L’any 1890 ja hi ha constància que uns germans Welton tenien un Sevilla Football Club per a l’entreteniment de la colònia anglesa de la ciutat. Oficialment, però, el Sevilla FC es va fundar el 1905 amb un president andalús, don José Luís Gallegos.
Va dominar el panorama andalús durant molts anys, com ho mostren les 15 Copes d’Andalusia guanyades abans de la Guerra Civil. En la competició espanyola, en canvi, els resultats van ser discrets; no es va estrenar a primera divisió fins la temporada 1934-35, en la que el Sevilla, a més, va guanyar la Copa (3-0 al Sabadell).
Durant la guerra, el president Ramón Sánchez Pizjuán va evitar que els jugadors sevillistes anessin al front, en va fitxar altres dispersos i va mantenir l’equip actiu amb més de 80 partits per tota la zona nacional. No és d’estranyar, doncs, que la postguerra li provés. Amb la davantera dels stukes, letal com els avions de la Legión Condor, va guanyar l’estranya Copa del 1939 a Montjuïc davant del Rácing del Ferrol (6-2) i va emprendre la lliga 39-40 com una moto, fotent-li un 1-3 al Madrid, un 8-0 al Santander… Va perdre el títol per un empat a l’última jornada, però va estrenar la temporada següent amb un esgarrifós 11-1 al Barça, un infaust 29 de setembre, al que seguiren un 10-3 al València i un 8-3 a l’Hércules que va venjar l’empat amb que els alacantins l’havien deixat sense la lliga anterior.
L’empenta duraria fins l’any 1945, quan el Sevilla va guanyar l’única lliga de la seva història, i el 48, quan va sumar una Copa més.
Amb la celebració del cinquantenari es va pensar de substituir el vell estadi Nervión per un de nou, que es va inaugurar el 1958 al costat mateix, amb el nom del mític president Sánchez Pizjuán, que havia mort dos anys abans.
Com si el camp flamant fos gafe (això asseguraven els bètics), el Sevilla va deixar de guanyar campionats i va lliscar a una dinàmica d’equip ascensor, amb baixades a segona el 1968, 1972, 1997 i 2000, i una altra més que no es va completar, l’estiu calent del 1995, quan Sevilla i Celta devien descendir per sanció administrativa per no haver presentat a temps els avals prescrits en la conversió a SAD. Les manifestacions massives dels afeccionats, amb la penya Biri-Biri al capdavant, ho van impedir. Amb José María García cridant a la ràdio que no permetria que aquests equips baixessin, la Federació va resoldre el bolero saltant-se la llei i ampliant la Primera Divisió a 22 equips, una aberració que va durar dos anys.
D’aquells anys, poques coses es poden recordar: el gol que Paul Breitner va marcar al porter Superpaco a través d’un forat lateral de la xarxa, que l’àrbitre no va dubtar a concedir al Madrid (temp 75-76) i la dupla mortal de necessitat que van formar l’entrenador Bilardo i el jugador Maradona la temp 92-93.
Van ser molts anys d’acumular deutes i despropòsits, molt especialment durant els quinze mesos de la presidència de José María González de Caldas (febrer 96 a abril 97), un promotor taurí (Taurotoro, representant d’Ortega Cano) sense gaire afició al futbol, que en poc temps va reunir la cinquena part de les accions del Sevilla i va accedir a la Presidència. Les relacions amb una Miss España, Sofía Mazagatos (20 anys per als seus 44: “Era mi hermano, mi amante, mi abogado…Era todo” ) el van projectar “al candelabro”, un lloc on semblava estar-hi molt a gust.
Amb Antonio Camacho d’entrenador, va seguir una línia ruïnosa de fitxatges extravagants, comissions còsmiques, endeutament desmesurat i desaprofitament de l’excel·lent pedrera sevillista.
Per sort, les accions del Sevilla estan molt repartides i els petits accionistes el van poder expulsar en una assemblea celebrada dies després que Caldas patís un atac de cor. El 2006, la policia el detindria per pressumpta implicació en el cas Malaya de corrupció urbanística a la Costa del Sol. Ja no estava amb la Mazagatos, però s’havia casat a la finca d’Ortega Cano amb una guapa argentina tan jove com l’altra.
El seny va tornar al Sevilla el 2000 amb Roberto Alés. El nou president va heretar un club en fallida tècnica, fins al punt que un dia va pagar bitllo-bitllo de la seva butxaca la compra de pilotes per als entrenaments de l’equip, perquè tots els comptes i caixes estaven a zero.
