Un infiltrat a l’assemblea

Diu la dita que tot periodista, per definició, és un infiltrat. Jo no sóc periodista, almenys no per formació, i tampoc puc considerar-me com un infiltrat, no en tant vaig poder assistir seguint els procediments; però tenint en compte que assistia amb la idea de cobrir l’esdeveniment (tuitejant-lo durant el dia, i amb l’article present el dimarts següent), i que a més com a barcelonista les meves idees són oposades a la directiva, no podia deixar de sentir-me con un infiltrat a l’assemblea ordinària de compromissaris del Futbol Club Barcelona celebrada aquest passat diumenge.

Amb les acreditacions denegades per part del club, només quedava entrar com a convidats; i és que es poc conegut (i poc difós per part del club) que tot compromissari té dret a permetre l’assistència a l’assemblea d’un convidat, encara que sense veu ni vot i situat a una planta diferent de la dels compromissaris. En aquesta ocasió vaig aconseguir que un compromissari em permetés entrar-hi, de manera que seria testimoni per primer cop en viu d’una assemblea de compromissaris del club.

Vàrem arribar d’hora, però havent passat uns minuts de l’hora prevista les portes seguien sense obrir-se. Finalment, ja a dins del Palau de Congressos, ens vàrem dirigir a la taula per a què el compromissari en qüestió recollís l’acreditació, i la Memòria anual del club i de la fundació, la qual em va cedir i vaig de tenir ocasió de llegir a estones. Les acreditacions per a convidats es donaven en una tauleta única, on hi havia dues joves que no semblaven dominar gaire el procediment: quan els hi vam parlar sobre registrar el nom del compromissari que em convidava, van posar cara de sorpresa i simplement em van demanar el nom (sense demanar-me cap mena d’identificació). Vaig tenir la impressió que hagués pogut venir a acreditar-se qualsevol. Vam veure uns quants noms apuntats, tot i que al compromissari li havien informat que no calia prendre nota prèvia del convidat; en tot cas, la llista no arribava a la cinquantena.

Després de donar un petit volt per la zona compartida (i creuant-nos amb l’omnipresent Josep Maldonado), i quan el compromissari i jo ja ens anàvem a separar fins el dinar, vaig caure en una qüestió que m’havia comentat: com a compromissari, aquest cop tenia dret a una entrada pel partit contra l’Eibar. Vam repassar les butxaques, fer repàs mental, i finalment vàrem tornar a la seva taula d’identificació. Un dels dos joves que ens havia atès ens va respondre:

– Ah, pot ser, no la donem si no la demanen, eh… És que si no, clar…

Quants d’aquests compromissaris no es van assabentar o no van recordar que tenien dret a entrada?

 

Per a més inri, més tard el compromissari em va comentar que les entrades eren de fila 1… amb visibilitat parcial. Totes elles, doncs allà es va trobar amb els altres compromissaris que també havien recollit la seva entrada. Les entrades que no es venen, en definitiva. No em va sorprendre.

Un cop a la primera planta, i després de rondar per la mateixa (des d’on vaig veure al vicepresident Cardoner a punt d’entrar a la mateixa) vaig comprovar que el ‘galliner’ on estem els convidats és compartit amb la premsa i sobre tot amb l’staff (que ocupa tots els endolls disponibles, fent-me témer per la bateria del meu mòbil. Vaig seure a una de les primeres files, mirant que la maquinària de projecció no em tapés la visió; curiosament, poc després Josep Maldonado seia a la mateixa fila, a la banda dreta. Convidats pròpiament dits en aquell lloc amb prou feines devíem ser una vintena.

