Quan es parla de les ciutats grans, sempre es compta com a factor negatiu el fet que la gent no es conegui entre ella. Potser en part perquè no trobo això un inconvenient, sempre les he preferit a les ciutats més petites, amb ambient més de barri. Així que no puc dir que em fes especial il·lusió tornar a una d’aquestes ciutats, encara que fos en la que vaig passar la major part de la meva vida; però era una bona ocasió per a trobar-me amb un amic que a més havia estat contactat pel club per a veure l’Exposició Itinerant Espai Barça a la ciutat, i que m’havia convidat a veure-la (i al qual també, li haig d’agrair la idea pel títol d’aquest article). I encara més quan les notícies del divendres 10 de juny feien que pogués tenir ocasió de dirigir-me a algun membre de la directiva passat tan sols vint-i-quatre hores després d’un dels pitjors fets comesos per la mateixa.
Després d’entrar al col·legi públic on se situava l’exposició (sense cap mena de control ni identificació, per cert), el primer que ens trobàvem eren els típics plafons informatius. I, no per casualitat, una televisió on anaven sortint èxits esportius dels darrers anys. Sibil·lí, subliminal, lògic.
Pocs minuts després, i poc abans de l’hora prevista, vàrem poder accedir a la sala on es faria la presentació pròpiament dit. Ens vàrem situar en una de les últimes files: prou a prop per veure la presentació i els ponents, però també d’una manera que podia veure els assistents. L’edat mitjana es devia situar per sobre dels 50 anys, com a poc. Mentre la gent s’asseia, podia escoltar queixes sobre la falta de canapès. Més enllà de les prioritats de cadascú, potser per a què al cap i a la fi no s’hi votaria res, no com a l’Assemblea de Compromissaris.
Les ponents anaven a ser no una, sinó dues de les persones de la directiva, precisament les úniques dones de la mateixa: la vicepresidenta econòmica Susana Monje i la vicesecretària Maria Teixidor. La ponència, basada en un parell de presentacions i en fins a tres vídeos, no mostrava res més enllà del ja sabut. De fet, per un moment vaig arribar a pensar que no es parlaria de números, fins que al final sí va sortir el tema, si bé tampoc amb res que un soci o aficionat informat no sapigués ja. Informat…potser era aquesta la clau.
La ponència finalitzava després de molta informació coneguda i encara més sentimentalisme incrustat. Em quedava la constatació que ambdues ponents (especialment Susana Monje) anaven amb la presentació i les dades ben preparades; la seva consciència de la importància del pressupost; i una referència de Monje que em va sobtar a ‘la votació dels anys 50 per a construir el Camp Nou’ comparant-la amb la votació de l’Espai Barça. Aquella votació va ser en assemblea de compromissaris, així que vaig entendre que era o bé desconeixement o bé voler comparar-ho amb una situació passada per a donar legitimitat al present. Li hagués preguntat per la qüestió a la propera ronda de preguntes, si no fos perquè ja tenia un parell de més rellevants preparades, i que no havien quedat respostes en aquells tres quarts d’hora.
La primera era relacionada amb els famosos ‘naming rights’. Sempre havien parlat d’afegir un ‘cognom’ a l’estadi, a canvi de 200 milions d’euros, però segur que li posarien nom, directament, a canvi o no de més diners?
La segona era una pregunta que sabia que no tocarien en la ponència, i que ja em temia no rebria resposta, però que amb prou feines vint-i-quatre hores després era imperatiu que fes. Ja que parlàvem de diners, què passaria amb els diners del club que s’anaven a usar per a protegir els senyors Bartomeu i Rosell, que per cert segons els articles 74 i 75 dels estatus aquests fets els hi haurien de suposar l’expulsió del club?
La Susana Monje es va oferir a contestar la primera pregunta en tant era tema econòmic: va assegurar que seria cognom, no pas nom, cenyint-se al referèndum. Prenem nota doncs. No em va sorprendre que ella mateixa respongués a la segona pregunta… i encara menys que ho fes sense respondre. Un ‘això no toca’, o en definitiva, un llençar pilotes a la tercera graderia. I em quedo amb una frase que diu: “tot el que fa aquesta directiva ho fa pel bé del Barça”.
Era molt difícil que aquella pregunta donés una resposta interessant, però s’havia de fer. Potser amb algun altre membre de la directiva, o amb el mateix president, hagués sortit quelcom sucós. Però Monje, més enllà d’altres consideracions, em va semblar una persona intel·ligent. No sé per què (o sí), però en aquell moment em va venir al cap el contrast Soraya Sáenz de Santamaría/Mariano Rajoy.
Van sortir algunes afirmacions interessants en la ronda de preguntes, que poden donar molt de suc a l’hemeroteca en uns anys: asseguraven que no caldrà pujar el preu dels abonaments; no es tocarà la llista d’espera i que els que hi són ara tindran seient garantit; no es tocaran les partides de fitxatges; no començaran les obres a l’estadi sense tenir venuts els ‘naming rights’; i l’afectació als abonats serà ‘poca’. També, algunes perles de Monje, com un “treballar en aquest projecte es una recompensa en si mateix” i sobre tot un “si no tenim la llicència de la senyora alcaldessa…” per a després, potser conscient del que havia dit, parlar de consens amb l’Ajuntament.
Però el pitjor no va ser això. El pitjor va ser la constatació que la majoria dels assistents apoiaven, també en això, a aquesta directiva. Res que no se sàpiga ja, però sempre és dur patir-ho, un cop més, en viu i en directe. Especial esment a un assistent que assegurava que “cal fer pinya” i “cal defensar amb patrimoni del club a aquesta directiva”, i a un altre que assegurava “ens ataquen des de fora i per desgracia des de dins”; però també a la pràctica totalitat dels assistents que ho aplaudien.
Vaig marxar amb la sensació més gran que mai, més fins i tot que a les eleccions, que aquest club té en la seva majoria una massa social acrítica. El que sí és igual a quan vaig seguir les eleccions, i a aquests articles que escric, és que no he estat imparcial, però tampoc vull ser-ho; de fet no es pot ser mai completament imparcial. El que és pot i cal ser és objectiu. I objectivament, un club amb una majoria de socis que no es qüestiona res és un club mort.