Josep T. havia menjat massa canelons. La seva dona li havia servit els darrers quatre mormolant-li a l’orella:
-Un After Eight, senyor?
Ella havia adoptat aquesta postil•la amb una petita dosi d’ironia i una gran quantitat de mala llet quan van veure a la tele aquella vella pel•lícula dels Monty Python. Tot i que la frase li tocava força els pebrots, en Josep T. sempre endolcia de seguida el rictus en recordar l’escena de l’execució, cosa que descol•locava invariablement la seva esposa.
Mentre la mainada atacava amb les nadales després del pròleg, que ara semblava inofensiu, del recital de versos nadalencs, Josep T. amb una mà cercava xavalla a la butxaca i amb l’altra apurava la tercera copeta d’Aromes de Montserrat. Mirant al seu voltant va descobrir com els ulls vidriosos de les tietes anticipaven el moment en que, desbandades les tropes infantils, s’aclucarien amb el cap cot mentre els joves parlarien de les coses de la vida. Anava a encendre el caliquenyo que reservava per a les sobretaules assenyalades quan va recordar que ja no podia fumar al Camp Nou:
– No m’estranya -va pensar mentre feia la primera calada amb els ulls closos- que cada dia hi vagi menys gent al camp, ara que ja no pots ni fumar ni criticar les cagades de l’equip. L’altre dia vaig cridar a l’indi aquell tocapililanu que fotés el camp cap al seu poble i el fill de l’Enric em va dir amb mals modus que si me’n recordava que els de blaugrana eren els nostres. Si l’hagués sentit el seu pare que en la mateixa frase deia dropo a en Xarli, burru a en Zubiría i angelito negro a en Bio … Sempre se’n van els millors, càsum l’os pedrer!
Josep T. va notar que alguna cosa no anava gaire a l’hora quan després d’uns instants de rar silenci va sentir la rogallosa veu del seu avi que l’esbroncava. Josep T. es va trobar de sobte provant de saltar de la manera estranya que el seu avi l’indicava, encongint una cama mentre alçava l’altra més amunt del cap.
-Així no, burru! En Semi aixecava molt més la cama dreta! Cap de trons! Vols saltar com una llagosta i no com una granota?!
Totalment desorientat, i mentre provava de copsar la diferència entre els dos tipus de salt, va alçar la mirada amb desesperació cap al seu avi i veié que les parets atroçment salmonades del menjador del cunyat perico havien esdevingut la primitiva tribuna de dos pisos d’un camp de futbol.
Hi havia una munió de gent mirant-lo! El primer que va reconèixer fou Samitier, el dandy al qual mai no es va poder assemblar malgrat els crits del seu avi. En Semi s’abraçava a un porter amb el cap embenat i que parlava amb accent centreeuropeu. Un parell o tres de files més enllà un jove esgarrapava quatre versos en un quadernet.
A la vora hi seia un noi jove d’ulls ametllats i ben morè que guardava un estetoscopi a la butxaca de l’americana.
-Aquest no l’acabo de conèixer, tot i que té la mateixa fatxa que la criada filipina dels Sunyer -va mormolar en Josep T., no fos cas que l’avi el sentís i li retragués la seva manca de memòria culé.
Una mica més lluny hi va veure en Gamper, solitari i amb la pistola a la mà. Li va agradar no veure’l al costat d’altres presidents, vius o morts, que no eren més que uns pòtols, uns bergants que s’aprofitaven del càrrec o que es plegaven a qualsevol pressió que comportés el mínim risc per als seus negocis.
Va pensar que si hi hagués justícia hauria de tenir tot un cel per a ell sol, però llavors se li va anar apropant gent anònima, primer vint, després cinquanta, finalment un centenar de persones a les que Gamper, després d’una bona abraçada d’amic, lliurava un petit carnet de soci de l’any 1909. Desfilant pel camp marcant el pas es podia veure una banda de música britànica que semblava tocar una marxa que no se sentia gens, de la xiulada que hi havia.
