Si el Barça recupera allò tan simple i bàsic com és el futbol – allò que l’ha fet distingible, referent, competitiu i infinitament guanyador – tot és més agraït, i més fàcil. Els jugadors determinants gaudeixen del que saben fer i multipliquen exponencialment l’eficàcia de l’equip; jugadors tacats per l’estigma de la sospita no semblen, de cop, toies inútils perduts en el caos tàctic i sense identitat del qual els confon l’entrenador, i fins i tot ens semblen bons; no existeix la trident-dependència que condiciona a que tres futbolistes siguin el tot del joc de l’equip, l’origen i el final de l’objectiu resultadista que obliga sols a la victòria per sobre d’altres consideracions, segons alguns, puerils com l’estètica, l’immobilisme tàctic o un sistema de joc possessiu i caduc on el migcamp governa fins a la sobre cocció el ritme i control dels partits. Enfront de la cocció lenta i elaborada fins l’obsessió que dóna com a resultats plats perfectes en quant a sabor i presentació, en exercicis de genialitat d’artistes creatius i pacients, hi ha qui encara prefereix i justifica el fast food.
El partit d’ahir va ser una volta a la recuperació dels orígens del que ha de ser el joc i el futbol d’aquest equip, i una lliçó que Luis Enrique hauria de tenir més present a partir d’ara. Cert que el rival no va posar resistència, intimidat, potser, per l’escenari majestuós del Camp Nou; si equips de la lliga espanyola, amb el mateix o inferior nivell que el Borussia Mönchengladbach, més avesats a l’escenari i, per tant, més immunes al respecte i a la intimidació, han causat urticària i mals de cap a l’equip local, l’equip alemany, amb un mínim de saber fer, hauria d’haver provocat un mínim de pessigolles a una defensa experimental i a un porter novell com els d’ahir. Ni gota de la pretesa solvència alemanya ahir al Camp Nou, onze mosquetes damunt la pell curtida d’un paquiderm imperial. Entregats i superats per l’elaboració i definició blaugrana, van facilitar la recuperació d’un equip sota sospita, tot insuflant esperances renovades de que, potser, no tot està perdut i que la diferència de punts respecte al gran rival en Lliga no semblen tan abismals si el Barça recupera el to en el seu joc.
Victòria fàcil, per tant, que ens deixa confirmacions i constatacions interessants. Confirmació principal, que Arda Turan sols pot jugar en aquest equip en el flanc esquerre de l’atac, en substitució de Neymar. Molt s’ha culpat al turc, i amb raó, de la falta ingènua i inútil que va provocar el gol de Ramos en el derbi passat; però més culpa tindrà l’entrenador quan insisteix de forma tossuda i fins i tot un pèl suïcida en col·locar-lo al mig del camp com a interior. La insistència no farà que Arda esdevingui Xavi, i ja tenim masses evidències i penalitzacions en partits fallits com per tornar a insistir en l’error (tot i que la sospita perdura en que Luis Enrique no baixarà del burro tan fàcilment en aquest sentit). Pel bé de la correcte animositat de tots plegats, no caldria a exposar al bon futbolista turc d’una desubicació permanent que penalitza tant el rendiment individual del jugador com el del col·lectiu de l’equip. Constatacions: que sent titulars de cop els vuit darrers fitxatges de l’equip, guanyar partits no és cap quimera. Si hi ha Messi i Iniesta, però sobretot el patró de joc que ens identifica, tot és possible. Perquè recuperar la identitat i la constància perduda que ens feia imbatibles sols s’aconseguirà mitjançant el futbol.
Com el que es va veure ahir de forma regular després de moltes jornades de sequera. I sóc dels que penso que de saber jugar a futbol (malgrat que certs jugadors a vegades s’entossudeixen en fer-nos creure el contrari) aquests futbolistes en saben un munt.
Per acabar, i si se’m permet, dos noms propis: Alcácer i Aleix. El valencià ens fa empatitzar amb el seu patiment sobre el camp. Angoixat i atenallat per la cuirassa de la pressió, el seu gest impotent i contrariat delata l’estat d’ànim d’un futbolista instal·lat en la nostàlgia camí de la perdició. Més que el seu primer gol o l’oportunitat de sumar un reguitzell d’actuacions convincents, el dia que el veiem sobre el camp amb un gest seré, confiat i feliç, sabrem que l’haurem recuperat. I sobre Aleix, celebrar la seva bona actuació d’ahir, a l’espera de si el seu intrigant serial amb Luis Enrique ens seguirà deparant inesperats girs argumentals. Sempre és millor tenir un futbolista recuperat per poc que hi confiïs que no un de devaluat.