Martino, que com a persona em cau de fàbula, com a entrenador no dóna la talla. Avui ha certificat el seu cant del cigne particular. Però a ell el van escollir (i recordem qui ho va fer).
dos anys d’una mort anunciada. Guardiola ja ho ha veure venir, però va marxar (o van convidar-lo a fer-ho). Quin exagerat, el dalai lama, que no estamos tan mal (amb perdó), devien pensar.
i així estem. Recordem què teníem i d’on veníem i veiem quin llegat ens estan deixant. Tot s’ha anat podrint, els responsables del club atenent altres prioritats, o enredant o provocant merders. Amb la mateixa gent responsable de no posar remei i fer més gran la descomposició esportiva i social del Barça en aquests darrers anys, amb la mateixa gent que ha escollit Martino i que ha hipotecat tota la darrera temporada de fitxatges per un capritx presidencial (que a sobre, per inepte i mentider, li costa el càrrec), amb la mateixa gent que, per actuació prepotent i negligent, posa sota greu amenaça la futura renovació de l’equip quan ja és ineludible, quan més ho necessites. Per molt menys, a un expresident li van clavar una moció de censura. Avui, però, o l’oposició és inexistent o està completament anestesiada. Els Oriol Giralt de torn, per descomptat, no compten, que els actuals són dels seus.
i en aquestes mans està el futur de l’equip i l’actuació de club més trascendental del Barça dels darrers 50 anys. Per plorar. Realment hi podem confiar? No ens han donat ni un sol motiu per fer-ho. L’abisme és sota els nostres peus i tot indica que encara podem anar a pitjor. Ens han robat i ens han esmicolat el nostre Barça.
o a can Barça hi ha una revolució o la travessia pel desert serà duríssima. La del nunyisme es considerarà un joc de nens en comparació.
però, qui ens salvarà?