació de servei, els detalls no compten.
Home de principis com és, ha inspirat la seva gestió presidencial en l’himne tradicional del club, que tantes vegades ha cantat a les graderies del Chamartín. La seva política de fitxatges deriva directament de les dues úniques frases que repeteix l’himne. Així, de “veteranos y noveles” va sorgir aquell “Zidanes y Pavones” que va definir una època, va donar la volta al món i es va incorporar a les enciclopèdies.
L’altra frase, “las mocitas madrileñas”, explica la presència i persistència de certs jugadors a la plantilla. A no ser que el Tito, quan canta això de “las mocitas madrileñas”, estigui pensant en les grupies que assetgen el vestidor merengue, chulapas castizas i millors persones com la Nuria Bermúdez que tantes vegades han demostrat el seu amor pels onze jugadors de l’equip, catorze amb els suplents.
Com al seu model Bernabéu, a Pérez li agraden els jugadors del Barça. No ho confessarà en una entrevista, però és una mitomania secreta que li rebrota a les hores íntimes. Els vol. Els desitja. Pagaria el que sigui per ells i, quan ha pogut ho ha pagat. Per Figo. Quasi per Iniesta. Per Messi?
L’altre vell ho va tenir més fàcil, amb tres ministres i dos capitans generals convencent al president del Barça d’afluixar l’argentí.
Com al seu model Bernabéu, a Pérez li molesten els elogis. Expressions com “Ser Superior” o “Galàctics” no han estat dissenyades pels seus estrategs sinó al contrari, inventades pels seus enemics per fer-lo sofrir. Florentino no perd el temps en desmentir-les, és clar que no; calla i les suporta amb fortalesa com Jesús portava la creu, sabent que el patiment puntua per a la glòria celestial. I dic celestial perquè les glòries terrenals se li estan fent difícils després de l’aparició de Messi.
Tants fitxatges, tants esforços per reforçar l’amistat de periodistes i àrbitres, tants villaratos en orris per culpa d’un gay nandrolònic i un nan hormonat. La vida no és justa. Déu no és just. Però és que Déu és Messi.
En l’última Junta que ha presidit Florentino, no solament els dirigents feien esforços per contenir les llàgrimes. Una deïtat destronada, incapaç de contenir-les, plorava a crits mentre esbocinava les estampetes de san Cristiano i les bíblies de mossèn Kakà.