Quan vaig iniciar-me en el bàsquet (principis dels anys seixanta) no existien moltes de les regles actuals, però cada temporada hi havia alguna novetat, canvi o modificació d’algunes de les regles d’aquest esport. El primer entrenament de cada temporada servia per assimilar els canvis o modificacions, posar-se al dia i repassar-ne els detalls. Hi havia temporades on s’eliminaven i/o es modificaven canvis incorporats tot just la temporada anterior. No hi havia cap problema en assumir fiascos. Si per arreglar una cosa n’espatllaven una altra, doncs la tornaven a canviar i cap problema. L’objectiu principal dels canvis no era altra que polir i eliminar els aspectes més conflictius del joc i els arbitratges i afavorir l’espectacle. Els de la meva generació van assumir moltes modificacions de regles. Algunes van desaparèixer com els 1+1 dels llançaments lliures. Altres han evolucionat i s’han consolidat com el canvi de 30 a 24 segons de possessió (abans no existia límit), els canvi de 10 a 8 segons per creuar a camp contrari (abans tampoc existia límit) o tots els canvis relatius als bonus per faltes fins arribar, després de molts canvis, al sistema actual.
Que siguin els nord-americans els que remenin les cireres del bàsquet no és aliè a la recerca constant i permanent de modificacions que, sense alterar els elements bàsics del joc, millorin l’espectacle o n’eliminin els aspectes més conflictius. El paradigma d’aquest esperit seria el semicercle incorporat a la zona. Semicercle per facilitar la senyalització de determinades faltes dins d’aquesta petita àrea restringida. No es tracta tan de precisar si és o no falta, que també. Es tracta de posar una norma que faciliti la feina dels àrbitres tot evitant la discrecionalitat de les seves decisions. Si es compleix tal cosa és falta i si no es compleix tal cosa no és falta, i cap problema. A la NBA no els hi cauen els anells. Quan s’ha de canviar es canvia i si cal revocar un canvi es revoca. I si en moments puntuals cal recórrer al vídeo, doncs s’hi recorre i punt.
El cas del futbol és una altra història. Estem en mans d’organismes, com la FIFA i la UEFA, que són híper conservadors, retrògrades i paramafiosos. Organismes regits per dirigents ancorats en l’immobilisme més absolut que prioritzen el business per damunt de l’esport. Dirigents que no volen entendre que es pot compatibilitzar el negoci amb la necessària evolució i modernització de la gallina dels ous d’or que és el futbol espectacle. Compatibilització que sí tenen plenament assumida les lligues nord-americanes de tots els esports professionals.
Amb més de 100 anys d’història, es poden comptar amb els dits d’una mà tots els canvis incorporats a les normes de sempre: i)les targetes d’amonestació ii)les substitucions de jugadors iii)les limitacions als porter per jugar amb les mans i iv)la darrera gran modificació, l’esprai per controlar les distancies de les barreres. Ah, me’n descuidava: i el florero del quart àrbitre. Potser hi hagi alguna altra petita modificació que ara no recordo com podria ser el cas dels liniers que aixequen la bandera quan “toca” en determinats fores de joc i que només serveix per irritar al respectable. Si dels americans depengués, ja s’haurien introduït els canvis necessaris perquè, sense modificar bàsicament l’essència del futbol, s’eliminés tot allò que genera innecessaris conflictes.
