Categories
Yoyalodije

Sóc d’una generació

Disculpeu si ja ho explicat alguna vegada, però jo sóc d’una generació en la que et podies perdre un partit del Barça -fos televisat o fos al Camp Nou- si et convidaven a un sopar o a un meeting convocat a la mateixa hora. I perquè, us preguntareu? Doncs per no haver d’admetre públicament que eres un empedreït culer o que t’agradava el futbol. El futbol era l’opi del poble i els que teníem inquietuds polítiques, érem antifranquistes, universitaris i/o progres de l’època, havíem de portar en silenci la nostra afició al futbol. No era políticament correcte admetre ser-ne aficionat o ser seguidor del Barça sense provocar un daltabaix al teu entorn més conscienciat. Això era dur pels que crèiem que era totalment compatible el futbol, la política i qualsevol altres aspecte de la vida quotidiana. Una mena de trauma absurd que, per sort, molts vam superar quan figures mítiques de l’antifranquisme van començar a barrejar política i futbol sense complexos. Estic pensant en l’inoblidable i malaguanyat MVM des de les pàgines de la mítica revista Triunfo o del seu alter ego, Manolo V el Empecinado des de la no menys mítica revista humorística Por Favor, amb la genial secció de los eventos consuetudinarios que acontecen en la rua feta a quatre mans amb el també inoblidable Perich, Jaume Perich.

També sóc d’una generació on veure un partit de futbol per la tele era una cosa extraordinària. Veure-hi el Barça, gairebé impossible. Amb el temps es va anar normalitzant la situació i vam poder començar a veure un partit setmanal per televisió de manera regular. Un partit setmanal on la dificultat principal consistia en trobar un horari que no interferís els interessos dels restaurants o dels cinemes, teatres i espectacles diversos. Es queixaven reiteradament de que el partit televisat els perjudicava. D’aquí que aquest partit setmanal anés canviant de dia i d’horari. Partits els dissabtes a les 21 hores o partits els diumenges a les 20 hores. O potser era al revés. Disculpin les imprecisions. Parlo de memòria. Partits en blanc i negre i televisió única, per descomptat. Tampoc hi havia mòbils ni internet, of course. Recordin que el 0-5 al Maligne de l’any 1974, es va acolorir posteriorment. Si algun yoyer té dubtes i vol verificar la certesa del que explico, només cal que ho consulti als seus pares o als seus avis.

Els horaris ja no són el que era. S’ha passat de jugar tots els partits a la mateixa hora a jugar-los gairebé tots a hores diferents, i s’ha passat de televisar regularment un partit a televisar-los tots. A resultes d’aquesta anarquia horària m’he vist acceptant, en contra del meus principis sagrats, algun dinar o reunió sense ser conscient que jugava el Barça. Sort que discretament, via mòbil o iPad, he trobat la manera d’anar seguint el partit sense vulnerar excessivament cap norma d’etiqueta. D’aquí ve que la aplicació de mòbil de la que sóc més fan, és l’anomenada Futbol TV, igual per android que per ios, que amb un sol clic saps l’hora i el canal de tv de qualsevol partit de futbol de qualsevol competició. Aplicació que segurament ja coneixeu, però que torno a recomanar per si de cas.

Aquest cap de setmana passat, al verificar l’horari del Barça-Las Palmas, vaig veure que era a les 16:15 del diumenge dia 1 d’octubre, al bell mig de la jornada electoral del referèndum d’autodeterminació. Seria el primer partit del Barça, en molt anys, que segurament em perdria. El que tampoc imaginava era que el cap de setmana i la jornada electoral seria com seria. Calia defensar els col·legis electorals i evitar que s’impedís la votació. No cal dir que em vaig passar tot el dia a les immediacions del col·legi electoral. Una llarguíssima jornada on es van viure moments molt i molt emotius. Moments de nus a la gola. Moments de molta alegria i moments de molta tensió.

Vaig seguir via mòbil la suspensió, o no, del Barça-Las Palmas mentre feia cua per votar (després d’abandonar vàries cues començades pel matí, finalment vaig votar a les 16:37). Vaig sentir comentaris de culers que també feien cua que provocarien la indignació generalitzada del Yoya. No els coneixia de res, però al intentar introduir algun comentari nivell Yoya, vaig detectar que em miraven com si vingués de Mart. Ni puta idea de res, hoyguen. Vaig votar i em vaig quedar seguint en directe totes les indicacions dels responsables de les meses electorals per protegir col·legis i urnes fins el recompte final. Una de les primeres ràtzies de la guàrdia civil es va produir a Sant Cebrià de Vallalta, on van arrasar a tot el que és posava per davant per requisar urnes i paperetes. Sant Cebrià és a només dos/tres kilòmetres de distància. Alguns dels votants es van desplaçar al nostre col·legi per intentar votar i ens van mostrar vídeos esgarrifosos de la càrrega policial. Tot el dia vam estar amb l’ai al cor esperant si vindrien o no vindrien. Hi havia molta gent davant el col·legi. Els que feien cua per votar i els que havien votat i es quedaven a protegir les urnes. Nervis, emoció i gallina de pell cada cop que s’avisava de que la caravana de la guàrdia civil prenia posicions a la rotonda de l’entrada del poble. Era emocionat veure com ningú marxava del col·legi quan s’avisava del perill i com alguns es tancaven en clau dins el recinte per estar més a prop de les urnes. Altres col·locaven cotxes ‘avariats’ i fins i tot un tractor travessat als carrers que donen accés al col·legi. No cal dir que el iuiu era latent, però tothom estava disposat a defensar les urnes pacíficament si finalment es confirmava la càrrega. Davant del perill imminent d’intervenció es va decidir concentrar totes les urnes en un dels dos col·legis electorals separats per uns 50 metres. Es va fer un emotiu passadís humà per traslladar les urnes d’un col·legi a l’altre per concentrar la defensa en un únic col·legi. A l’espera del tancament i recompte dels vots, es va preparar una paella gegant, igual que a la jornada anterior. Una paella, o millor dit, un arrós caldós. Un dels millors arrossos caldosos que he menjat mai a la meva vida. Aprofito per dir que la responsabilitat principal i cap de cuiners d’aquest meravellós arròs anava a càrrec d’un indepe nascut i criat a Cáceres. Que se sàpiga!

Al final de la jornada algú va comentar que ens havíem salvat de la càrrega policial gràcies a que el col·legi electoral i tota la multitud concentrada està situada al costat de la via del tren. Carrer paral·lel a la via separat del tren per un mur de menys d’un metre d’alçada i el perill que això comportava amb molta gent asseguda al mur. No sabem si és veritat, però… se non è vero, è ben trovato.

Salut i República!

Visca el Barça!