Han estat dues les trobades amb Ferrer, en una roda de premsa i davant dels veterans del Barça, i la impressió que n’he tret ha estat antagònica, blanca i negra, negativa i positiva, Jeckill i Hyde. Tant és així, que vaig retenir el post sobre la primera roda de premsa fins veure en Ferrer davant d’un públic diferent. I he fet bé. La primera impressió, penosa, ha millorat molt en l’última xerrada.
Us aconsello, per tant, de fer com jo: no formar-vos-en una impressió fins que hagueu llegit els tres posts complets.
Jaume Ferrer fa les rodes de premsa a la seu electoral: un pis molt ample del centre de Barcelona, al carrer Fontanella, tocant al Corte Inglés de la Plaça Catalunya. El pis ha estat decorat a fons per a la campanya amb grans panells de la candidatura del terra al sostre. Hi ha sales de reunions, de premsa, i molts col·laboradors treballant-hi.
A la sala d’actes hi ha lloc per a un centenar de persones. Cadires blaves i roges alternades (ho dubtàveu?). Un gran cartell al fons, tapat per una roba, guardava una sorpresa.
El candidat es fa esperar, i una vintena de periodistes perden el temps explicant-se xafarderies de la professió, criticant les acreditacions per entrar als actes del club, i fent broma sobre la fotografia del candidat que presideix la sala. “Sembla que tingui una mà al clatell estirant-li les orelles enrere”. La professió els fa ser iconoclastes.
En lloc del candidat, es fa veure un dirigent, i li fan broma sobre el retard: “Comença ja a posar ordre com vicepresident primer!” –li demanen.
Jaume Ferrer arriba i va directe al micròfon. No seu, es queda dret al costat del cartell tapat. Demana excuses rendides pel retard.
En les distàncies curtes apareix com més rialler i cordial que a la foto de campanya, on queda distant.
És un dia important. 2 de juny, acaben de lliurar les firmes recollides i toca presentar la campanya oficial, que comença avui. Noves fórmules i nous eslògans.
Ferrer comença a llegir els papers que du preparats: “En lloc de contestar preguntes, avui us les faré: En què els catalans som els millors del món?”.
Els micros s’acoblen en un xiulet desagradable. Ferrer somriu incòmode i espera que el tècnic de so ho resolgui. Torna: “En lloc de contestar preguntes, avui us les faré: En què…”. Nou xiulet dels micros i nova espera. El problema es repeteix tres vegades abans que el resolguin definitivament, i cada vegada Ferrer torna a començar la lectura: “En lloc de contestar preguntes…”.
Està llegint el discurs preparat. No improvisa ni mostra cintura per sortir-se’n amb una broma. Però finalment sabem la resposta a la pregunta entretinguda: “En què el millor equip del món és català”.
Continua llegint. El text és bo, escrit amb enginy i farcit de frases brillants, amb voluntat de subministrar titulars a la premsa, però la lectura d’en Ferrer li treu frescor. Molt millor nota per al guionista que per al candidat.
Repeteix dos latiguillos: “el millor del món” i “que n’aprenguin”, i fa referències contínues a la figura del president Laporta, del que es declara l’únic continuador. Tant, que s’autodefineix amb una frase excessiva que l’endemà li rebotaran els mitjans: “Jo sóc el bon Jan”.
Una bona frase: “Els catalans som especialistes en derrotes honroses. El que jo vull són victòries.”
I una altra: “No podem permetre que 4 rondinaires ho malbaratin “. Un periodista li preguntarà després el nom d’aquests rondinaires i Ferrer evitarà la resposta, sense concedir el morbo que buscava el tribulet.
No exposa el programa. Descobrim que l’única raó de la roda d’avui era la presentació del nou eslògan, que mostra traient la roba del cartell: “El millor equip del món és català: Que n’aprenguin!”.
Dies després, és fàcil dir que l’eslògan va estar mal buscat. El “Que n’aprenguin” va desaparèixer als dos dies, per la imatge de prepotència que donava, i “El millor equip” no ha tingut cap protagonisme especial en la campanya.
En el torn de preguntes, els periodistes se centren en la seva proclamació com a hereu de Laporta.
Ferrer ho defensa perquè és l’argument central que ha repetit, I diu: “Sóc l’únic que ha cregut en aquest projecte des del primer dia”.
–No li fa por que se’l vegi com un titella de Laporta?
–Jan Laporta no es presenta, em presento jo. Tenim personalitats diferents.
–Ho farà diferent a Laporta?
–No és que no vulgui seguir la manera de fer de Laporta, però som persones diferents.
Les preguntes dels periodistes redunden en el tema, i el candidat es mostra a la defensiva, com acorralat. Tanmateix, jo tinc la impressió que els periodistes moderen les preguntes per no fer-li massa sang. Em pregunto si Ferrer se n’adona.
Quan li esmenten l’avantatge de Rosell, Ferrer al·lega que Sandro fa campanya des de fa cinc anys, que ell ha dedicat a servir el club.
I fa una afirmació poc creïble en un candidat oficialista: “En la precampanya no hem disposat dels cens de socis. No he pogut arribar als socis directament.”
–Quants vots creu que caldran per guanyar el 13 de Juny?
Comença dient que es un càlcul impossible, però al final se li escapa la xifra que han calculat: entre 22.0000 i 27.000.
–Benedito distorsiona les eleccions?
–Si ha recollit prou firmes, és la voluntat del soci. Felicito en Benedito i desitjo que tingui prou firmes vàlides per passar el tall –li recorda que encara no ho té segur (era dia 2, faltava la validació de les firmes)