Doncs jo, molt abans de ser radicalment independentista, ja passava olímpicament de la roja, però no per ser la roja ni per ser espanyola, sinó perquè la selecció era sinònim de Real Madrid. Una mena de Real Madrid B. Sí, amics yoyaires, durant els anys seixanta i principi dels setanta, la selecció espanyola no deixava de ser el banc de proves del Real Madrid. Entre la roja i el Maligne, la simbiosi era gairebé perfecta. Parlo de memòria, però diria que fins i tot l’entrenador del Maligne i de la roja eren la mateixa persona. Bé, potser exagero i no sigui ben bé així, però si que recordo un munt d’il·lustres merengues com els Escartín, Santamaria, Molowny, Miera o Miguel Muñoz, per exemple, dirigint la roja com si una secció més del Madrid es tractés.
La selecció també era una manera de donar vidilla a ex jugadors i ex empleats del Maligne sense ofici ni benefici. Un generós modus vivendi. Una mena de jubilació anticipada a càrrec dels pressupostos generals de l’estat. Des del segon entrenador, passant pels ajudants de l’entrenador, els metges, els entrenadors de porters, els massatgistes, els encarregats del material, els cuiners i tota la parafernàlia al voltant de la roja, tots, tots, tots, ex funcionaris, ex empleats o ex jugadors del Maligne. A la roja, jo no la veia com la selecció espanyola, només la veia -i no era l’únic- com el Maligne Bis o com el Maligne Dos.
Amb el temps, i a mesura que anava agafant consciencia política, la meva indiferència amb la selecció va anar in crescendo fins el punt de desitjar obertament les seves derrotes a partir dels perillosos aquelarres destroyers del neofranquisme més ranci i tronat de casa nostra sembrant, amb total impunitat i sota el comandament ideològic dels Falangitos, el caos més absolut per carrers i places de Catalunya desprès de les victòries de la roja dels pebrots.
Puc entendre perfectament que jugadors com en Piqué no es qüestionin la seva participació amb la roja, es limitin a fer la viu-viu i aguantin estoicament les recurrents esbroncades, però mai seria el meu cas. Si jo fos futbolista professional seleccionable a la manera d’en Piqué, per exemple, trobaria mil i una maneres d’evitar jugar amb la selecció sense por a ser sancionat ni a patir cap tipus de represàlia. Tampoc compraria la samarreta de la roja als meus fills de la mateixa manera que els meus fills mai li compraran la samarreta de la roja als meus nets. Ni tampoc la de Portugal, la de Qatar o la de Finlàndia, dit sigui de passada.
Hi ha gent per tot. Ja se sap. Conec molts catalans, no dubtosos de mal catalanistes, que no es qüestionen la roja. Sigui perquè l’han vist tota la vida, sigui perquè hi ha jugadors del Barça o sigui pel que sigui, el cas és que de la roja no en fan un casus belli. Catalans que en una Catalunya independent, per descomptat, serien incondicionals de la selecció catalana.
De molts aficionats al futbol que fins fa relativament poc no han abraçat la causa independentista, cal recordar que el seu catalanisme no anava molt més enllà de conformar-se, precisament, en disposar d’una selecció catalana a la manera escocesa, gal·lesa o nord-irlandesa. Si això hagués estat possible o fos possible en un futur, tampoc compraria la samarreta de la selecció catalana, doncs ja he dit moltes vegades que sóc radicalment contrari a les seleccions. Totes les seleccions.
Com dic sovint i recordo un cop més, seleccions… ni la catalana.
O com diríem al Yoya, seleccions… les que em pengen dels c*llons!
P.S.,
Haig de confessar que em costa molt ser objectiu quan parlo del Gerard Piqué. Ja he comentat alguna vegada que els seus avis paterns vivien a uns 100 metres escassos de casa dels meus pares. El seu avi patern (Pepet de cal Pastora) i el meu pare, havien treballat junts diverses vegades. Res a veure amb l’Amador Bernabeu, l’avi matern i màxim exponent del nunyisme més recalcitrant.