– Hi ha la tira de fantasmes per tot arreu! -va cridar en Josep T.- El davanter que va a collibè d’aquells tres germans em sona tant … Cony, és en Marianu Martín! L’as que ens va salvar del descens en marcar quatre gols en el partit de promoció del 42!
En Josep T. encara s’envermellia quan recordava que el mateix Martín li havia firmat el primer parell de botes de futbol que l’avi li va comprar, ja fa tants anys, a la seva botiga de la Plaça Urquinaona. I aquell ros de més enllà era en Kubala, és clar, rodejat d’una dotzena més de jugadors que feien la volta olímpica passant-se cinc copes l’un a l’altre. A la porteria del fons l’Evaristo rematava en planxa un golàs de placa celebrat amb salts i crits de joia.
Tot just l’avi tocà un racó del cel amb la punta roent del puro havà que arrencà a diluviar. Una pluja bruta, grisa, pudenta, que s’enganxava a la roba i als cabells i que semblava que mai no te’n podries desprendre. Dessota un nen insultava tothom a crit pelat.
Ara que s’acostaven a la seva època Josep T. anava reconeixent més i més jugadors: en Fusté amb una ampolla de vidre a cada mà, Pereda centrant pilotes que no sortien mai al NODO, Benítez menjant una infeliç mariscada…
Aparegué llavors un altre ros, més prim però, que a mesura que jugava feia escampar la pluja. Quan Josep T. va veure Cruijff marcar l’increïble gol a Reina va ser l’únic a l’estadi que no va cridar. Es va posar les mans al cap i va dir a l’avi, que seia al seu costat:
-Això era el que em volies ensenyar!
Llàstima que de seguida la pluja grisa i monòtona va tornar de nou. En aquesta ocasió, però, el cel de tant en tant deixava veure un petit raig de sol que il•luminava breument un tren que, com en un somni impossible, desfilava per sobre de les graderies cada vegada que el Barça marcava un gol. Tot i que no fos una pluja de plom no era una pluja fàcil de suportar: sempre que semblava que havia d’escampar retornava amb tanta virulència que alguna vegada la riuada li semblà el Guadalquivir.
Però d’entre la foscor aparegué una figura familiar que es protegia de la pluja immensa únicament amb una gavardina beix i la seva sornegueria pura i que en el seu camí cap a la banda anava reunint altra gent: Rinus Michels, Laureano Ruiz, Oriol Tort, Charly Reixach i tants d’altres que els acompanyaven i que Josep T. no va poder reconèixer.
Es van trobar al bell mig d’una terra fèrtil, abonada per tots els fantasmes anteriors. Michels cerimoniosament lliurà a en Johan una llavor desconeguda i palpitant, brillant i somniada. Amb decisió i malgrat les dificultats que aquell sòl li provocava, Cruijff la plantà en el sot que havia cavat pacientment en Laureano des de feia molts anys i en Charly, que sempre hi era encara que no sempre es notés, va cobrir la llavor amb la terra remoguda. Finalment, en Tort va regar amb calma i tendresa el plançó, fins que va despuntar amb tiges fortes i fulles amples.
Aquest cop la pluja revestí la forma d’una tempesta tan furiosa que la tribuna cruixí amb gran estrèpit, com si hagués d’ensorrar-se irremissiblement. En Josep T. va caure de genolls i mentre es tapava les orelles amb les seves mans balbes s’adonà que un esgarip horrible sorgia, no de la seva gola eixuta i morta, sinó directament de la seva ànima exhausta.
El plançó, però, aquesta vegada havia arrelat amb força. La majoria de fulles havien caigut i algunes branques havien estat arrencades, però la planta ho havia resistit i havia esdevingut arbre.
De vegades una nena somriu, una bufanda s’aixeca, un rostre es mostra sencer. Quan pel túnel de vestidors sortiren Rijkaard, Guardiola i Vilanova, l’avi, amb els llavis blaus i tremolant encara, li preguntà a l’orella:
-I això, podràs descriure-ho?
Josep T., indecís, li va respondre:
-Puc.
Llavors, mentre el vell desapareixia, una ganyota semblant a un somrís es dibuixà en allò que abans fou el seu rostre.