Periquitos, pericos, periquets o pacarracus. L’origen d’aquests àlies és més embolicat que la simple coincidència amb les ratlles blanques i blaves habituals en aquells ocells. Resulta que, fa gairebé un segle, als anys 20, el gran humorista Valentí Castanys, al setmanari El Xut, satiritzava els espanyolistes com “els quatre gats negres”, al·ludint al petit nombre de socis del club. I quan, el 1929, van arribar a Catalunya les pel·liculetes de “Felix the cat”, de Pat Sullivan, presentades amb el nom de El Gato Periquito, la gent va fer la transposició dels animals.
Sol passar que un adjectiu sorgit com a insultant acabi sent reivindicat amb orgull, i en les celebracions del 75è aniversari va sortir un logotip oficial amb un perico, que ha continuant apareixent en anuncis, pancartes… i en l’insuportable Pericu que bota per la gespa de l’estadi com a mascota oficial. Que dissabte vigili amb qui es fica, però. Bojan té por als dimonis, però no als pacarracus. Bon cop de roc! Tot el que vola, a la cassola!
Ja en els primers origens, el que destacava en la història de l’Espanyol era la voluntat de construir una associació al voltant d’una determinada paraula, vejam si encerteu quina. Ángel Rodríguez, el fundador, va crear primer la Sociedad Gimnástica Española, que al 1900 formava la secció Sociedad Española de Foot-ball, que s’afiliava immediatament a la Federación Gimnástica Española que presidia el pare del fundador, don Rafael Rodríguez Méndez, catedràtic de la Universitat Central. L’any següent passava a dir-se Club Español de Foot-ball, que es va dissoldre durant tres anys perquè els socis/jugadors van anar a estudiar a universitats estrangeres, i es va reconstituir el 1908 amb el nom de Club Deportivo Español, en fusionar-se amb un alter-ego, el Club Español de Jiujitsu. D’immediat van suplicar el títol de Real, que el rei d’España va concedir als dos anys.
Tant de patriotisme és un cas únic. No hi ha res semblant al llarg i ample de les espanyes. Això sí; els colors blanc-i-blaus van ser triats l’any 1910 perquè eren els dels almogàvers que comandava Roger de Llúria. Via fora! Desperta, ferro! (oleremos a cebolla, oye)
Una cosa semblant es va fer amb l’escut. Un de nou, inspirat també en Llúria, va corregir l’excessiva sinceritat del primer.
Primer escut 
. Escut actual 
(amb quatre barres subliminals)
És molt antiga la tradició espanyolista de tenir mecenes de gran prodigalitat que facin viable un club amb pocs seguidors. Als primers anys, el club va dependre de la família De la Riva, tan rica com botiflera, que va comprar per 170.000 peles la finca de can Ràbia, a Sarrià, i va construir-hi el 1923 un estadi, conegut també per “la Manigua”, que fins al 1951 no va passar a ser propietat del club. Successius familiars De la Riva van presidir el “seu” Español en nou ocasions, des del 1912 fins al 1962, quan van cedir el mecenatge a altres admiradors de Roger de Llúria, tan patriotes com ells.
L’estadi de Sarrià va ser enderrocat el 1997. El recurs al pelotazo va ser l’única sortida per evitar la fallida del club, arruïnat per la gestió catastròfica del president Julio Pardo, un antic militant d’ultra-dreta que va accedir quasi per sorpresa a la presidència del club i es va distingir per fitxar russos: Galiamin, Korneiev, Moj, Kuznetsov.
Al seu llibre “”Recuerdos de un periodista intruso”, Ricardo Pastor, el Pitoniso Pito, afirmava que Pardo va ser un submarí infiltrat per Joan Gaspart per fer desaparèixer l’Español. Quasi ho va aconseguir.
L’Espanyol va haver d’adaptar-se a jugar de lloguer a l’incòmode Montjuïc, un estadi del que solia silenciar el nom oficial de Lluís Companys, personatge històric menys simpàtic que Roger de Llúria. Tan incòmode, que la gestió del president Dani Sánchez Llibre es va centrar en construir un estadi nou en propietat, que finalment va ser inaugurat l’octubre de 2009, i que ha elevat els pericos a la categoria de “l’altre equip de Cornellà”. El club principal de Cornellà, convé recordar-ho, el de tota la vida, és la Unió Esportiva Cornellà, un club quasi centenari que desenvolupa una tasca ingent de promoció del futbol juvenil i amateur.
El moment més difícil de l’Español, socialment parlant, no va ser l’estada a Montjuïc, però, sinó la transició democràtica, que va remoure moltes consciències d’espanyolistes. Una part dels socis va proposar una rentada general de cara i història, canviant el nom d’Español pel d’Atlètic de Catalunya o similar, i una altra part dels socis va amenaçar amb guillar en massa si el sagrat nom d’Español desapareixia. Finalment, la revolució es va limitar a semi-catalanitzar el nom del club i a traduir l’himne al vernacle. Apa, pelillos a la mar que solcaven els almogàvers.
