Dilluns matí. Roda de premsa a la seu electoral de Sandro Rosell, c/ Paris 123. La primera impressió del local ve donada per la multitud de col·laboradors identificables per una etiqueta penjada al coll. Atenen els socis que vénen a firmar, preparen la sala d’actes per als periodistes o treballen als nombrosos despatxos. Sandro xerra enmig del corredor amb socis amb posat d’empresaris. Un espai a l’esquerra brinda cafè, sucs i pastes als visitants. Només els periodistes suquen.
Dos càmeres de TV munten els aparells al fons de la sala. El fotògraf que més destaca du la identificació al coll i s’ocupa de fotografiar Rosell amb les personalitats i famosos que apareixen pel local.
Periodistes, pocs, potser una desena, però a l’hora de començar la roda, una quinzena d’encorbatats es reparteixen per les cadires buides. Estan més ocupats a enviar missatges pel mòbil que a escoltar els ponents, i aplaudeixen amb energia quan Sandro interromp la roda per fer pujar a l’estrada Jaume Descals, el soci nº 1 del Barça, quan Vilarrubí acaba la seva intervenció i també al final de l’acte. Els periodistes passen de picamans. En una roda, és impropi.
Jordi Cardoner parla dels socis. És economista, nét de Nicolau Casaus i soci de Rosell en alguna empresa. Parla amb solidesa i seguretat presidenciables.
Remarca el terme “propietaris del club i no clients”. Critica els que s’han fet socis només per obtenir entrades.
Anuncia una recuperació del moviment penyista. Es tracta de 250.000 barcelonistes escampats pel món, 20.000 dels quals són també socis.
S’ha d’entendre que remarqui el tema. Les penyes s’han sentit abandonades sota la presidència de Laporta, que desconfiava d’elles pel seu suport a Núñez-Casaus-Gaspart. De fet, fa anys que no es convoca el Consell de Penyes, i Cardoner promet recuperar-lo.
Carles Vilarrubí parla dels plans per a la Fundació. Amb una anècdota: una cantonada de la imatge del power point li dibuixa un requadre lluminós a la cara. Vilarrubí és financer i amic de la família Rosell. Fa tota la fila d’empresari enèrgic. Interromp tres vegades l’explicació per fer callar les converses del fons del local, que els altres ponents havien ignorat.
Informa que el FC Barcelona té oberts als tribunals una vintena de processos amb diferents municipis, i parla de la necessitat de recuperar les bones relacions.
Quan un periodista li pregunta si es mantindrà el catalanisme del Barça, Vilarrubí explica: “Sobre la base del respecte. El catalanisme està en l’ADN del Barça, i és una qüestió d’educació. Si una persona em pregunta en castellà, jo li responc en castellà”. Ho ha dit en català, però se li ha entès tot.
S’atura a explicar una anècdota de Didac Lee i Hsing, el membre exòtic de la candidatura, català de Figueres fill de pares xinesos. “Això no estava preparat?”, li pregunta Cardoner. “No estava preparat”, nega Vilarrubí, i passa a explicar l’anècdota prevista: “Dídac m’ha explicat que se sentia el rar a tots els llocs, fins que hi va haver un dia que es va sentir com tots: veient un partit del Barça amb els mateixos sentiments que els altres”.
La metàfora val.
Un periodista els demana una valoració de la fallida de Node Partners, l’empresa fundada per Soriano i Ingla, i tots s’esforcen a treure ferro. “És una llàstima que plegui una empresa catalana. Des de fa temps se sabia les dificultats que tenien, però nosaltres no volem fer-ne més llenya. Estem en la línia de la defensa del joc net.”
Potser altres no ho estan. Critiquen amb suavitat la falta de neutralitat del president Laporta: “M’agradaria que fos com el President d’Honor, que no ha intervingut. Crec que acabarà sent neutral”. Moderació és la consigna.