Ni la magnificència dels temples inigualats de la Magna Grècia, ni la majestuositat tel•lúrica de l’Etna, ni les incomparables i excitants escenes de la vil•la del Casale, ni l’impacte luminiscent dels mosaics de Monreale, ni la cridòria sensual de la Pescheria de Catània, ni la mòrbida successió de cadàvers dels Caputxins de Palerm, ni la mediterraneïtat palmària de Cefalù, ni la bellesa ordenada i barroca de Noto, ni la vitalitat armoniosa d’Ortigia…
No, el vell Inti no cercava res de tot això quan va decidir dedicar les seves vacances a descobrir l’illa més gran, en tants conceptes, del Mare Nostrum. Tampoc buscava posar el seu cos al límit de la manca de refrigeració, ni posar en joc la seva vida i la dels seus familiars en cada cruïlla o rotonda on autèntics fittipaldis flipats executen l’enèsima barbaritat de la jornada. Ni tan sols pretenia posar al dia tots els estereotips sobre les pràctiques delictives en el devenir d’aquell tros de terra beneït.
El que el vell Inti es proposava era concloure el seu periple per la Sicília de Don Fabrizio (Burt Lancaster, que esteu en el cel) havent pogut gaudir de l’espectacle, del plaer, de l’orgasme fins i tot, si se’m permet, de veure algun espècimen nadiu o forà, tant li fa, lluint la samarreta de l’estiu 2014: l’elàstica blanca (mai limpia, i mai no empaña, no fotem) de James David Rodríguez Rubio.
La cerca, emperò, va resultar en va. De casaques futboleres, més aviat poques. Potser per aquell sentit de l’elegància tan propi dels transalpins, que fins i tot amara la meridionalitat extrema del país. Potser perquè tampoc el turisme massificat es podria considerar el segell d’aquesta illa tan bruta com atractiva. El cas és que el recompte és poc representatiu en comparació amb altres viatges en què he anat glossant la perquisició de peces de roba relacionades amb clubs (mai dels mais seleccions, per favor) de l’esport que, vés a saber per què, tant ens apassiona.
Constatem, en tot cas, que mai com ara la preeminència del nostro clum s’havia vist tan qüestionada, fins al punt que ha hagut de compartir la primera plaça del caixó amb el tristoi i adotzenat Internazionale de Milà. Quant al campió d’Europa, gnyé.
Aquí tenim la pírrica classificació definitiva:
