Tres quarts d’hora abans de la cita, el primer cotxe de col·laboradors de Marc Ingla arriba al pub L’Endroit de Mollet per preparar la trobada del precandidat amb penyistes del Vallès.
El local acaba d’apujar la persiana i a penes hi ha tres clients habituals. El propietari i l’informàtic de l’equip tenen una feinada per controlar les tres grans pantalles del pub des del portàtil dels col·laboradors.
Per fer temps, els ajudo a posar les taules i cadires de la sala on es farà la reunió, al soterrani del pub. En el primer pis, coincidirà un campionat local de billar.
On seurà en Marc? Comenten: “Jo el posaria al centre, al costat de la pared, però ell es posarà on voldrà. Li dius millor aquí, i potser es posa a l’altra punta.”
No han dut gaires obsequis per als assistents a l’acte; tenen una bossa amb prospectes, braçalets de plàstic groc i bolígrafs, grocs també, color de la candidatura, que reparteixen per les cadires.
Vallès Visió, la TV de Mollet, pren posicions al peu de l’escala de baixada.
Passa de les 7, i Ingla ve amb retard. Els penyistes prefereixen esperar-lo a dalt, al costat de la barra del bar, barrejats amb els clients del pub i els jugadors de billar.
Finalment, el candidat arriba i una trentena de socis baixa a ocupar les cadires. N’hi ha de diferents pobles del Vallès Oriental, encara que la majoria són membres de la gran penya de Mollet (2.000 penyistes, 600 dels quals són socis).
Fotos, flashs, moltes encaixades de mà, Ingla coneix personalment alguns dels presents. Es posa informal, amb camisa blanca oberta, sense corbata ni americana. Les ulleres, en la llum baixa del local, quasi són invisibles.
Es queda dret per fer la xerrada; li va millor al seu caràcter nerviós.
Parla pausat, amb afirmacions més que amb argumentacions. Lloances contundents del Barça, del moment actual del club i també de la seva candidatura. Vol transmetre entusiasme de ser barcelonistes i entusiasme pel seu equip. Sempre en tons suaus, però, cultivant la cordialitat d’una quasi-conversa amb els presents.
Explica que, quan Rijkaard va començar a anar malament, Laporta li va encarregar arreglar l’equip de futbol. Va coordinar amb Txiki què calia fer i van posar en marxa els fitxatges i renovacions necessàries. Li va tocar viatjar personalment per contractar Alves i els altres. Se sent satisfet del resultat.
Entra la cambrera amb begudes i Ingla suporta la interrupció amb impaciència. No pot tenir gaire humor, a aquesta hora. Està cansat i se li nota. Ve d’un partit de futbol (candidatura 5 – periodistes 5) a Sabadell i d’una presentació a Argentona; ara té la trobada a Mollet i encara haurà d’anar a un sopar no sé a on.
Anuncia el projecte d’obrir 6 noves masies en altres llocs del mon: Brasil, Argentina, Àfrica, Rússia… Des de petits estaran amb entrenaments Barça, estil de joc Barça, entrenadors certificats pel Barça i una senyera catalana. Els millors passaran al primer equip. Als següents se’ls obriran possibilitats amb ofertes als equips catalans.
No creu en fornades bones i dolentes. Els nois creixen jugant a futbol a tot el món; es tracta d’arribar a ells. L’objectiu seria que el 75 % del primer equip estigués format per xicots de les pedreres.
Els gestos, mentre parla, són tancats; parla amb els braços quasi enganxats al cos, rarament fa moviments amples de les mans.
Creu que el Barça ha de trobar a l’estranger un dels camps principals per augmentar els ingressos. On tinguin audiència els partits del Barça, hi ha possibilitats de negoci. Calcula que els ingressos internacionals poden acabar sent un 40 % del total.
La manera pausada de fer les explicacions contrasta amb tics nerviosos permanents: es toca el botó de la màniga esquerra, mou la tanca del rellotge, juga amb un dels braçalets grocs… Amb tants nervis, a Ingla li costarà lidiar amb la pressió mediàtica. Haurà de buscar un buldog que s’encarregui de la premsa o que, almenys, faci de frontó rebotatot.
Acabada la intervenció, sí que seu per al torn de preguntes. Tots s’adrecen a ell pel nom, Marc. L’ambient aconseguit és força cordial.
Els problemes de les penyes ocupen una bona part del diàleg. Els penyistes fins i tot s’embranquen en una discussió entre ells, amb Ingla d’espectador. Quan el més arrauxat de la trobada assegura que, amb Ingla-Soriano-Godall-Vicens es guanyaran tres Champions en els sis anys de mandat, Ingla mateix inicia l’aplaudiment al que tots s’afegeixen.
És ara, en les preguntes dels penyistes, on surten els temes calents. Ingla avisa que no hi haurà anunci de fitxatge estrella. Explica que ha rebut oferiments molt interessants però que els ha passat a Txiki.
No sap si Txiki continuaria amb ell. Li ha dit que li encantaria tenir-lo, però Txiki diu que se sent avinagrat perquè ha rebut molts cops.
Encongeix les celles amb les preguntes compromeses. No té previst dir que no a ningú, aquest vespre. S’ho passa bé quan pot dir que s’apunta una idea que li suggereix un soci.
Ingla desconfia d’una grada jove. Els informes policials afirmen que els grups d’animació són la llavor de grups violents. De fet, Ingla creu que el Camp Nou ja està prou animat, uns partits més que altres, és clar, però en certs partits quasi s’arriba a la histèria. Remarca, però, que el caràcter dels barcelonistes és tranquil.
Sempre diu barcelonistes. Ni una sola vegada ha usat la paraula culers.
Insisteix una i altra vegada en la voluntat dels socis. Que ells decideixin on van els calers de la Fundació, quin serà el color de la segona samarreta, com ha de ser el nou Palau, si s’ha de cobrir el camp…
La Junta ha de cultivar personalment aquest contacte amb els socis. La gestió ha d’estar més bé en mans de professionals, executius de qualitat contractats a l’efecte.
Anuncia que s’avançarà pel camí del vot electrònic . Si ja l’han adoptat molts països i institucions, el Barça no es pot quedar enrere.
Parla de catalanitat irrenunciable i desacomplexada però, alhora, de no fer sentir malament cap barcelonista.
Comenta que un dia d’aquests es trobarà amb Mediapro per parlar dels horaris dels partits. Creu important que siguin en horaris familiars.
Responent una de les preguntes, es gira cap a mi i em demana: “Això, no ho escriviu al YOYA, per favor!”
No és que fos un tema massa compromès però li respectarem l’off the record.
En canvi, escriuré sobre el que he escoltat en una conversa entre membres del seu equip: En els papers, Cruijff no consta com a president d’honor sinó només com a soci d’honor, és a dir que es tracta d’una simple qualificació simbòlica de contingut inconcret.
S’hauria de confirmar a les oficines del club. Si fos veritat, el matís modifica el que s’ha presentat i comentat a la premsa. Quasi tenim una primícia periodística.