Sóc molt partidari d’anar incorporant gradualment canvis en la reglamentació futbolística d’acord amb la filosofia que històricament ha imperat en la normativa del bàsquet, es a dir, anar canviant tot allò que faciliti la minimització d’errors o conflictes i incorporar tot allò que afavoreixi l’espectacle. Confesso que sobre aquesta qüestió tinc sentiments lleugerament esquizofrènics, doncs com a cruyffista que em considero sóc coneixedor de com pensa el gran mestre Johan sobre la introducció de canvis i la utilització de tecnologia. Al llibre me gusta al futbol, on hi ha perfectament resumida tota la filosòfica del més gran entre els grans, es pot llegir algun capítol al respecte i trobar frases com aquestes on deixa clara la seva posició:
Cada dos por tres se reactiva el debate sobre la necesidad de cambiar ciertas normas del fútbol o algunos o algunos aspectos del reglamento vigente, […]
Hoy en día existe una obsesión por aplicar modelos procedentes de los EE UU. Se intenta importar todo lo que tenga que ver con Norteamérica como si todo lo de allí fuera a misa. […]
Además, si el fútbol es un deporte continuo, no puedes situar una cámara y, en una jugada conflictiva, pedir que nadie se mueva, reunirte en la banda, ver las imágenes, deliberar, tomar una decisión y luego decir: “Venga, ya está, podemos 25 continuar”, […]
Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, no coincideixo plenament amb Johan Cruyff. Puc entendre al profeta del futbol, doncs ell havia nascut a Holanda que és un país de llarga tradició democràtica, però jo, que he nascut en un país de llarga tradició dictatorial i he viscut tota la meva infància i adolescència sota la dictadura del Generalísimo, amb el Real Maligne com a buc insígnia, dominant la lliga espanyola amb la col·laboració inestimable i incondicional dels Bernabeu, Saporta, Escartin, Plaza et altri, no m’ho puc permetre. La Federación Española de Fútbol , el Colegio Nacional de Árbitros, el Comité de Competición i un reguitzell inacabable d’organismes i comitès segueixen estan farcits de ex franquistes, funcionaris addictes al “règim” i advocats de l’estat.
Johan és, era una molt bona persona, però jo sóc molt mal pensat. Espanya no és Holanda i jo n’he vist de tots colors. Considero de vital importància eliminar el aspectes conflictius de la reglamentació del futbol i reduir al màxim el marge de discrecionalitat i de subjectivitat. A tall d’exemple: és totalment impossible que els arbitratges puguin decidir el resultat d’un partit de la NFL i és pràcticament impossible que els arbitratge puguin decidir un partit de la NBA.
Malgrat tot, una de les frases que se li atribueixen a Johan Cruyff i que a mi em té el cor robat, és aquesta:
De la mateixa manera que tots portem un entrenador a dins, no és menys cert que tots tindríem infinitat de propostes d’innovació. Tampoc es tracta de girar les normes com un mitjó, però no seria molt difícil que a base de lògica i sentit comú s’anessin determinant quines normes fan més nosa que servei i quins canvis s’haurien d’ anar implementant. Amb el benentès que qualsevol modificació seria reversible en funció de l’experiència. Un parell d’exemples per il·lustra-ho:
1) Un conflicte recurrent al món del futbol és determinar si un pilota ha entrat totalment a la porteria o si ha creuat la línia de banda o de córner. Si avui dia qualsevol cotxe porta sensors per facilitar les maniobres d’aparcament o mini càmeres per detectar els pibons que creuen per darrera el vehicle per poder prevenir de torticolis a il·lustres yoyers com el super agent @Comandante Bond o el bolxevic @Dmitro Lennysky , es fa difícil creure que no es pugui posar un put* sensor a cada banderí de córner per detectar quan la pilota traspassa les línies. Sensors que alliberarien de feina als liniers i avisarien a l’àrbitre, ja sigui via quart àrbitre + pinganillo o directament a l’Apple Watch de l’àrbitre.
2) Un altre conflicte recurrent és la col·locació de les barreres fins al punt que s’ha introduït el ridícul tema de l’esprai. Fixem-nos que les faltes castigades com a penal sempre es tiren exactament des del mateix punt independentment del lloc on s’hagin comés. Ni l’àrbitre ha de comptar passes ni ha de precisar el lloc de llançament. Tot està predeterminat. Per evitar problemes, targetes, trampes i pèrdues de temps a les faltes amb barrera, considero que també hauria d’estar tot predeterminat. Només caldria pintar una línia com la línia vermella de la imatge. Línia a una distància de l’àrea de manera que la barrera SEMPRE coincidís amb la línia de l’àrea gran. Totes les faltes fetes dins d’aquesta línia, que podríem anomenar-la de 22, es picarien des de les creuetes marcades en negre. Creueta a determinar per l’àrbitre o escollir per l’equip atacant.
Per descomptat que a una norma com aquesta es podria matisar de moltes maneres, però crec que queda clara la filosofia.
Res més…i disculpin aquest altre brick in the wall.