Si tan sols hagués pogut escoltar el que deien…

L’assemblea començava amb només 511 compromissaris acreditats en primera convocatòria dels 4511 convocats, i amb l’informe del President Josep Maria Bartomeu, el qual al seu torn començava amb un vídeo d’estelades defensant la llibertat d’expressió. Ambdues qüestions irreprotxables, per descomptat, però no deixava de preguntar-me d’una banda com va poder acatar la multa, i de l’altra com casa la llibertat d’expressió amb el patrocini de Qatar. De fet, com vaig poder comprovar poc després a la xarxa, en aquells moments hi havia davant del Palau de Congressos una protesta contra les condicions laborals de Qatar Airways. Per a Bartomeu, però, ‘hem d’estar agraïts a Qatar Airways pel seu suport’. Ehem…

En tot cas, com era sabut, en aquella assemblea no es votaria el contracte de patrocini, sinó com també s’havia dit, en una propera assembla extraordinària (registrat queda, esperant que no es vulgui tirar endavant obviant la mateixa). El que sí va anunciar Bartomeu es que es faria una demanda contra la UEFA… via la Confederació Mundial de Penyes. Aquesta directiva usant subterfugis per a denúncies enlloc de fer-ho ells mateixos? Gran sorpresa, i tant.

La vicepresidenta econòmica, Susana Monje, va defensar els comptes de la passada temporada assegurant que ‘el Barça és a la millor etapa econòmica de la seva història’; devien morir un milió de gatets com a mínim. En el repàs d’entrenadors dels últims anys va obviar al Tata Martino (casualitats de la vida), i va usar eufemismes per a a evitar anomenar a Xavi i al Madrid. En el corresponent torn de preguntes (perquè es fa que el compromissari vagi cap al micròfon enlloc d’apropar-li? per a minimitzar les intervencions?) van sortir temes força interessants que la vicepresidenta havia obviat, com les despeses en advocats o la duplicitat en els nous càrrecs; o afirmacions preclares com on estava la seva gran gestió sense el patrocini de Qatar. En tot cas, els comptes, tant els de la passada temporada com els pressupostos de la present, es van aprovar per golejada… i això que encara no havien repartit el menjar.

Posteriorment es van ratificar els nomenaments dels nous membres de la directiva i els de la comissió econòmica; gairebé tots ja eren present a l’anterior, i si no ho eren al principi era per haver estat a la comissió gestora de les eleccions (sí, aquell organisme que en principi no havia de prendre partit per cap candidatura). Sense entrar en la seva vàlua, tots ells podrien sortir a ‘Casta: la pel·lícula’. Nova victòria per golejada del Sí, en aquest cas encara amb menys vots en contra; pel que vaig parlar i escoltar després en el descans, alguns dels compromissaris van preferir votar en blanc enlloc de en contra per no conèixer els nous membres. En aquells moments el meu mòbil ja feia figa i aprofitava els dos/tres minuts entre les votacions i l’anunci dels resultats per a anar a recarregar la bateria a l’endoll del lavabo.

L’informe de Robert Fernández va resultar curiós, sobre tot per la diapositiva referent al primer equip. En els primers segons, la veritat, només vaig pensar que recordava la plantilla més àmplia. El primer nom que vaig trobar a faltar, per una raó o altra, va ser el de Mathieu. De fet, vaig contar quatre jugadors que no hi sortien. Clar que en altres diapositives no errònies per se, van sortir qüestions curioses com veure en un mateix sac a Halilovic, Pedro, Adama o Deulofeu, quan suposadament Halilovic hauria de tornar a final de temporada. També, tot i que això sigui comprensible, resultava curiós que afirmés que tots els jugadors traspassats o cedits haguessin tingut un gran rendiment, en un grup en el que està Song.

Després de tres i hores i mitja, passàvem a la pausa per menjar; tot i que suposadament era necessari el tiquet que ens havien donat a l’acreditar-nos, ningú el va demanar. Bartomeu havia esmentat abans que retallaria en despeses, i semblava que havia començat per aquí: el refrigeri destinat a compromissaris i convidats era increïblement dolent. Menció especial pel cafè, pitjor que el que es pot tastar a Anglaterra. Em permeto conjecturar que el catering destinat a la junta era una mica millor.

De tornada, vaig aprofitar els últims minuts del descans per a recarregar el mòbil primer, i per a cercar un lloc diferent on seguir la resta de l’assemblea: en part per si trobava un lloc amb endoll lliure pel meu mòbil, però també per si tenia ocasió d’escoltar quelcom més interessant. Em vaig dirigir a les llotges, teòricament destinades a la premsa escrita però en la pràctica oberts als convidats; la dreta estava força ple i amb majoria de convidats, així que em vaig quedar a l’esquerra, menys atapeït i amb majoria de periodistes.

