Es va fundar l’any 1928 com un matrimoni contra-natura, amb la fusió dels dos adversaris que competien per la supremacia de la ciutat: la Real Unión Deportiva, vinculada a la Congregación de Luises y Kostkas, una mena de secta que dirigien els jesuïtes i representava del sector més conservador de la societat castellana, i el Club Deportivo Español, de tendència progressista com el nom indica.
De la unió dels oposats neixen les síntesis, i la patriòtica generositat dels, fins aquell moment, enemics irreconciliables havia de donar grans resultats per força, un Real Valladolid Deportivo que aviat va ser un gallet a la segona divisió.
I jo em pregunto: Com li hauria anat al Barça si haguessin tingut la mateixa generositat Núñez i Cruijff, Kubala i Suárez, Sandro i Laporta, Gaspart i Portolà, Milà i Fontanals?
Que l’exemple edificant dels vallisoletans no caigui en sac rot!
Just acabada la guerra (1940) ja hi havia calés a la fidel Pucela (general Saliquet, cruz laureada de San Fernando franquista…) per construir-li al club un estadi municipal, en el que el Valladolid va patir ascensos i descensos fins que el 1948, entrenat per Antonio Barrios, va aconseguir pujar a primera divisió.
Va preparar a fons la campanya, fitxant l’argentí-francès Helenio Herrera, però es va quedar en el 12è lloc (de 14). Herrera va guillar a l’Atlético de Madrid i el Valladolid va estar a punt de perdre l’equip a la pretemporada, quan, tornant de jugar un amistós a Pamplona, l’agost del 1949, l’autocar va patir l’envestida del tren en un pas a nivell de Villafría (Burgos). Per sort, i amb l’ajuda de la Virgen de San Lorenzo, només hi va haver ferits.
Ferits i tot, però, es van fer notar aquell any a la Copa; van eliminar la Real Sociedad, el Sevilla i el Real Madrid per caure a la final davant de l’imbatible Athletic. 1-1 al final, amb gol de Zarra, que en va marcar tres més a la pròrroga. 4-1, despedida y cierre.
La temporada 1956-57 es va produir una circumstància insòlita: van baixar a segona tot i jugar amb el pichichi, Manuel Badenes.
La temporada 1960-61, el Valladolid va repetir una història coneguda: va fitxar Heriberto Herrera, un entrenador uruguaià que, després de fer una bona temporada, amb ascens a primera, va guillar al RCD Español.
I a qui van contractar aleshores d’entrenador? Doncs a Antoni Ramallets, sí, a l’autèntic Ramallets, al nostre porter, al gato de Maracaná, que acabava de retirar-se i que quinze anys abans havia jugat un any cedit pel Barça al Valladolid. I no li va anar gens malament; l’equip va quedar en quarta posició de la Lliga, la millor classificació de la història. L’Antoni va guillar a entrenar el Zaragoza, però tornaria a un enfonsat Valladolid la temporada 1965-66 per intentar treure’l de segona. Quasi ho va aconseguir.
Aquells van ser els anys més angoixosos del club, asfixiat pels deutes i recorrent a mesures desesperades, com la de nomenar Conchita Velasco presidenta d’honor madrina del club per frenar d’alguna manera la fuga dels socis. Només la venda al Betis de la figura, Cardeñosa, per 15 M ptes. taparia els forats.
La venda d’Amarillo al Barça es compensaria amb l’arribada de Moré i Rusky, dos joves del filial. Més endavant s’afegirien altres juvenils del Barça i del Madrid, com Poli Rincón, que acabaria sent el màxim golejador de la història del Betis (78 gols en 223 partits) i el màxim descatxarrador del Carrusel Deportivo de la SER (78 carallotades per transmissió), a més de fer 4 gols de l’inefable 12-1 d’España a Malta (només 6 en altres 21 partits internacionals).
El Valladolid va aconseguir l’ascens a primera el 1980. L’entusiasme generat va fer arribar a 14.000 la xifra de socis i va aconsellar que l’Ajuntament es tornés a gastar els pempis edificant el Nuevo José Zorrilla, un nou estadi municipal a disposició del club, en terrenys cedits per la Diputació Provincial (tan fàcil com requalificar el miniestadi, vaja).
L’excusa va ser que serviria de seu al Mundial España-82, excusa suficient perquè el Consejo Superior de Deportes i la RFEF ajudessin també al finançament, amb aquella generositat que des d’un principi ha acompanyat la història del club.
