El Villareal CF està a primera divisió de passavolant; no li corresponia ni per política (segona ciutat de la província de Castelló), ni per població (51.000 habitants a la ciutat, 192.000 a tota la comarca de la Plana Baixa), ni per economia (tenia 5.500 socis i un estadi de 13.000 espectadors), ni per història, ja que era un molt modest equip que fluctuava entre regional i segona quan els Roig hi van desembarcar, el 1998.
Quins Roig? Doncs molts, tots els que volgueu dels set germans Roig Alfonso que, l’un per l’altre, s’han proposat comprar, posseïr, dominar, dirigir i empaellar tot l’esport valencià, des del València CF al Pamesa de bàsquet passant pel Villareal CF, i espera que no han acabat; qualsevol dia compren la Conselleria d’Esports, el Comité olimpico levantino, el Col·legi retxional d’àrbitres, el circuït de Xest, la Copa Amèrica i tots els altres clubs del levante español. El CD Castelló, ja ho han intentat.
Set plançons de Francisco i Trinidad, els propietaris de les afamades Cárnicas Roig, una empresa amb empenta de la Pobla de Farnals (Horta Nord, a 12 km. del Cap i Casal). El 1977 van ampliar les càrniques a botigues de queviures (Mercadona) i quatre anys més tard, quan la cadena arribava als 8 establiments, els fills la van comprar als pares.
Ep, què passa? Que no anàvem a explicar la història del Villareal? Tranquis, ara hi anem, però comencem repassant la història de la saga Roig, perquè és la de l’esport valencià dels últims anys.
Juan Roig Alfonso es va fer càrrec de la presidència de Mercadona i el 1990 acabaria sent-ne l’accionista majoritari amb la seva dona Hortensia. També és propietari i president del Pamesa València (ara Power Electronics València i, en realitat, València Basket Club, antic filial del Valencia Club de Fútbol), després que el seu germà gran Fernando li cedís el club.
A Mercadona hi ha treballat també Manuel Llorente, que havia estat director general del Valencia CF per traspàs de funcions de Paco Roig, després va ser president executiu del Pamesa València, i des del 7 de maig de 2009 presideix el Valencia CF.
Paco Roig Alfonso és el germà bandarra informal de la saga. Aficionat als càrrecs, va presidir de molt jove l’Asociación de Mataderos Españoles, com a representant de les Cárnicas Roig. Es va associar amb Teodoro Obiang, el benèfic president de Guinea Equatorial i mill#&$%or persona per encarrilar exportacions de fusta tropical, amb grans beneficis. Després de passar per la gestió immobiliària, va accedir a la presidència del València CF, que mantindria entre 1994 i 1997.
La seva operació per fer-se amb el control majoritari del club va aixecar molt d’enrenou. Una ampliació de capital de 800 milions (capital anterior, 700 M), que havia de tenir una limitació de 9 accions per accionista (Roig: “se trataba de democratizar el club”), va ser adquirida en bona part per testaferrros i noms suposats (com llistats d’empleats de la banca A Coruña), que immediatament revenien les accions al bon Paco.
El jutge de primera instància Alberto Jarabo, el gener del 1998, va anular l’ampliació per “falta a la lealtad social”. Finalment, Paco Roig va vendre les 31.000 accions que tenia a Bautista Soler. Actuament treballa (¿?) a la Federación Española de Fútbol.
Finalment està Fernando Roig Alfonso , que va intentar comprar el CD Castelló i, davant la negativa dels orelluts, es va convertir en propietari i president del Villareal CF. També ho és de Cerámicas Pamesa, una molt important empresa de rajoleria d’Almassora (entre Castelló i Vila-real), a més de tenir un 11% de les accions de Mercadona, d’ampliar horitzonts amb la comercialització del gas, amb l’empresa d’energia eòlica Renomar, i amb etc. etc.
És un home ben situat, com ho demostra la seva defensa a ultrança de l’amic Carlos Fabra, el president de la Diputació de Castelló des de fa 15 anys, un home que els envejosos han qüestionat amb denúncies gravíssimes que troben dificultats per tirar endavant degut a què fins a 8 jutges han dimitit després d’encarregar-se de la instrucció prèvia, sense arribar al judici.
