El local de l’Agrupació Barça Veterans està al propi Camp Nou, a l’altura de la sotatribuna. Connecta directament amb les grades. En aquesta hora, a la gespa hi ha turistes, parelles fent-se fotos vigilades per dos empleats amb armilles grogues fosfòriques. Un gat negre em surt d’entre els seients. No és l’únic animal d’aficions culers; hi ha un munt de coloms i merles entrenant-se a la gespa.
El local de l’agrupació té un vestíbul ample amb les parets cobertes de vitrines amb copes. Són copes que han guanyat els veterans, no les del primer equip. Avui està habilitat com a sala d’actes per a no més de 30 persones.
Al fons hi ha una sala de jocs en la que alguns ex-jugadors fan entre rialles una partida de dominó. En una tauleta s’ofereix la modesta revista de l’agrupació.
Arriba l’hora i només estem presents 5 periodistes amb una càmera de TV. Una senyora d’edat, segurament l’esposa d’un veterà, saluda els ex-jugadors que coneix, que són tots.
Entra Josep María Fuster amb tres veterans més, saludant tothom. El cabell blanc bufat li fa aspecte de figura mediàtica. Les salutacions amb els periodistes vells són molt cordials. Hi ha l’amistat de tants anys de seguir els partits.
Els jugadors de dominó abandonen la partida i es preparen per a la xerrada. La mitjana d’edat és alta, quasi no hi ha joves entre la quinzena present.
Arriba en Jaume Ferrer, deu minuts tard, amb la Mercè Bayen, la cap de premsa. Saluda per igual periodistes i veterans, que coneix personalment. Seu a la mesa amb Ramon Alfonseda, el president de l’agrupació, i els ex ocupen les cadires. No hi és Txiki, tot i que és vocal de la junta (dimissió?). Tampoc Carles Rexach (rosellista?) ni altres vocals.
Alfonseda fa una llarga presentació del candidat, que Ferrer escolta amb un somriure i assentint amb el cap. Quan parla, el seu discurs té tons nostàlgics, molt adreçat al públic de velles glòries.
Està relaxat, els coneix a tots i se sent en confiança. El to de la xerrada és pròxim, entenedor. La impressió és infinitament millor que el dia de la roda de premsa. Aquí no ha de llegir un text, sinó que parla a uns amics tal com raja.
A més, se sap de memòria el programa que presenta; l’ha d’haver repetit cent vegades en el que du de campanya.
Parla fluït, amb alguna mala construcció, com: “El Barça ja era el millor equip del món a Catalunya i Espanya. Ara havia de ser-ho al món”.
Apareix un col·laborador amb una bossa de gadgets de la candidatura per repartir, però ha fet tard i no és el moment. També tard es recorden de posar un parell d’ampolletes d’aigua a la mesa.
Ferrer s’ajusta a les expectatives del públic quan promet entrades per als veterans. Abans de parlar del projecte de fer una masia pels veterans, demana permís a Alfonseda: “Ho puc dir?”.
Acaba parlant d’un somni: el de jugar una final de Champions amb 11 jugadors del planter. No us recorda Van Gaal?
S’obre el torn de preguntes i Josep Maria Fuster demana que tots els tècnics del Barça siguin catalans, encara que després rectifica dient que siguin del planter. Ferrer, que no l’ha entès bé, diu: “Ja, com el Txiki”, i Fuster el rectifica: “Aquest és una altra cosa. Que hagin passat per totes les categories del futbol base del Barça.”
La idea dóna joc. Es parla de fer una escola de tècnics i que el futbol base sigui un planter de tècnics tal com ja ho és de jugadors.
Primera pregunta sobre les eleccions:
–Per què una junta que ho ha fet extraordinàriament bé no està arrasant? Les enquestes no us són favorables. Com heu reaccionat?”
Ferrer ho reconeix: “És la realitat. Però no és a causa que Laporta hagi tingut certes actituds personals, sinó perquè la gent no ens coneix bé. Sandro ha pogut estar 5 anys fent campanya, fent-se conèixer pels socis. Ell no ha dit res, però hi ha un mitjà que ha parlat per ell”.
“I l’últim any, la Junta ha donat un espectacle que ha despistat el soci. Si fa un any haguéssim acordat una candidatura de continuïtat amb tots, hauria estat diferent.
–I per què ha passat això? -–insisteix Josep Maria Fuster.
Ferrer ho explica a trossos: “Perquè la gent és com és. Laporta volia una Junta amb Sala i Martín i dos més. Després amb Godall, que va dir que sí, i això va ser un drama. Si no, haguéssim acabat amb una Junta unida. Després Godall va dir: Jo no ho veig, vull anar amb Soriano, i Laporta va dir: No me’n fio de Soriano; no crec que mantingui el que hem fet, que mantingui Unicef… Ara estic jo, amb la meva manera de ser, perquè Laporta i jo som diferents”.