Categories
Yoyalodije

Segur que som “més que un club”?

Segur que “Som Més que un Club”?

(Per primera vegada en aquest antre de putrefacció, després d´haver-ne escrit més d´una dotzena, escric el meu primer post en català, que en definitiva és la meva llengua materna i en la que penso i m´expresso habitualment; tal i com feia l´enyorat integral, traducció al castellà al final del post)

Tota una vida de barcelonisme sense condicions i quaranta-dos anys de soci després, per primera vegada, ja no sento el Barça com a propi. Als últims set anys, institucionalment el club ha entrat en una deriva que l´allunya cada cop més de l´essència del que va ser històricament. Actuacions que podrien semblar sinceres i compromeses amb el país, molts pensem que no eren més que la quota “catalanista” d´aquesta Junta, totalment de cara a la galeria i per no quedar en evidència davant la comparació amb la Junta de Laporta; paradoxalment, decisions com la segona equipació amb la senyera va suposar un èxit sense precedents i molts de nosaltres , en alguna ocasió, ens l´hem posat per les nostres reclamacions polítiques i de país. Paral.lelament, però, anàvem a Extremadura a demanar perdó per haver ofès al barcelonistes de fora de Catalunya. Es a dir, una proposta feta amb la boca petita per la Junta de Rosell, va suposar un exemple del que sempre ha estat el Barça respecte Catalunya: ens posàvem la samarreta de la senyera (tot i la taca de “Qatar Foundation/Airways”) per defensar el nostre país, perquè consideràvem que el Barça era una de les millors maneres de fer Catalunya.

Molts barcelonistes discrepen de la posició que molts demanem al nostre club; és cert que el barcelonisme és universal, de tothom, d´aquí, d´allà i de més enllà, que està totalment globalitzat, i per tant, els seus seguidors tenen sentiments patriòtics molt diversos; i fins i tot, molts barcelonistes critiquen la posició política que, per alguns ha pres el Barça, i segons la qual se n´hauria de mantenir al marge. Alguns inclús, han estripat la samarreta i ho han gravat i penjat a youtube.

Com deia al principi el Barça ha deixat de sentir-me´l com a propi: senzillament ha traït la seva essència, els orígens i el seu devenir històric. Agradi o no, el Barça té uns orígens molt concrets i el seu posicionament catalanista està més que demostrat al llarg dels anys. De la mateixa manera que la societat catalana ha anat evolucionant cap a l´independentisme, molts hem evolucionat personalment també cap a aquest mateix camí. Molts érem dels que fins fa no massa temps, no ens sentíem representats per cap bandera ni cap selecció; la nostra única bandera era la del Barça i els nostres colors els blau-grana. El Barça en definitiva, em rescatava de l´orfandat patriòtica en la que vivia, no identificat amb España tot i les arrels familiars i tampoc indentificat incondicionalment amb Catalunya com a país, tot i ser la meva terra. Es aquest un sentiment molt contradictori de no saber ben bé d´on ets, que es traduïa en un cert complexe d´inferioritat i sobretot, una incertesa d´emocions cap al teu país.

La grandesa del Procés ha estat, sense dubte la transversalitat, i serà aquesta transversalitat la que ens durà a l´Estat Propi; tard o d´hora, espero i desitjo que més d´hora que tard. I al final, la meva evolució personal, i la de molts altres, ens ha portat, per primera vegada a les nostres vides, a que el Barça passi en un evident segon pla i per primera vegada, en el meu cas, consideri que ha perdut el seu sentit de ser. Jo no vull que el meu club es limiti a ser un club merament esportiu, i entenc que això no serà compartit per molts de vosaltres i que estareu en radical desacord. Per primera vegada a la meva vida, sento que primer és el País, el primer és Catalunya, i que, ademés aquesta Junta està gestionant lamentablement la gravíssima situació que esta patint el país i la seva gent.

Especialment vergonyant em va semblar la posició del club el dia 1 d´Octubre; pel Barça, Catalunya val sis punts. Ni més ni menys. De res serveix fer-te el mil-homes i el més catalanet de la ciutat posant-te la samarreta de la senyera o obrir el Camp Nou per Marathons i Diades Festives si quan el país i la seva gent pateix l´agressió més salvatge dels últims quaranta anys (deixant de banda els atemptats de l´Hipercor i del 17-A), el club decideix vendre´s per sis punts. Vergonyant el numeret de la Junta d´anunciar la suspensió del partit, vergonyant baixada de pantalons en veure la postura infantil dels jugadors, i especialment vergonyant la postura dels capitans del primer equip del Barça. Algú hauria d´explicar a Iniesta, Mascherano o Messi, què implica portar la senyera al braç; Cruyff va ser el primer capità en dur la senyera…després van venir molts més: Asensi, Tente Sánchez, Schuster, Zubizarreta, Alexanko, Guardiola, i així fins Puyol, Valdés i Xavi. Que el dia 1-O només sortís Piqué a donar la cara i que, jugadors d´aquí com el senyoret Busquets, en una tourné per les ràdios espanyoles no digués ni una paraula dels atacs de la policia a la gent del carrer a la vegada que remarcava el seu patriotisme espanyol (em sembla molt bé) i el seu compromís amb la Roja (també em sembla molt bé) , em sembla ofensiu, repugnant i impresentable. Ja no es tracta de ser independentista o no, de sertir-se espanyol o català, es tracta de tenir un mínim de consideració per la gent que t´estima i a la que han golpejat gratuïtament, senyor Sergio.

