No és el mateix ser culer que ser soci del Barça. Ni tots els culers són socis del Barça ni tots els socis del Barça són culers. Un culer és seguidor i fan incondicional del Barça (sigui o no sigui soci) i un soci és aquell membre copropietari del Barça que en virtut del pagament anual d’una quota, de més o menys import en funció de si està o no abonat al Camp Nou, te dret a diverses prerrogatives sobre el Club com, per exemple, la d’elegir periòdicament al seu president sense haver de ser ni seguidor ni fan incondicional del club, és a dir, sense haver de ser necessàriament culer.
Sovint passem per alt aquest matís entre socis i culers a l’hora de valorar la causa per la qual el Barça, el millor equip de tots els temps i el Club més gran de la història, està dirigit pels directius més incompetents de l’hemisferi nord gràcies al vot recurrent d’uns 35.000 socis més incompetents encara. Socis que també coneixem com a sossi-propietaris en homenatge al creador d’aquesta accepció, el president Núñez, el primer d’aquesta nissaga de presidents incompetents des de que són elegits pels socis i no pel Governador Civil.
Culers n’hi ha molts. Moltíssims. Si ens cenyim només a l’àmbit català podríem afirmar que la majoria de catalans són culers. Només cal fer un repàs mental de la gent que ens envolta per tenir-ne l’evidència absoluta. Però quants d’aquests culers són socis del Barça? La veritat és que molt pocs. Segons la memòria del Club, a 30 de juny de 2015 el número de socis era de 142.816, dels quals 10696 eren de fora de Catalunya. El total de socis amb dret de vot no arriba ni a 115.000 d’una població catalana al voltant dels 7’5 milions d’habitants. Una població majoritàriament culer i un número de socis que no arriba ni al 2% d’aquesta població.
No, no hi ha cap error. Són uns 115.000 socis amb dret de vot perquè tenim uns 20.000 socis que són menors d’edat.
Però perquè molts culers no són socis i molts socis no són culers? No sé quines conclusions en sortirien si féssim un estudi sociològic amb mètodes científics, però en base a les meves observacions empíriques puc posar un exemple de cada cas que ens permetria entendre aquest fenomen.
Com a culers no socis podria explicar el cas de la meva filla, que és fan incondicional del Barça, que mai va al futbol, però que sempre pregunta que ha fet el Barça. Diria que fins i tot, com jo mateix, desitja que perdi el Maligne. Dubto que mai hagi estat al Camp Nou. Al menys amb mi no hi ha anat mai. Passa vergonya aliena amb els Núñez, Gaspart, Rosell i Bartomeu i també admira als Johan, Txiki, Laporta i Guardiola. Fins i tot procura estar al dia en matèria futbolera doncs, dit sigui de passada, per raons professionals ha tingut bastanta relació amb els Maldini, Castaño i Mister Chip. Fins i tot s’han fet amics, per a “vergonya” del seu pare. El cas de la meva filla és extrapolable a quantitat de famílies catalanes. Tant se val que es tracti de fills, pares, avis, germans o cunyats. Culers de pedra picada, però mai socis.
Com a socis no culers podria explicar el paradigmàtic cas d’empresaris, comerciants i emprenedors diversos que històricament han acaparat carnets via familiars i empleats de confiança amb l’únic o principal objectiu de poder convidar a clients o similars de pas per Barcelona, ja sigui per visitar els propis negocis o alguna de les fires i congressos que s’hi celebren habitualment. Jo mateix, una època de la meva vida que treballava al barri de les Corts i prop del Camp Nou, he estat testimoni de com algunes empreses protagonitzaven aquestes pràctiques amb l’objectiu últim de disposar de carnets per poder marcar-se algun detall amb la seva clientela. Tan en lliga com en Champions. Socis per interès, però mai culers.