El club ha tingut tres himnes oficials, amb músiques i lletres originals de reconeguts pericos. El primer, amb melodia de Pepe Hucha i lletra del Pitoniso Pito tenia un ritme de desfilada circense amb un tros solemne de sardana incrustat amb calçador. Es deia “Somos españolistas” i tenia l’honradesa de reconèixer: “Somos el más modesto / nos corresponde este puesto”. Chapeau!
El segon, del locutor de Ràdio Barcelona Isidre Solà, aconseguia integrar amb naturalitat estrofes dels dos idiomes, tot i que la música, de Carles Llopart, era una marxa horterona. No sé en qui pensava Solà, quan li feia dir ”Eres club… sólo un club deportivo, el deporte es tu único objetivo”.
L’himne actual, encarregat amb motiu del centenari, torna a barrejar una sardana amb una marxa, ara descaradament militar. La lletra és de Juan Segura Palomares, i fa venir bé la frase “un cant d’amor a la nostra terra, la terra de l’Espanyol”, perquè no calgui explicar de quina terra es tracta.
Tot i els problemes inscrits al seu codi genètic, l’Espanyol ha anat sumant èxits importants al llarg de la seva història. Va ser un dels històrics de la Lliga, amb el Barça, el Madrid i l’Athletic, fins que el 1962 va baixar a segona divisió. En aquell moment, algunes veus van manifestar que preferien dissoldre el club, però no van ser escoltades, per sort. El club va continuar, per sort. Fins avui, per sort. I espera.
Ha repetit descens tres voltes, els 1969, 1989 i 1993, i cada vegada ha tingut la sort o les empentes necessàries per tornar a Primera l’any següent, només l’última com a campió de Segona, les altres pels pèls, en tercera o quarta posició. Una estada més llarga a Segona hauria buidat de sentit l’existència del club, allunyat els mecenes i compromès greument la seva supervivència.
El títol més important del club és un campionat de Lliga aconseguit per la secció femenina la temporada 2005-06. L’equip masculí ha guanyat 4 Copes en 110 anys, el 1929, 1940, 2000 i 2006.
La celebració del centenari va ser una ocasió celestial perquè els alts estaments de Catalunya reconeguessin el fill bord i li atorguessin els crèdits de catalanitat que sempre li havien regatejat. L’EspaNY-NY-NYol va rebre la Creu de Sant Jordi i la dedicatòria d’una plaça de Barcelona a Ángel Rodríguez, el fundador. A les grades espanyolistes es continua escoltant “Puta Barça y puta Cataluña”, però ho criden quatre descerebrats i ningú no n’és responsable.
Com tots els clubs de primera, l’Espanyol ha vist els últims anys una multiplicació del nombre de penyes. Quasi totes es diuen penya blanc-i-blava o pericos de tal lloc, si bé unes poques han buscat noms més originals: Col·lectiu Desgavell, Kria Kuervos, El Pericu Girat o Pericosambwebs.
Amb la penya ultra, las Brigadas Blanquiazules. s’hi ha d’anar amb compte, per l’agressivitat que encara reivindiquen els nostàlgics i per actituds feixistes que han evolucionat del pla de les conviccions personals al de col·laborar amb la reorganització de la nova ultradreta europea. Els nous dirigents estan formats intel·lectualment, eviten la violència gratuïta d’arrasar bars o trens, i s’enfoquen a enquadrar gent que participi en actuacions com la que va esgarrifar la premsa europea, quan van envair el camp de l’Austria de Viena, fa quatre mesos.
La política del club ha estat de “integrar-los”, forçant un armistici entre ells i la pacífica Peña Juvenil i ubicant les dues juntes a la Curva Joven, amb la condició expressa de no entrar-hi banderes nazis ni preconstitucionals.
Recordem, tanmateix, que l’únic mort que va resultar dels seus vells enfrontaments amb els Boixos Nois va ser un brigada, el francès Fredéric Rouquier, agredit el 13 de gener de 1991 en represàlia per l’apunyalament patit setmanes abans pel boixnoi minusvàlid Sergi Segarra.
La visita a la pàgina web de l’Espanyol m’ha produït una frustració. En veure l’apartat Botiga – Alimentació, hi he entrat amb interès de trobar-hi ofertes d’escopinyes i llaunes de marisc, però l’únic producte que s’hi anuncia són ampolles de cava, en oferta. Imagino que deu ser perquè no en venen, per falta d’ocasions d’obrir-les.
No li ho tindré en compte al garrepa d’en Dani, però. Tanmateix, amics.