O quatre reflexions de l’actualitat Barça sota un títol trampa.
– Veia més inassolible la remuntada contra el PSG que no la d’ara contra la Juve, malgrat que, opinió personal, em sembla més equip l’italià que no el francès. Després passarà el que hagi de passar (segurament, el més lògic i normal) però ni molt menys veig la remuntada improbable.
– Independentment de si hi ha remuntada o no, o de com finalitzi la temporada, guanyant títols o anant-nos-en de buit, la renovació/revolució en el primer equip per al proper any és – o hauria de ser – imprescindible. Per això penso que Unzué no hauria de ser opció d’entrenador, tot i ser la solució fàcil per a aquesta Junta de tarannà conservador. I que la transcendental decisió d’elecció de nou entrenador depengui dels resultats que s’acabin aconseguint en aquesta temporada no és, precisament la millor manera, o la més convincent, almenys, per engegar el nou projecte esportiu que necessita el primer equip. No comencem bé i els precedents no conviden a l’optimisme si els que tornen a decidir són un petit comitè de polítics, buròcrates i inexperts afamats del món del futbol.
– Vist i més que retratat en aquesta santa casa l’ull de falcó tarat que vam evidenciar l’estiu passat els qui vam ponderar positivament els fitxatges i la plantilla que ens quedava, me’n guardaré prou aquest any de vaticinis i valoracions apriorístiques de qualsevol mena. Si de cas les deixaré pels bons savis del blog que gosin il·luminar-nos al respecte. Això sí: compro l’aposta per la cantera, però no l’apostar per apostar que amagui incapacitats, impossibilitats, poc convenciment o por a les pressions del què diran. I sí, també: el cos em demana moltes baixes de, com diu aquell, la millor plantilla de la història del Barça.
– les paraules de Muzzle – i molts d’altres de la seva corda – són les meves quan parla de la mediocritat directiva i la degeneració del model esportiu i de club que patim des de que el neo-nunyisme ha tornat, i sembla que per quedar-se, al Barça. Que estem en les pitjors mans possibles és una evidència, però això no implica que, indefectiblement, hagem de renunciar a poder o a voler guanyar tot el que sigui possible en nom d’una catarsi purificadora i revitalitzadora que ens portarà a un nous temps de llum i cruyffisme irrenunciable. Almenys, a mi no em surt. I com a tal, malgrat que pintin bastos, em nego a renunciar a res en el que resta de temporada. No negaré l’evidència de la irregularitat i la inconsistència de la temporada del Barça, de l’evident fi de cicle del luchisme, i la tornada a la dura realitat que han suposat les derrotes contra el Màlaga i la Juve com a constatació de l’esbravament de l’efervescència i la il·lusió transitòria arrel del 6-1 al PSG. Però em rebel·laré a resignar-nos a perdre i a comprar la idea del no mereixement. Com en la trista temporada del Tata, on el barcelonisme políticament correcte es va entregar al cholisme i va donar per bo perdre la Lliga amb l’argument del “no la mereixíem”, arribant i tot a obviar la tangada final que va donar el campionat a l’Atleti en el darrera jornada en enfrontament directe entre culés i matalassers, dóna la sensació que s’ha tornat a instaurar entre el barcelonisme il·lustrat la idea que aquesta temporada no mereixem guanyar res – en nom d’aquesta manifesta irregularitat i falta de compareixença en moments claus – i que si ho fem haurem de demanar perdó i, per tant, millor no alçar amb massa algaravia el trofeus que caiguin, si és que cauen, i menys encara celebrar-los amb rues inculpatòries i festes vergonyants sobre la gespa del Camp Nou. Acomplexats i mesells de nou, ens han colat la idea i l’hem comprat, com si el Barça fos l’únic equip irregular i inconsistent del planeta, com si a Europa hi hagués realment un equip absolutament superior i dominador que meresqués guanyar-ho tot, o com si certs detalls – eufemisme de labors arbitrals – no expliquessin també, en part, perquè som on som. Serà que el flagell ens dóna plaer.