El càrrec de president de la Diputació castellonina ja l’havien exercit el pare, l’avi, el besavi, dos germans del besavi i un rebesavi de Carlos Fabra en diferents períodes de l’últim segle i mig. Es tracta, com ja haureu intuït, d’una altra excel·lent saga d’aquesta terra “de las flores, de la luz y del amor”, beneïda per Déu.
S’especula amb la possibilitat que el recolzament incondicional de Fernando Roig estigui relacionat amb alguns ingresos (200.000 €) poc explicats que Fabra va tenir de Cattocer SA, empresa de l’amic Fernando.
L’any passat, el bon Fernando va rebre el premi de El Mundo Deportivo al “Mejor dirigente deportivo 2008”. El fet és que Fernando parla bé: “Siempre tiene que haber un mecenas en el fútbol. Durante estos nueve años, he realizado una gran inversión para que después el club funcione por sí solo… El fútbol son sentimientos; y yo creo que con los sentimientos no hay que hacer negocio… Yo dirijo el Villareal, yo soy propietario de las acciones, pero el Villareal es de 19.000, 25.000 o 55.000 personas que sienten el Villareal”.
Cal afegir que buscar informació dels germans Roig Alfonso és entre una gesta i una tortura. Ja per començar, les pàgines Viquipèdia de tots ells, així com les de Mercadona i Pamesa, són sistemàticament i repetidament modificades en el seu honor. La pròpia Viqui, avorrida, adverteix que el redactat de les pàgines no és neutral. La pàgina de l’ovella negra, Paco Roig, no existeix, ha estat successivament esborrada, millor així.
Ja n’hi ha prou de tants Roig i tanta hòstia, no? I la història del Villareal, coi?
Va vinga, fem-ne cinc cèntims. La història del Villareal s’explica aviat. Va ser fundat tard, el 1923, pel farmacèutic José Calduch. Va desaparèixer i després de la Guerra Civil va ser refundat a partir del Club Atlético Foghetecaz, una colla d’amics, a segona regional.
El 1998, amb Fernando Roig de president, José Antonio Irulegui d’entrenador, Palop de porter i Díaz Vega d’àrbitre, va pujar a Primera eliminant el Compostela a la promoció. Va durar-hi un any, però el 2.000 tornava a Primera per a quedar s’hi fins avui.
Fernando Roig ha demostrat un bon ull per fitxar sudamericans amb futur i entrenadors amb capacitat. Pel Madrigal hi ha passat Pizzi, Martín Palermo, Riquelme, Sorín, Coloccini, Sonny Anderson, Belletti, Forlan, Senna… a les ordres de Caparrós, Víctor Muñoz, Benito Floro, Pellegrini, Valverde…
El 2005 va quedar 3er de la Lliga i, el 2008, subcampió. A Europa hi ha jugat 5 temporades, la més important la 2005-06, quan va arribar a semifinals de la Champions després d’eliminar el Man U, el Glasgow Rangers i l’Inter (ai!). L’Arsenal el va afaitar (1-0 i 0-0) per culpa del penal que va fallar Riquelme als l’últims instants del partit de tornada.
El Submarí groc té 39 penyes. La més nombrosa és la Celtic-Submarí, anomenada així per l’agermanament dels dos clubs. La més sorollosa és la penya dels Borratxots, que porten anys negant que siguin ultres i traient senyeres estelades al camp. No són ultres, però les esbatussades amb els ultres visitants (Yomus, Frente Atlético, Ultras Sur…) han estat memorables. Borratxots, ves.
En resum; el més important que es pot dir del Villareal CF són tres coses:
# 1) Mai no han volgut valencianitzar el nom del club, malgrat que a Vila-real i a la Plana Baixa parlen valencià, fins i tot, els milers de rumanesos.
# 2) L’aparició del disc dels Beatles “The Yellow Submarine”, ha estat tan important a la història del club com la compra per part del bon Fernando. Els groguets el van adoptar com a himne, mascota i símbol, i es van canviar a un uniforme totalment groc.
i # 3) El balanç del seus partits amb el Barça és de 8-4-8, d’una igualtat absoluta. En canvi, el balanç dels seus partits amb el Real Madrid és 2-6-13. Absolut també, però no precisament d’igualtat.
No hase falta desir nada más. Poseu-li vosaltres l’adjectiu que volgueu, perqué jo, si l’hi poso, me ensiendo.