Entre que molts culers de pedra picada no són socis del Barça, que molts socis del Barça només ho són per interès, que les votacions han de ser presencials a la ciutat de Barcelona i que molts socis són de fora de Barcelona i de fora de Catalunya, ens trobem que a totes les eleccions presidencials el “candidat” més “votat” és l’abstenció, seguit dels 30/35.000 vots aproximats de l’entorn identificat com a sossi-propietari per donar la victòria al candidat nunyista o neonunyista de torn.
Bé, ja sé que alguns direu que en Jan Laporta va guanyar unes eleccions, que si és l’excepció que confirma la regla o que si el soci va veure la llum i tal. Si analitzem com van anar aquelles eleccions veurem que potser no hi ha res de tot això. Recordem que a les eleccions del 2003 el candidat favorit era en Lluís Bassat i que les enquestes no donaven ni un duro per la candidatura de Laporta. Les “famílies” nunyistes i paranunyistes – de l’entorn blaugrana (que la saben molt llarga) no veien amb bons ulls la candidatura de Bassat (potser perquè portava en Pep Guardiola de director esportiu). Amb el lideratge a l’ombra de l’ex gerent del Barça, Jaume Rosell, aquestes “famílies” van propiciar el desembarcament a la candidatura Laporta de Sandro Rosell i la seva gent, els Bartomeu, Faus, Moix i Monés. Aquesta maniobra va fer decantar les enquestes i de retruc les eleccions. El gruix de vots “controlat” per l’entorn Rosell va ser decisiu. Sandro Rosell obtindria la vicepresidència esportiva i molt de pes dins de la junta.
Per sort pel Barça, aquesta maniobra no es va completar totalment. Les tesis de Sandro Rosell no van prosperar ni tampoc l’intent de “cop d’estat” que pretenia dins de la directiva. L’any 2005, Rosell va dimitir tot engegant simultàniament una cruel i variada guerra bruta contra Laporta que el portaria a guanyar les eleccions del 2010, amb votació rècord inclosa. La guerra bruta i la consegüent judicialització del club encara avui perdura. Han passat més de 10 anys y lo que te rondaré morena.
A les directives neonunyistes, com les del president Bartomeu, ja els hi està bé l’status quo actual. Malgrat tenir sis anys de mandat (sempre i quan Mr. Ebitda no avanci les eleccions) difícilment compliran el compromís d’estudiar la implementació del vot electrònic, ja sigui a l’assemblea de compromissaris o a les eleccions presidencials. Disposem d’un directiu, Dídac Lee, que és un reconegut emprenedor en l’àmbit de les noves tecnologies. Si amb l’aplicació Seient Lliure ha demostrat el fàcil que és posar a la venda els abonaments, més fàcil seria implementar qualsevol sistema que possibilités una assemblea de compromissaris que fos útil de veritat i no una assemblea a la búlgara com és actualment.
Pel que fa a la implementació del vot electrònic a les eleccions presidencials, no hi ha excusa possible. No és que ja estigui tot inventat, és que a sobre, la primera empresa mundial del vot electrònic, la primera multinacional amb molta diferència, és una empresa catalana. A l’empresa scytl , un encàrrec com aquest seria com bufar i fer ampolles. És més, dubto que cobressin per fer-ho.
Aquest sistema, que permetria el vot de tota la massa social culer sense moure’s de casa, ni vosaltres ni jo el veurem a les properes eleccions. Qualsevol soci que vulgui exercir el seu dret de vot s’haurà de desplaçar un diumenge a Barcelona per poder-ho practicar. Tornarà a guanyar l’abstenció, com sempre. Al tiempo!
(i si no passa així, me la tallo i em faig monja).
A manera de conclusió:
1) Mentre els culers que són socis del Barça els doni per estripar el carnet i donar-se de baixa com a reacció a les errònies decisions de la directiva, difícilment acabarem amb el neonunyisme imperant.
2) Caldria que aquests culers socis aguantessin el tipus i convencessin a una part d’aquest immensa majoria de culers no socis perquè es donessin d’alta com a socis del Barça.
3) Gràcies al vots d’aquests nous socis culers, s’impediria que els socis no culers imposessin, mandat rere mandat, la seva llei.
Visca el Barça!