La presentació de la Universitat del Barça (a partir d’ara Barça Universitas, ja que no poden usar el terme universitat) va deixar entreveure un iniciativa molt embrionària i poc oberta al soci, com va confirmar la resposta a la única pregunta que es va plantejar sobre el tema, referent a l’obertura de la mateixa al soci: no estava previst però en tot cas encara no s’ha arribat a debatre en profunditat aquest punt. M’imagino algun descompte simbòlic que no farà possible l’accés al soci de a peu, així que deixo a la imaginació del lector els autèntics motius d’aquesta iniciativa. Al cap i a la fi, jo sóc molt mal pensat. I potser per això, gairebé sempre encerto.

Clar que en el següent punt del dia ja no era qüestió de ser mal pensat sinó de sentit comú: l’Espai Barça, un punt que no seria votat ja que com la mateixa junta va dir, ja havia estat aprovat per referèndum. Sí, la majoria de socis van aprovar que aquesta junta gestionés un projecte immobiliari de 600 milions. Què pot sortir malament?

Almenys, Jordi Moix va intentar donar-li un toc diferent, passejant-se per l’escenari en mànigues de camisa i volent fer la presentació  a l’estil Steve Jobs, oscil·lant perillosament entre l’aire fresc i la vergonya aliena… caient més aviat en el segon.

Vaig trobar a faltar que es marqués uns passos de ball al final.

L’informe del Síndic del Barça es va fer increïblement llarg; no es pot culpar a Trayter de la seva veu en sí, però sí de no saber parlar en públic. De l’objectivitat d’un Síndic nomenat per la junta, i que forma part de l’associació que va denunciar a en Jordi Cases, no és necessari dir-ne res. La única novetat rellevant va ser l’anunci d’una tanca separadora per evitar llançaments d’objectes als partits de Champions per part de l’afició rival.

Finalment, com és sabut, el torn de preguntes. La primera, del President de la Confederació Mundial de Penyes (simptomàtic), tot i que més que una pregunta va ser una repetició del que havia esmentat Bartomeu abans. Van haver preguntes relacionades amb els sempiterns privilegis de les penyes (‘sembla que per a vostè és més important el penyista que el soci’), es van repreguntar algunes (no s’havia contestat al perquè estem ara millor econòmicament que l’any passat), i es van fer afirmacions que la majoria dels compromissaris semblaven no tenir present vist el votat: ‘com van poder acatar la multa per les estelades?’ i ‘defensem la llibertat d’expressió però busca contracte amb Qatar i sembla que no hi hagi altre opció’.

També van haver intervencions més en la línia de les que acaben sortint a l’APM, com la de ‘que no ens toquin l’abonu’ (deixant caure que val la pena el patrocini de Qatar si s’aconsegueix això; molt en la línia de la majoria dels socis, pel que sembla); la de fer un homenatge a Manel Vich (respectable, però curiós que sigui això la prioritat amb les qüestions que hi ha ara mateix); o la d’un compromissari que va defensar una qüestió tan vàlida com que el femení jugués al Mini (no ho ha sempre), però a crits. Van ser molt més tenebroses les intervencions de fins a tres persones defensant l’agència de viatges pròpia i la grada d’animació, en la línia de la precandidatura que únicament portava aquests dos punts al programa, i amb membres relacionats amb els ‘nanus molt macus’.

De tant en tant val la pena recordar aquesta foto.

De les respostes, menció especial a la relacionada amb treure la medalla a Franco, amb Bartomeu donant llargues, deixant-t’ho per a més endavant i tractant-ho com un tema qualsevol. En una paraula: vergonya.

Finalment, concloïa l’assemblea; ja després del dinar molts compromissaris havien marxat, i aleshores ja amb prou feines devien quedar un centenar. Molts van anar a l’estadi, on en certa manera van tenir una continuació del que havíem vist: vèncer sense convèncer.