Què es pot fer perquè un vestidor ple de tios joves, milionaris i consentits assumeixi el valor de l’esforç, del sacrifici i del treball en equip? Els psicòlegs de l’esport, figura molt de moda en els darrers temps, respondran aquesta pregunta suggerint un seguit de paràmetres a què un entrenador pot recórrer per aconseguir establir una dinàmica de compromís en un grup de persones que tendeixen irremissiblement a la vanitat i a l’egoisme.
Un dels recursos que pot utilitzar un tècnic a l’hora de gestionar un vestidor d’elit per compensar la lluita d’egos, les enveges i l’afany de protagonisme dels seus cracs és el de disposar d’un element exemplificant en el si de la seva plantilla. Parlaríem d’un esportista veterà, fet a si mateix, complidor, afable i capaç de crear ponts de diàleg i complicitat entre les diferents capelletes que s’acaben formant en tot grup humà.
Si a aquests intangibles, cada dia més difícils de trobar entre els esportistes de primera línia, hi afegíssim l’èpica de la superació gairebé sobrehumana d’una contrarietat extrema, hauríem ensopegat amb el personatge ideal per encarnar aquesta figura. Un ésser amb el mateix estatus que la resta de components de l’equip, però un autèntic referent -a mode de portador de llorers dels prohoms de l’antiga Roma- que recorda dia a dia als que ho tenen tot que es poden quedar amb no-res quan menys s’ho pensin.
Les dues plantilles professionals més importants del Barça es van veure abocades, per circumstàncies inesperades, a comptar amb dos referents que podien exercir aquesta funció en el seu si.
Éric Abidal, el rocós, abnegat i trempat lionès fitxat per Txiki Begiristain al seu dia per dotar de capacitat física i esforç defensiu el primer equip de futbol, va emmalaltir fatalment al bell mig de la temporada 2010-11. Després de patir una seriosa intervenció quirúrgica per extirpar-li un tumor al fetge, Abi va tornar a l’equip al final de la temporada i, en un dels moments més emotius de la història del club, va alçar la quarta Champions del Barça a la llotja del mític estadi de Wembley. La maleïda malaltia es va tornar a presentar l’any següent i Abidal va necessitar un trasplantament per continuar amb vida. No content amb això, amb una capacitat de sacrifici qualificada pels que el van ajudar en el procés de sobrenatural, el defensa francès va aconseguir la proesa de tornar als terrenys de joc. A partir d’aquell moment, Abi havia ultrapassat la categoria de jugador estel•lar per engrossir la d’autèntic mite de l’esport mundial.
Pete Mickael, l’aler alt més dominador del bàsquet europeu en l’última dècada, va contribuir a portar el seu equip a obtenir diversos títols mostrant una tenacitat i una capacitat agonística fora del normal. També a ell li va fallar la salut quan menys ens ho esperàvem. Un tromboembolisme pulmonar el va deixar fora de les pistes una temporada. I també ell, caparrut i obstinat com ell sol, va aconseguir tornar a practicar el seu esport al màxim nivell. La malaltia, però, encara més tossuda, va reaparèixer fa uns mesos. Semblava que li guanyaria el pols al gran Pete, però el de Rock Island va persistir, va forçar la màquina i ha tornat a la Lliga ACB, a les files del Múrcia, per poder anar agafant ritme de competició i fer el salt novament a un equip de primera línia.
Tant Abi com MVPete presenten, doncs, credencials per exercir la funció que hem apuntat: ser referents morals dels seus equips respectius. Ho han tingut tot i la vida ha estat a punt de prendre’ls-ho, però han mostrat un afany, una vitalitat i un caràcter no tan sols memorables i commovedors, sinó també absolutament immesurables quant a la repercussió que la seva presència podia tenir als vestidors de què formaven part.
Aquests intangibles, ai las, no devien figurar en els comptes de resultats i les gràfiques de rendiment que fan anar en doina els actuals capitostos del Barça, sadollats dels seus inputs, els seus números i els seus cash flows de fireta adquirits -en el pitjor sentit de la paraula- a les escoles de negocis de la zona alta de la ciutat comtal.
De manera que, un cop avaluades fredament les circumstàncies que concorrien en aquests dos casos, aquells que només han acreditat la rancúnia com a eix vertebrador del seu mandat van decidir que al club li convenia més prescindir d’aquests dos exemples humans excepcionals, fins i tot caient en la vergonya pública i la ignomínia personal de no donar valor a la paraula donada als dos esportistes que tindrien continuïtat al club si es recuperaven de les seves malalties.
I així va ser com el Barça, que s’ha vantat -sovint amb raó- d’encarnar determinats valors per damunt de la mera exhibició pública de la pràctica esportiva, es va fer, per obra i gràcia d’uns dirigents roïns, mentiders i mancats de la més mínima dosi d’humanitat, un club més petit, més terrenal i menys admirable.