Va imposar uns criteris que va qualificar de “economia de guerra” i “método alemán”: venda de les estrelles (Tsartas, Juan Carlos, Marchena, Jesuli), austeritat draconiana, fitxatges de cost zero i recurs a la pedrera, amb Joaquín Caparrós d’entrenador i Monchi de director esportiu.
Ramón Rodríguez Vallejo, “Monchi”, havia estat l’etern porter suplent del Sevilla els anys 90. Com a tècnic, va saber muntar una amplíssima xarxa d’informadors a tot Sud-Amèrica que ha rendit uns resultats extraordinaris.
Els jugadors quasi desconeguts, “hombres i no nombres”, van respondre i aquell mateix any el Sevilla va tornar a primera, amb unes xifres espectaculars.
Als dos anys, Alés va cedir el càrrec a Josep Maria Del Niu, un advocat de cor català amb una llarga trajectòria al club. Fill de directiu, les seves intervencions havien estat salvadores quan el recurs contra el descens administratiu i també en la Junta que va forçar la dimissió de González de Caldas.
Administrador estricte com Alés però de perfil més ambiciós, ha creat mitjans informatius propis, ràdio i TV, ha impulsat una política de màrqueting agressiu i ha aconseguit un “salto de calidad” combinant estrangers com Darío Silva, Julio Baptista i Daniel Alves amb una promoció extraordinària de la pedrera, molts dels qual acabaria venent a preus astronòmics per sanejar l’economia del club.
Després de tants anys de sequera, la malastrugança del Sánchez Pizjuán es va trencar (forcs d’alls? conjurs vudú?) i els èxits esportius van tornar amb Juande Ramos, un entrenador capaç d’explicar la tàctica en tants idiomes com calgui.
La temporada 2005-06 el Sevilla aconseguia la Copa de la UEFA derrotant el Middlesbrough per 4-0 a Eindhoven. La supercopa d’Europa cauria a Mónaco, derrotant el Barça per 3-0 (marededéusenyor!), amb gols de Direi, Kanouté i Maresca de penal.
L’any següent encara seria millor: a més de guanyar la Copa del Dr. (1-0 al Getafe), va repetir la UEFA a base de tombar l’Espanyol a Glasgow (empat a 2, i tanda de penals guanyada per 3-1). La supercopa d’Espanya va afaitar-la al Real Madrid (1-0 al S.Pizjuán i 3-5 al Bernabéu).
En aquests anys 2006 i 2007, la IFFHS va considerar el Sevilla com el millor equip del món.
Amb sort, enguany afegirà una Copa més a l’historial.
El Sevilla FC compta amb una afició nombrosa, de 42.000 socis, i amb 253 penyes, poc esteses fora de la província. La més famosa és la Biri-Biri, el grup ultra més antic d’Espanya, anomenat així en honor del jugador gambià Alhaji Momodo Njle que, amb un nom així, tenia el bon sentit de fer-se dir Biri-Biri. Es consideren antiracistes, esquerranistes i independentistes, van expulsar del seu interior un intent d’infiltració dels neo-nazis (actual Stukas Sur) i estan agermanats amb els anarcoultres d’altres equips.
L’afició palangana celebra les victòries a la Puerta de Jerez de la ciutat, per la raó que els pocs socis dels primers temps celebraven les victòries a la cerveseria que allí es trobava, contigua al teatre Eslava.
El Sevilla va comptar amb una secció de bàsquet els anys 60, que va arribar a jugar a primera divisió. En l’actualitat tira per altres direccions; és l’únic equip espanyol que pren part en la cursa automobilística Superleague Formula. A les aigües del Guadalquivir celebra cada any la regata Sevilla-Betis (un club de rem que no té res a veure amb el R Betis Balompié), en la que porta un avantatge de 29-14.
De l’himne del Sevilla val la pena parlar-ne. No de l’oficial, que no val un pèsol, sinó el que va composar el grup de copla andalusa El Arrebato pel centenari del club, una cançó esplèndida que l’afició canta abans de començar els partits i que posa la pell de gallina, amb una tornada que les teles estan fent famosa:
Y es por eso que hoy vengo a verte,
sevillista seré hasta la muerte ,
la Giralda presume orgullosa
de ver al Sevilla en el Sánchez Pizjuán.
Y Sevilla, Sevilla, Sevilla,
aquí estamos contigo, Sevilla,
compartiendo la gloria en tu escudo,
orgullo del fútbol de nuestra ciudad…
“Se me pone la pluma de gallina” (Sofia Mazagatos.). Millor que el “Your never walk etc.”, suxuru.