Bé, aquest serà dels més complicats d’escriure…
Per a qui no vulgui molts paràgrafs, ras i curt, TL;DR : deixo el Yoya. Les raons principals: la rutina que se m’havia fet co-administrar-ho, i la sensació que el Yoya no evoluciona a quelcom més gran.
Potser amb això ja hi hauria prou, però són masses anys como per no escriure-hi unes línies més. Has arribat a llegir fins aquí? Sí? Doncs seguim.
Quan vàrem cobrir, dins de les nostres modestíssimes possibilitats, les últimes eleccions al club, la veritat es que personalment em vaig il·lusionar bastant en assolir quelcom que ja havíem expressat públicament els admins fa temps: poder créixer, ser una referència culer a escala gran.
Però tot i que vam fer crides en aquest sentit (el ‘salto adelante’ del Yoya), i que alguns sí van poder col·laborar (com el yoyer stoitxkov durant les eleccions) el cert és que la majoria de yoyers no han pogut dedicar-hi temps. Això es pot interpretar com que la majoria ja se senten còmodes amb el Yoya tal com és ara, o potser sí que voldrien quelcom més però no poden invertir-hi el temps que cal. A efectes pràctics, no hi ha diferència. El cert és que recordo haver acabat la meva crònica del dia de les eleccions presagiant que potser aquell enfoc no podria tenir continuïtat, i així ha estat.
És cert que no fa tants anys que jo considerava al Yoya com un ‘bar’, i no com quelcom dolent; però la gent canvia, i la vida té les seves etapes. No veig tot plegat com ho veia aleshores, i el fet és que últimament veure considerat el Yoya com un ‘foro’ o un ‘blog’ em sabia greu… però en el fons, almenys ara mateix no és allunyat de la realitat. És respectable, el dit, però ja no és el que m’omple.
S’ha parlat en ocasions de si el Yoya havia baixat una mica de nivell, però el problema per mi no és aquest (suposant que fos certa la baixada): encara que el Yoya tingués el màxim nivell en aquest sentit, em seguiria resultant rutinari.
Perquè aquest i no altre és l’autèntic problema per mi: la rutina. No és tant el fet de pensar en les possibilitats que té el Yoya i que no sembla pugui assolir, com el fet que, personalment, no suporto la rutina. I en això s’havia convertit per a mi el Yoya.
Sóc de l’opinió que en qualsevol tema, quan el negatiu et pesa més que el positiu; quan has fet tot el que està en la teva mà per revertir la situació; i quan ha passat un cert temps i no és pas cosa d’un dia; el millor que pots fer és deixar-ho. Per això, després de donar-li voltes durant mesos, vaig prendre la decisió definitiva a principis d’any, que vaig comunicar de seguida als companys administradors Diplomat i Jordi, i també a Força pel Yoyafantasy que ell dirigeix i en el qual participava. Des d’aleshores he estat fent traspàs d’informació (sense (?) que valgui, de debò) de cara a que Diplo i Jordi tinguin tota la informació necessària. El meu temps al Yoya ha passat, però el Yoya continua. Amb Diplo i Jordi queda en magnífiques mans, però necessiten ajuda, amb posts també, però amb tot el que pugueu.
No vull fer un recordatori/agraïment de yoyers concrets, ja sabeu qui sou. Però em resulta impossible no mirar enrere i no pensar en la gent que sap que és portar això, com Scotty, Més i Força, amb els quals junt amb Diplo vam fer el ‘quintuvirato’ d’administradors; com Lenny, que amb l’assessorament tècnic de ONe va portar el Yoya a ser Diari (època de diferents yoyers donant un cop de mà, jo mateix com a ‘capo de las noticias’); abans l’època bloc, amb Quimet, elmander i el mateix Lenny (en qual època vaig debutar com a postejador gràcies al ‘torneo de debate’ de Força, a més de crear la Yoyapedia i els Yoyapremios amb l’ajut de -J- i Obi), i al final de la qual recordo com Diplo i jo vam fer una versió amb Disqus del bloc; abans encara, els ‘padres fundadores’ del Yoya: Dr. J, Fórceps, Kantinu, i Rai. I per què no, l’Enric Bañeres; sense el seu Banyeres Blog (i sense el bañeresgate), qui sap…
Adéu al Yoya, sí, però no a la gent, no a tota. Amb alguns ja hi tinc contacte, altres podeu contactar amb mi mitjançant els admins. Això sí, el tema Yoya no el toquem gaire, almenys per un temps. Fins i tot baixaré una mica el temps que dedico al Barça, i al futbol en general. No del tot, però… Etapes.
Avui faré el últim ‘jo’, deixaré un últim comment i aleshores sí, adéu. No vull dir adéu per sempre perquè la vida dóna moltes voltes, però ara mateix ho veig impossible. Etapes, ho he dit ja?
I és que, com deia Peter David en l’últim número que va escriure per The Incredible Hulk, de vegades només pots seguir endavant.
