D’interrompre esporàdicament les lligues regulars per disputar alguna jornada de l’anomenat virus FIFA,
hem passat a interrompre les jornades del virus FIFA per disputar alguna jornada de la lliga regular.
Bé, potser exagero una mica, però a aquestes alçades de la temporada ja portem tres interrupcions de lliga per disputar el virus FIFA. Interrupcions de doble jornada, per ser més exactes. Parlo de memòria i potser vaig errat, però diria que unes quantes temporades enrere, les jornades FIFA ni sovintejaven tan ni eren jornades dobles. Amb l’agreujant, en el cas de la lliga espanyola, de seguir mantenint 20 equips a la primera divisió tot i haver transcorregut més de 20 anys des de la temporada dels NO descensos a segona del Celta i el Sevilla.
No cal ser un geni com en Johan Cruyff per entendre que només una lliga de, posem per cas 14 equips, faria mínimament suportable el demencial calendari actual.
Sempre he mantingut que les seleccions nacionals no em provoquen el més mínim interès. Ni m’interessa
la seva existència ni m’interessen les seves competicions. Si de mi depengués quedarien eradicades en
quatre dies. La roja me la trae floja i seleccions…ni les catalanes. El futbol professional…només entre equips professionals. Bé, puc comprendre que hi hagi partidaris de les seleccions catalanes si s’entén com una reivindicació per a tenir els mateixos drets que tenen els altres. Ni més ni menys. En tot cas es tractaria d’un sentiment transitori fins que tinguem un estat propi. Una cosa semblant a la meva vocació independentista, que també és transitòria. Òbviament, i disculpin la perogrullada, deixarem de ser independentistes el dia que Catalunya sigui independent.
Afegeixo però, que començo a posar en quarantena la declaració d’intencions del paràgraf anterior tot
observant les dades de l’extraordinari poder mutant del virus de marres i la seva inequívoca influencia en la conformació de les realitats geogràfiques i nacionals. Les dades corresponen a la temporada 2009 de quan les jornades classificatòries del mundial de Sud-àfrica del 2010 que tan brillantment va guanyar el Barça la selecció espanyola.
Són dades de la Vanguardia del dia 5-9-2009 (pàg 50) on s’hi relacionen els partits del cap de setmana
classificatoris pel mundial. Observant la zona europea veiem que hi ha 9 grups i un total de 21 partits que equivalen a 42 seleccions nacionals. De les 42 seleccions nacionals implicades, gairebé la meitat no existien l’any 1991 ja que no eren estats independents. Seleccions nacionals que no tenen ni 20 anys
d’antiguitat. Són les següents:
Armènia
Bòsnia
Estònia
Moldàvia
Letònia
Eslovàquia
República Txeca
Azerbaidjan
Rússia
Ucraïna
Croàcia,
Bielorússia
Montenegro
Geòrgia
Macedònia
Illes Fèroe (regió autònoma de Dinamarca)
Potser amb dades actualitzades a 2015 la llista encara seria més llarga, doncs em sonen seleccions
recents com Kosovo o algunes seleccions africanes com, per exemple, Sudan del Sud.
També hi trobem les seleccions d’Irlanda del Nord i d’Escòcia, que tot i tenir selecció pròpia, són nacions que pertanyen a la Gran Bretanya i que vindrien a ser l’excepció que confirma la regla pel que fa les normes FIFA –no sé si escrites o no- de que només tenen selecció les nacions amb estat propi.
Veient aquesta llarga llista de nous països ja s’intueix que ens trobem davant d’un negoci d’escandaloses proporcions on la qüestió futbolística només en seria la coartada.
Cada cop hi ha més seleccions que aspiren a participar de la fase final dels mundials. Cada cop són més
concorregudes les lliguetes eliminatòries i cada cop són més imprescindibles les interrupcions de les
lligues regulars. Partits i més partits que no deixen de ser un fabulós negoci per a tots aquells que es mouen en aquest entorn de compravenda de drets televisius i martingales diverses.
La justícia USA ha destapat recentment les trames de corrupció de diversos alts executius de la FIFA. El gran públic se n’assabenta ara, però la gran majoria de yoyers som coneixedors d’aquestes pràctiques
des de fa molts anys enrere. Recordar només que a l’any 2010 es van fer públics els documents suïssos
que demostraven el pagament de suborns multimilionaris de l’empresa suïssa ISL per obtenir els drets
televisius del mundials de futbol. Suborns reconeguts pel president de la FIFA, Joao Havelange, i pel seu gendre i president de la Confederació Brasilera de Futbol, Ricardo Teixeira, gran amic i mentor de Sandro Rosell.
Sandro Rosell va ser el gerent de ISL Espanya i a través de la seva empresa Uptrend Development, domiciliada en un paradís fiscal USA, hauria cobrat generosos honoraris en la
intermediació i comercialització dels partits amistosos de la selecció brasilera de la qual en tenia els drets l’inefable Ricardo Teixeira.
La FIFA és una màquina de fer diners i el seu combustible són les seleccions nacionals. A més nacions,
més seleccions. A més seleccions, més eliminatòries i més jornades de virus FIFA. És a dir, més business per a una insaciable FIFA, la primera i més interessada en la proliferació de nous països i noves seleccions per a satisfacció de la seva voraç cobdícia.
No sé si hi haurà pacte entre la CUP i Junts Pel Sí, o si anem de pet a unes noves eleccions, però ara
mateix veig més interessats en que no descarrili el procés independentista als jerarques de la FIFA que
no pas a determinats elements negociadors de les formacions independentistes. Business és business.
És més, si el procés avança com està previst i acabem declarant definitivament la independència, abans
que els països bàltics o la ONU, ens acabarà reconeixent la FIFA. Les sancions al Barça per la política de la Masia només seria una cortina de fum per distreure la diplomàcia garciamargallista i despistar al
mismíssim CNI.
Així doncs, i com deia més amunt, poso en quarantena la meva aversió a les seleccions nacionals en la
mesura que la tot poderosa FIFA segueixi interessada en la mutació i expansió del seu malèfic virus.
Queda dit.