Sempre és d’agrair que un estadi de futbol porti el nom d’un dramaturg (Mourinho vete al teatro) i no el d’un especulador president egocèntric. Una vegada a la vida que passa això, però, el camp és més conegut com “l’estadi de la pulmonia”, des de la final de Copa jugada allí entre el Madrid i l’Sporting, un abril del 1982 que el fred momificava els espectadors. Ara hi tenen un sistema de calefacció per irradiació i rajos infrarojos, com el Bernabéu, però no és segur que no afecti les meninges dels aficionats (vegi’s els blogs Socios, Defensa Central…).
I arribem a l’èxit més gran de la història del club: la Copa de la Lliga 1983-84, guanyada a l’Atlético en una pròrroga on els 3 gols tradicionals els van fer els de Pucela aquesta vegada, amb Redondo a la banqueta i un joveníssim Eusebio al camp.
Una transformació profètica va acompanyar l’arribada de l’entrenador colombià Pacho Maturana el 1990 i, amb ell un munt de colombians més: Valderrama, Higuita, Alvarez.
Com a resultat d’aquestes alegries, els deutes van tornar a ofegar el club fins al punt que va haver d’intervenir l’alcalde de la ciutat, Tomás Rodríguez Bolaños, encapçalant el grup d’empresaris que es van encarregar de sanejar la situació.
La segona etapa de Cantatore com entrenador va acabar com el rosari de l’aurora, destituït en directe en meitat d’un programa de ràdio per Marcos Fernández, fill del president/propietari del club, a qui substituïa a causa de la leucèmia del pare. Al costat d’aquell xou, la destitució sobtada de Cruijff per Gaspart van ser uns exercicis espirituals.
L’última pujada del Valladolid a primera divisió ha estat el 2007, amb Carlos Suárez de president i Mendilibar d’entrenador. No és que li vagi gaire bé a les altures. El 2008 va quedar el 15è, a 3 punts del descens; el 2009 el 15è també, però a un sol punt, i el 2010 baixarà a segona, si la Moreneta vol i la Virgen de San Lorenzo mira cap a un altre lloc.
Clemente, Clemente… 
Clemente, Clemente…
I passem al tema important: Per què es diuen pucelanes les muchachitas de Valladolid?
No ho sap ningú del cert. L’explicació més raonada de les moltes que s’expliquen, diu que la ciutat va tenir l’exclusiva amb els ciments de Possuoli (Italia). Als treballadors que distribuïen les càrregues de ciments puzolanos se’ls va conèixer aviat com pucelanos. És un àlies recent, del segle XX, però la ciutat l’ha adoptat encantada i el fa servir amb entusiasme en tota mena de situacions. La veritat és que sóna més simpàtic que els històrics noms de vacceos, pincianos o vallisoletanos.
La primera mascota del Valladolid va ser lamentable; representava una almena d’un castell, es deia Pucelo, i posava la gallina de pell de tan cutre. Molt patriòtico-castellana, això sí. L’actual mascota està força millor, encara que continuïn vestint-la d’hidalgo castellà amb capa i escut. La salva el simpàtic cap de guineu, amb el que no podria tenir altre nom que Pepe Zorrillo.
La composició accionarial del club és insòlita. Són nou empreses mecenes les que posseeixen el 97 % de les accions. Els accionistes particulars només sumen el 3 % restant.
Als interessats pel merchandising pucelaire els recomano el Porrón Real Valladolid de 500 cc. per 15 €, de gran lluïment a les reunions de comunitat de veïns, o la Copa de Cava Sidra Real Valladolid, per 8 €, apta per a boicots, visites papals i victòries del PP. Hauran d’anar a comprar-los al carrer Guadamacileros, 5 de la capital castellana, i així tindran ocasió de conèixer una ciutat interessantíssima, molt més important del que pensen els ignorants de la història (quasi tots).
A Valladolid es van casar els reis Catòlics, hi va morir Cristòfor Colom, hi residia Cervantes quan va publicar el Quixot, hi van néixer Felip II i Felip IV, i tenia la capitalitat espanyola, de l’Imperi i de les postes de Sol quan el marieta de Felip III va guillar a Madrid, el 1606. Si la història hagués anat diferent, potser avui li diríem maligne al Real Pucela.