—Àlex, Àaaaaaaalex… aixeca’t, que avui hi ha partit i el teu pare ha d’arribar d’hora. I digue-li a la minyona que t’endreci una mica l’habitació, o prendrem mal amb els teus Tentes.
—Si, mare.
—Vine aquí, que t’ajudaré a posar-te els pantalons. Amb qui juguem avui?
—Amb el Castellón, ho he llegit al Dicen…
—I aquests, són bons?
—No molt, van gairebé últims. Però el seu entrenador és el senyor Lucien Müller. Diuen al Dicen que jugava al Barça.
—Si? No m’en recordo.
—És clar que no te’n recordes, tu no en saps res de futbol.
—Ah, si? I tu què en saps, galifardeu?
—En sé molt. M’he llegit totes les revistes que ha portat el pare: la revista Barça, l’RB… i només em falten quatre cromos per completar l’àlbum de Panini.
—I ja ho tens el cromo del Cruyff?
—No. Li vaig dir al Cayetano que li donava vint cromos a canvi del seu, però diu que el del Cruyff val més que tot l’àlbum sencer.
—Li has dit al pare? Potser coneix algú que te’l pot trobar.
—No vull que me’l trobi ell! El vull trobar jo mateix!
—Molt bé, molt bé… (Li arregla el coll de la camisa i l’ajuda a posar-se el blazer) Au, ves a rentar-te les dents, que ara sortirà el pare.
Vint minuts més tard a un bar prop del camp del Club de Fútbol Barcelona, el só d’un transistor omple la sala amb les notes del saxo d’Stan Getz a Desafinado…
—Qué quieres para desayunar, Alejandro?
—Un Cacaolat caliente y un churro, padre.
—A mi póngame un cortado y un cruasán.
—¿Has hecho todos los deberes que te han mandado en la escuela?
—Sí, padre.
—Así me gusta. Debes hacer caso a tus profesores si algún día quieres ser un hombre de provecho, un hombre de bien.
—Yo lo que de verdat quiero es ser fumbolista.
—¿Futbolista? ¿No preferirías ser gerente, como tu padre? ¿O mejor aún, presidente de la diputación de Barcelona?
—Pues la verdat es que no. Yo lo que quiero es ser como el Cruyff.
—Pues tendrás que entrenar mucho. La técnica de Johan no se adquiere por ciencia infusa.
—Entrenaré mucho, padre… Seré tan bueno como él, se lo porometo…
Una hora més tard a la capella de l’estadi del Club de Fútbol Barcelona…
—Amén.
—Amén.
—Au, anem, fill, què se’ns fa tard.
—A on anem, pare?
—He de passar per les oficines del club a fer quatre cosetes i després anirem a menjar a l’hotel de concentració dels jugadors.
—Podré veure el Cruyff?
—No, fill, com a molt et deixaran veure el Rexach.
Una hora més tard a l’hotel de concentració del Club de Fútbol Barcelona…
—Mira, Alejandro, ahí están los jugadores. No los molestes, mientras comen.
—Sí, padre.
—Camarero, pónganos dos menuses del día, y para beber una Mirinda de naranja para el crío y un Tab para mi.
—Marchando.
—¿Tiene por ahí el periódico del día?
—Para leer sólo tenemos el Mundo Deportivo.
—No, gracias. Estos sólo hacen que decir mentiras sobre la gestión del club. En casa sólo leemos el Dicen…
—Padre, los jugadores se marchan, ¿puedo ir a saludarlos?
—No, hijo, no les molestes, luego le pediré a Rexach que te dedique un autógrafo.
—¿A Rexach?
Unes hores més tard, al camp del Club de Fútbol Barcelona…
—Gol.
—Gool.
—Goool.
—Gooool.
—Goooool.
A casa de l’Alexandre, ja al vespre…
—Com ha anat el partit, fill?
—Hem guanyat cinc a zero. El Rexach n’ha marcat dos, però el millor ha estat el del Cruyff. L’ha ficada per l’escaire.
—Què bé.
—I després vaig jugar amb els altres nens a la gespa de l’estadi i vaig ficar un gol com el del Cruyff i vam guanyar…
—Molt bé, molt bé… Ara ves a prendre un got de llet i fica’t al llit, que estàs molt excitat i demà has d’anar a catequesi.
—Si, mare.
—Dona-li un petó al pare.
—(muac) Bona nit, pare.
—Bona nit, fill. (xiuxiuejant-li a l’orella) Quan siguis al llit mira sota el coixí. Em sembla que el Ratonsitu Peres t’ha deixat un present.
—Però si no m’ha caigut cap dent…
Cinc minuts més tard, ja ficat al llit…
—Què és això?
—…
—És el cromo del Cruyff! Vatua l’olla!
Se’l mira…
—Pare…
A l’habitacio del costat…
—Dona, no trobes que hauria d’aprendre a aconseguir les coses per si mateix?
—No siguis esgarriacries. És el teu fill… No li donaries el món sencer si t’ho demanés?
—Potser si que ho faria, potser si…