Les tardes xafogoses d’agost li semblaven insuportables a en Josep K, tot i que passés l’estiu en un dels racons més pintorescos de la Costa Brava.
Ell esperava amb deler els dies que la dona i el fill marxaven a la platja a fer un capbussó i després berenaven algun gelat al Passeig Marítim amb altres mares i fills de la mateixa edat. Quan van tancar la porta es va quedar en calçotets, va posar el ventilador a la velocitat màxima i va trucar al seu amic Jaume:
-Digui?
-Ei Jaume!
-Què passa nen?
-La Clara i el nen han quedat amb les amigues, així que no tornaran fins al tard.
-Com t’ho muntes brivall! Així vols que me’n porti dues, que tenim temps.
-I tant! Ja tenia ganes d’una mica de marxa col•lectiva, ja m’entens, oi?
-Ha ha! És clar, jo també ho trobava a faltar. Ara despisto la Raquel, les recullo i fem cap a casa teva.
En penjar el telèfon va pensar que podria perfectament organitzar-se la festa sense en Jaume, tot i que de seguida va concloure que li faria una mica de vergonya fer-ho tot sol i, a més, l’amic sempre les portava més exòtiques de les que podria trobar ell pels seus propis mitjans. “Contactes” li deia amb un somrís quan Josep li comentava, amb admiració, com era que les aconseguia de llocs aparentment tant inversemblants.
El so una mica esquifit del timbre el va despertar d’aquestes cabòries i encara una mica sobresaltat va córrer per obrir la porta:
-Collons Josep, ens reps en calçotets? Això fa baixar la trempera a qualsevol!
-Ostres Jaume, no me’n recordava de com anava vestit. Passa i deixem-nos de cerimònies que tampoc no tenim tant de temps.
-No ofereixes ni una copeta? Quin mal amic! T’ho perdono perquè aquest estiu estem necessitats NECESSITATS. Ja em convidaràs a una cervesa quan hàgim acabat.
Sense més preàmbuls van seure un a cada punta del sofà deixant-les delicadament al mig, cara a cara. “Sense mariconades, eh!” Era la broma que sempre es feien i que era com el tret de sortida del joc i del plaer que havia de venir.
En Josep K no sabia com però sempre aconseguia abstreure’s de la presència de l’amic. Ho feia centrant fixament la mirada en ella però sense tocar-la, tot i que ho gruava de valent. Li agradava no entrar en matèria de seguida, a l’inrevés d’en Jaume que abans de comptar tres ja estava grapejant cames i cul grollerament.
Avui l’amic li havia portat una de Bèlgica. Li va sembla bé, estava una mica cansat de les mulates brasileres amb què jugaven darrerament. Es va concentrar en els cabells, rossos, d’un ros tan artificial que aparentaven ser gairebé blancs. Mentre els acariciava va tancar els ulls i va pensar que la propera vegada li agradaria tocar un cap afaitat, com el de la Sinéad O’Connor de la seva joventut. Sense obrir els ulls va baixar els dits per l’esquena, resseguint-li la columna vertebral i aturant-se al cul, sense arribar-lo a tocar. Això s’ho reservava per a més endavant. Continuà per les cames, fortes, molsudes, com havia de ser. Ja començava a començar l’atac definitiu quan esdevingué el desastre en forma de porta oberta sobtadament:
-Ho sabia! Marrans! Sort que he deixat el nen amb les amigues perquè estava segura que l’espectacle seria indigne!
-Carinyo –digué amb originalitat nul•la en Josep K- no és pas el que et sembla, de debò.
-No, que va! Hòstia! Quina fila més patètica, amb els calçotets i els mitjons!
-Hola Clara –feu en Jaume quan la Clara el va mirar de fit a fit mentre mirava d’esvair-se de la manera més discreta possible-, jo ja me’n vaig. No siguis tonta que això no és res. Has de pensar que els homes tenim les nostres necessitats i ens hem d’esbargir d’alguna manera…
-Tu calla la boca i toca el dos! Mal amic que m’esgarries el marit… –i la Clara va començar a plorar-. Quan li expliqui a la Raquel… No teniu prou amb el futbol! Que ens teniu abandonades entre la tele i el Camp Nou i…
-Va, prou, maca. Calma’t. Tu marxa, Jaume, i emporta-te-les.
-Sou uns cabrons! Muntar-vos-ho amb unes figures del Subbuteo!
-No ho entendràs, nineta meva, no són meres figures del Subbuteo … SÓN CENTRALS!
I mentre recordava els seus dits recorrent el dorsal 5 del nino de l’Anderlecht va arribar al clímax que no havia pogut assolir anteriorment.