Així, a primera vista, quan miro el projecte de façana despullada del Nou Camp Nou, no puc evitar associar-lo a les imatges d’aquestes estructures de formigó abandonades a mig construir que proliferen per urbanitzacions i viles costaneres. Estructures de formigó i ferralla víctimes de la bombolla immobiliària. És més, veient la foto que presideix el post del grosso @ElRicar_YOYA, la inevitable impressió inicial és la d’aquestes depriments imatges de ciutats acabades de bombardejar com, per exemple, la siriana Alepo, la ex iugoslava Sarajevo o l’espanyola Belchite.
El problema de la reforma del Camp Nou no és que no hi hagi façana o que la façana tingui baranes de metacrilat o vidres fins el sostre. La façana només és una qüestió estètica. No és una qüestió tècnica ni funcional. Fins i tot es podria acontentar a tothom fent una façana corredissa de manera que es pogués obrir o tancar en funció de la climatologia. O sense façana a l’estiu i façana a l’hivern, de manera predeterminada. O oberta de dia i tancada de nit per projectar-hi permanentment, a manera de multi-pantalla gegant, els millors gols del Barça tal com demana ElRicar al seu excel·lent post.
No, el problema de la reforma del Camp Nou no és només la façana, que també. El problema greu i principal és que hagi de ser aquesta directiva la responsable de tirar endavant la reforma. Una directiva que no diu una veritat ni per equivocació i una reforma amb més trampes que els sorteigs de la Champions. Una reforma que ens pot endeutar de per vida. Un perillós endeutament que ens portarà, com a mal menor, a l’augment inevitable de les quotes de soci i d’abonament.
Aquesta directiva són els que fa quatre dies deien que 250 milions pel projecte Foster era massa car i podia comprometre la viabilitat del Barça. Són els que van prometre en campanya electoral que amb 40 M/€ reformarien el Camp Nou.
Programa Electoral Soci 12.536
Són els que consideraven que una reforma no era necessària ni urgent. Són els que pretenen ampliar un Camp Nou que és l’estadi més gran d’Europa. Són els mateixos que tenint, any rere any, el millor equip del món, són incapaços de generar més ingressos, exercici rere exercici.
Una directiva, per cert, que encara no ens ha explicat què s’amaga darrera el serial de la renovació o no renovació del patrocini de la samarreta ni tampoc sabem a què o amb qui s’han compromès amb els naming rights o el cognom de l’estadi.
Però, per si tot això no fos poc, recordem que amb la modificació dels estatuts i sota l’aparença de autoimposar-se un control exhaustiu de l’endeutament del club amb la reforma de l’article 67, ens van encolomar, a manera de torna, que l’endeutament per la reforma del Camp Nou quedaria exempt d’aquest control. Així doncs, la mala gestió econòmica del club amb l’estacament d’ingressos, la disminució de beneficis i l’increment galopant del deute, no serà cap obstacle perquè aquesta directiva s’emboliqui en una inversió pressupostada en uns 600 milions inicials que pretenen finançar, precisament, amb recursos propis (insuficients), endeutament bancari (excessiu) i els compromisos inconfessats i inconfessables del naiming rights de marres. El deliri a les grades!
Si considerem els antecedents en la construcció del l’actual Camp Nou que, amb un pressupost inicial de 67 milions de pessetes de l’any 57 va acabar costant-ne 288, el més probable és que també se superi el pressupost inicialment previst. I no cal que la desviació sigui de quatre vegades el pressupost. Només que hi hagi una petita variació d’un ridícul 20%, el cost total superaria, amb escreix, els 700 minolles de leuros. Que el directiu que porta la veu cantant del projecte, Jordi Moix, hagi estat immers en gran part dels pufos immobiliaris dels darrers anys (Metrovacesa, RU, Habitat, etc), tampoc convida a l’optimisme.
Aquesta directiva, amb l’esperit de revenja i odi il·limitat que la caracteritza, no va tardar ni un minut en renunciar al projecte Foster. Un original i espectacular projecte que havia de transformar un auster i desfasat Camp Nou en un símbol de modernitat i una explosió de llum i color al bell mig de la capital de Catalunya tot combinant els colors del Barça i de la bandera catalana a partir de l’original trencadís, una de les moltes aportacions a l’arquitectura moderna del genial arquitecte Antoni Gaudí. Mediocres i covards com són, al final s’han decantat per una opció sense façana ni personalitat. Una vulgar opció que res aporta a les construccions d’estadis dels darrers vint anys i que ni tan sols respecta els termes del referèndum organitzat pel club on, dit sigui de passada, només hi van votar el 31% dels socis, dels quals una quarta part va votar que no. Tot el contrari de l’estètica gaudiniana del projecte Foster que, no només hauria representat un important valor afegit pel Barça i per Barcelona, sinó que hauria aproximat a la cultura culer els milions i milions de seguidors del genial arquitecte català que cada any visiten Catalunya per admirar, entre d’altres, les set construccions de Gaudí declarades patrimoni de la humanitat. Reconeixement internacional a Gaudí en contrast amb el tracte sovint rebut a casa nostra, país caïnita per excel·lència, on moltes vegades no és valorat com cal i fins i tot és repudiat, ja sigui perquè anava a missa o perquè era de la ceba o per totes dues coses alhora. Progres, poscos i similars ja maldaven, als anys seixanta i setanta, per evitar la continuació de les obres de la Sagrada Família al mateix temps que reivindicaven, sense rubor ni vergonya, la conservació de la plaça de toros de les Arenes.
Tots aquests són els perills reals de la reforma del Camp Nou i no que tingui o no tingui façana. Seriosos perills que podrien abocar-nos, no només a l’augment de quotes que comentàvem més amunt, sinó que ens obligaria a constituir-nos en Societat Anònima per sortir del pou. Una Societat Anònima amb capital majoritàriament catarí, of course. Una Societat Anònima París Saint Germain Style
Per resumir-ho, tal com sovint ens recorda el gran mestre @Popota, deixar en mans d’una colla de mentiders un projecte d’aquesta magnitud seria com donar-li a Romario les claus de casa teva quan la teva dona està sola i emprenyada amb tu.
Que no us embauquin!
