Ahir publicava una entrevista amb una penya del Vallès. Deixeu-me completar-ho avui amb un post d’opinió, tot i que no se’m donen gaire bé.
Tal com demanen els estatuts, totes les penyes es formen al voltant d’un nucli de socis i d’un local de reunió. La majoria dels afiliats, però, no són socis, encara que el seu sentiment sigui indiferenciable d’ells. La raó és essencialment econòmica. Malgrat que en Posi comentés: “amb lo barat que és avui en dia ser soci del barça”, els 180 € anuals a canvi d’un simple carnet és una barrera considerable per a molta gent sense xalet a la Cerdanya. Tots els penyistes voldrien ser socis, però l’afiliació a una penya és força més barata. En l’entrevistada ahir és de 12 € anuals.
En sentiments i activisme blaugrana no hi ha diferència. Això sí: la barrera econòmica fa que els penyistes no puguin votar com els socis. És una infanteria proletària i marginada, però extremadament fidel.
De part del club, s’encarrega de les penyes “L’Àrea Social del FC Barcelona assumeix les funcions de manteniment, impuls i desenvolupament de les relacions del club amb les Penyes Oficials del FC Barcelona.
La Comissió Social és un òrgan de col·laboració amb la Junta Directiva per desenvolupar, especialment, activitats dintre de l’Àrea Social… La funció principal de la Comissió Social és la de representar al FC Barcelona en els diferents actes i activitats, tant socials, institucionals o esportives que així ho requereixin.”
Tanta instància no implica necessàriament una atenció acurada. Les Juntes del Barça han pecat de mirar-se les penyes amb ulls polítics: Núñez i Gaspart les van afavorir amb intencions sectàries, i Laporta les ha menystingut amb reticències sectàries simètriques. Rosell està fent un gran esforç electoral d’aproximació a les penyes sota un càlcul semblant.
Gaudeixen les penyes de privilegis? Amb Gaspart hi havia alguns privilegis, cert; amb l’actual Junta, no gaire pas gens. Els privilegis que tant irriten alguns socis formen part del passat o són un simple mite. Les penyes no tenen ni un sol dret que no tinguin els socis. Els beneficis a que podria aspirar la Penya Barcelonista Yoya que proposava en Raimon Pica-Soques serien de per riure.
Per posar un exemple: les “entrades gratuïtes”. Són excepcionals, limitades a partits com el Barça B-Poli Ejido, quan cal omplir el mini. Per als partits de la Champions i grans finals, una penya pot rebre 1 o 2 entrades… si les paga trinco-tranco. (no n’hi sol haver per a totes)
“Com és habitual en les darreres temporades en eliminatòries de gran demanda, el 80% del total de les entrades disponibles per part del FC Barcelona es destinaran als socis (3.200) i les penyes (800), i un 20% seran per als patrocinadors i els compromisos institucionals i esportius del club (1.000)…. Cada penya pot fer una única petició.” (Nota del club per al Barça-Inter)
Això sí: “El club posa a disposició de totes les penyes la possibilitat de viatjar d’una manera fàcil i còmoda el mateix dia del partit i tornar al finalitzar el matx, amb el paquet organitzat per l’agència RACC viatges.” (negoci va; per a l’Inter-Barça)
És clar; potser es puguin considerar privilegis: “El proveïdor oficial d’apostes del FC Barcelona, Betfair, ofereix diferents avantatges a les penyes barcelonistes. La casa líder d’apostes al món vol mostrar el seu compromís i vinculació amb les associacions blaugrana… Si ho desitgeu els professionals de Betfair poden visitar la vostra seu i fer-vos una explicació més extensa de com funciona el programa d’afiliats perquè pugueu treure el màxim rendiment de tots els avantatges que us ofereixen.”
Alguns comentaris han acusat els penyistes de veure els partits per la tele i no animar al camp. A tots ells els agradaria anar al camp, però és impossible per falta d’espai, de temps o de calés, i s’han de conformar amb la tele. D’altra banda, però, les penyes són fonamentals en l’animació en els partits importants jugats a fora. Exemple: “106 penyes aniran a Madrid… per assistir al Madrid-Barça del proper 10 d’abril.”
En Rummi preguntava: “de que serveixen les penyes al club?”. Veiem-ho.
El Barça té ara 1.372 penyes oficials després d’efectuar una neteja de penyes inactives o extingides de facto. No es publica el nombre de penyistes però podem suposar que voltin els 200.000, amb presència a molts llocs del planeta (80 penyes a l’estranger). Són propagandistes actius del barcelonisme, especialment importants en “territoris apatxe” on ofereixen un punt de trobada i recolzament moral impagable a les persones de sentiments culers. Les penyes de l’estranger han estat sovint una font de contactes, informació i facilitats.
I la part moral: “Dintre dels seus objectius estaran els de transmetre i fomentar el sentit i els valors històrics del barcelonisme… que reflecteixen el compromís del FC Barcelona amb la societat.” Tant important com sembla, per a qui vulgui apreciar-ho.
Quasi totes les penyes tenen una gran vocació de presència social, que les porta a organitzar actes festius, culturals i esportius tan variats com la imaginació dels penyistes. Són dotzenes de milers d’actes de tota mena celebrats sota una exhibició les banderes blaugranes, la majoria públics i de gran audiència. En alguns pobles petits, la penya barcelonista és quasi l’única organitzadora d’esdeveniments socials.
Moltes d’elles tenen equips infantils de futbol, en el que quitxalla de localitats molt diverses s’educa en els sentiments barcelonistes i somnia en jugar un dia en el primer equip. Recordem que el mateix Guti. Mar. Haz. va començar jugant amb la penya barcelonista de Torrejón de Ardoz. Per sort, va passar aviat als infantils madridistes.
Com bé deia la Pe, “tenir penyes és bo per un club (pel que animen, pel que fan caliu)”. Jo encara carregaria més, diria que és fonamental. Res no podria substituir les penyes en el seu treball ingent de fer calar el barcelonisme en la població. En la conversió del Barça en un club global mundial apareixeran formes noves d’estendre la influència del club, però encara no n’ha aparegut cap que pugui substituir les aportacions de les penyes. Hores d’ara, semblen tenir molt més futur que passat, encara que hagin de canviar aspectes puntuals obsolets. “Els grans clubs es caracterizen per tenir un munt de penyes i seguidors, això també forma part del patrimoni ” (Pe)
I jo em pregunto: Per què alguns yoyaires veuen les penyes amb reticència?
La meva opinió: el Yoya representa un sector molt diferent del barcelonisme. Encara que soni estrany, vindria a formar part de la intel·lectualitat culer: una minoria molt analítica i discutidora, que no fa gens de treball de base a barris ni pobles, amb una certa consciència (justificada o no) d’elit d’opinió.
El yoyaires són segurament líders d’opinió barcelonista en els àmbits on es mouen, i, com els típics intel·lectuals, segurament s’ho tenen cregut.
Siguem francs i diguem-ho tot; també “molt pijerio és el que hi ha”, com apuntava la Pe amb raó (+1). Així és el Yoya, què hi farem.
Reconeguem-ho, que no se’ns cauran els anells.
Les penyes continuaran sent fonamentals per al Barça quan les nostres opinions s’hagin fet fum.