Comentari publicat el 05/05/2017
Que al país del món amb més kilòmetres d’alta velocitat construïda, com es el cas d’Espanya, no puguis viatjar amb AVE entre la segona i tercera ciutats més importants del país, i que per fer-ho mínimament amb garanties i no morir en l’intent t’hagis de gratar la butxaca per uns 100 leuros aprox en peatges, és tan absurd com que en ple segle XXI hagis de desplaçar-te a Can Fanga i perdre un preciós dia de la teva vida per dipositar presencialment el vot a les eleccions presidencials o a l’assemblea de compromissaris del teu club. Un club dels més gran del món –per no dir el més gran- amb un pressupost anual que aviat fregarà els 1000 minolls d’euros.
No només es un cas d’eficiència i funcionalitat. És, també, una qüestió de modernitat i salut democràtica que està en l’ADN fundacional d’un club pioner en tants àmbits de la vida social i esportiva d’aquest país. Ni tan sols hauria de ser una opció per part del Club. Simplement hauria de ser un requisit obligatori i exigible des de les institucions. Espero i desitjo que el primer govern de la Catalunya independent legisli o decreti sobre l’obligatorietat del vot electrònic. Qüestionar la fiabilitat i/o seguretat del vot de marres a aquestes alçades de la pel·lícula és tan absurd com reivindicar les cabines telefòniques, les estufes de llenya o els discos de vinil. És més, tal com ha recordat el nostre Comandant Bond , la solució ja la tenim a casa. Tan sols es tractaria d’habilitar l’extraordinària aplicació creada pel figuerenc Didac Lee, l’únic directiu que no sembla sortit del túnel del temps. L’aplicació Seient Lliure, la iniciativa més brillant que ha implementat aquesta directiva farcida de menjaciris i dinosaures.
Jo, que sempre m’he declarat laportista, si una cosa no he pogut entendre mai és que el bon jan d’en Jan no implantés aquest sistema. I no serà que no disposés de temps suficient. Que s’abaixés els pantalons a l’aeroport, es dutxés amb xampany al Luz de Gas o engegués al president d’Extremadura, me la porta fluixa i pendulant, però que no impulsés aquesta imprescindible i necessària reforma és una de les inaccions més bèsties que he vist a la meva edat.
No sé si li podré perdonar mai.