El local de la Penya Blaugrana de Montornès del Vallès éstà ben situat, al peu de la carretera general, però és petit per a la gent que s’hi aplegaria a veure els partits per la tele. Les parets estan completament cobertes de banderes, bufandes de partits importants i fotografies dels 25 anys d’història de la penya.
Aprofitem que avui hi ha reunió directiva per fer una entrevista informal i col·lectiva a la junta. Encara no han arribat tots; sí que hi són el president Daniel Fabregat, el secretari Vicente Borja i l’encarregat de relacions públiques Joan Ortiz, amb alguns vocals: Llorenç, Cazorla, Borja, Calderón, Gallego.
–Com podria millorar el Barça la relació amb les penyes?
La primera pregunta els toca la fibra sensible. Les cares paguen.
–En tot: amb entrades i descomptes, en comunicació amb la Junta,…
Coincideixen que l’època daurada del penyisme va ser la de Gaspart. Llavors es posaven autocars per baixar les penyes al Camp Nou i s’atenien la majoria de sol·licituds, amb un vicepresident Casaus a la plena disposició de les penyes. En els últims anys, en canvi, les ajudes han estat mínimes i la presència de jugadors en les celebracions, inexistent. No hi ha a la junta actual la figura equivalent a un Casaus.
–Sembla que preferirien que desapareguéssim –exageren.
Expliquen que, la majoria de les vegades, un penyista és un culé amb sentiments i voluntat de soci, que no pot pagar els 180 € de la quota anual. Els agradaria que un carnet semblant a l’antic Gent del Barça arribés a tots els penyistes.
–Quins canvis demanaríeu al futur president del Barça?
–Més transparència!
Alguns argumenten, però, que una gran empresa mai no pot ser completament transparent.
La possibilitat del vot per correu genera una gran discussió. Els que el consideren imprescindible en un club del segle XXI s’enfronten als que creuen que sempre serà manipulable i només es refien del vot presencial. Però el vot presencial demana viatjar a votar a Barcelona, i a molts socis els és impossible.
Tot i així, hi ha consens a preferir que les eleccions se celebrin un cop acabada la lliga, per no interferir en el campionat.
–Les eleccions en què hi va participar més gent, les de fa set anys, es van fer al juliol.
Pensen que es podria motivar l’assistència dels socis fent aquell dia activitats atractives al Camp Nou: actuacions,etc.
Entrem en el tema calent, el de la campanya electoral.
–Algun candidat ha contactat amb vosaltres?
–Quasi tots, sobretot amb trucades personals.
A totes les candidatures hi ha gent ben relacionada amb les penyes, que es dediquen aquests dies a treure suc dels contactes personals. Encara no hi han fet visites a la seu de la penya, però n’esperen vàries abans que s’acabi la campanya.
–Una qualitat i un defecte de cada candidat?
Les respostes són intuïtives i molt distintes, fins i tot contradictòries. Recollim qualificacions:
Benedito: Radical. Desconegut. Va massa contra en Laporta.
Ferrer: Continuista. És el dofí per collons.
Guixà: Oportunista. Només ho aprofita per sortir als diaris.
Ingla: Seriós. Discret. El més fill de papà.
Plaza: Prematur. Bona projecció. Seriós, però per a properes eleccions. També fill de papà.
Rosell: Sarcàstic. Prepotent. Massa confiat. Té un bon equip. Estil florentinià que no acaba d’agradar.
Salvat: Desconegut. Titella de Minguella i Medina.
De la campanya els molesta, sobretot, la falta de programes.
–No expliquen res. Tot se centra en els atacs mutus. No parlen de com fer una bona feina amb la base, amb les seccions… La campanya sembla de premsa groga.
–Quines promeses electorals us semblen impossibles de complir?
–El 7% de beneficis per als socis.
–Rebaixar els abonaments.
No volen estalvis de diners. Veuen més lògic que els beneficis es reinverteixin en el club. I més tenint en compte la magnitud del deute del que es parla.
–Heu anat a visitar les seus electorals?
Negativa general. Ni els motiva ni els cal; ja tenen prou informació.
–Les campanyes són molt cares, i alguns candidats poden tenir grups poderosos al darrera…
No els preocupa mentre hi hagi transparència. Fins i tot veurien bé que potentats com Roures invertissin en el club. Ni tan sols els espanten les relacions dels candidats amb Traffic o amb el propi Florentino Pérez:
–Un president pot tenir les activitats empresarials privades que vulgui. Això sí, que les expliquin i que tot estigui clar.
–I les relacions amb els partits polítics: es parla de candidats de CiU, del PSC…
Els molesta la pregunta. En el Barça hi caben tots els partits i totes les ideologies. La tendència política dels candidats no influirà en el seu vot.
–Fins a quin punt s’ha de mostrar catalanista el futur president del Barça?
La discussió entre els entrevistats arriba al màxim. Les respostes es polaritzen entre els que consideren que el catalanisme va implícit en l’essència del Barça i els que reconeixen el Barça com equip català però veuen el catalanisme com a una opció partidista. No és que pensin en els socis i culés que resideixen fora de Catalunya; bona parts dels penyistes han estat emigrants i no són catalanoparlants. El sentiment culé, però, és idèntics en tots ells.
–Si un candidat promet l’arribada d’un gran crack, això podria decantar el vostre vot?
Tots ho neguen. De fet, s’han posat a riure. Després del fitxatge de Villa i, potser, de Cesc, queda poc espai per a cracks d’última hora.