El dia 1 d´Octubre per mi va significar i punt i a part, no sé si final, amb els jugadors del primer equip (només Piqué i Sergi Roberto es van manifestar clarament, quina pena, no?. Leo, estás ahí?), amb l´entrenador (alguna cosa tindria a dir, potser), la Junta ( molt simptomàtic i penós que hagi de ser el dolent de Tintín Carles Vilarrubí el que plega) i el Club, que ha perdut definitivament els papers i ha deixat d´estar al costat del seu poble. Fa fàstic i vergonyeta que la postura oficial del Club arrribi des de Manchester. Som ja un club més. Ja no “Som Més que un Club”.

Senyors, ha arribat el moment de posicionar-se. Es molt bonic parlar d´independència, i potser ha arribat el moment de decidir què volem fer amb el nostre Barça; perquè és molt probable que el concepte del club, canvïi si, finalment, Catalunya esdevé una República Independent. Hem d´estar preparats per assumir canvis en el club que potser no agradaran a molts barcelonistes. Arriba el moment de la veritat, i en aquest punt, jo ho tinc clar: Primer, el País!

Brian Syrup

Visca el Barça!

———————————————————————————————————————————————————————————————–

Están seguros que “Som Més que un Club”?

(Por primera vez en este antro putrefacto, después de haber escrito más de una docena, escribo mi primer post en catalán, que en definitiva es mi lengua materna y en la que pienso y me expreso habitualente)

Toda una vida de barcelonismo sin condiciones y cuarenta y dos años de socio después, por primera vez, ya no siento el Barça como propio. En los últimos siete años, institucionalmente el club ha entrado en una deriva que le aleja cada vez más de la esencia de lo que fue históricamente. Actuaciones que podrían parecer sínceras y comprometidas con el país, muchos pensamos que no eran más que la cuota “catalanista” de esta Junta, totalmente de cara a la galeria y para no quedar en evidencia ante la comparación con la Junta de Laporta; paradójicamente decisiones como la segunda equipación con la senyera supuso un éxito sin precedentes y muchos de nosotros, en alguna ocasión, nos la hemos puesto para nuestras reclamaciones políticas y de país. Paralelamente, pero, nos íbamos a Extremadura a pedir perdón por haber ofendido a los barcelonistas de fuera de Catalunya. Es decir, una propuesta hecha con la boca pequeña por la Junta de Rosell, supuso un ejemplo de lo que siempre ha sido el Barça respecto Catalunya: nos poníamos la camiseta de la senyera (a pesar de la mancha de “Qatar Foundation/Airways”) para defender nuestro país, porque considerábamos que el Barça era una de las mejores maneras de hacer Catalunya.

Muchos barcelonistas discrepan de la posición que otros pedimos a nuestro club; es cierto que el barcelonismo es universal, de todos, de aquí, de allá y de más allá, que está totalmente globalizado, y por lo anto, sus seguidores tiene sentimientos patrióticos muy diversos; incluso muchos barcelonistas están en contra de la posición política que, para ellos, ha tomado el Barça, y según la cual se tendría que quedar al margen. Algunos hasta han hecho trizas la camiseta y lo han grabado y colgado en youtube.

Como decía al principio, he dejado de sentir el Barça como propio; sencillamente ha traicionado su esencia, sus orígenes y su evolución histórica. Guste o no, el Barça tiene unos orígenes muy concretos y su posicionamiento catalanista está más que demostrado a lo largo de los años. De la misma manera que la sociedad catalana ha ido evolucionando hacia el independentismo, muchos hemos evolucionado hacia este mismo camino; mucho éramos de los que hasta no hace mucho tiempo, no nos sentíamos representados por ninguna bandera ni ninguna selección; nuestra única bandera era la del Barça y nuestros colores los azulgrana. El Barça, en definitiva, me rescataba de la orfandad patriótica en la que vivía, sin identificarme nunca con España a pesar de las raíces familiares ni tampoco de forma incondicional con Catalunya como país, a pesar de ser mi tierra. Es este un sentimiento muy contradictorio de no saber muy bien de dónde eres, lo que se traducía en un cierto complejo de inferioridad y, sobretodo, de incertidumbre de emociones hacia tu país.

La grandeza del Procés ha sido, sin lugar a dudas su transversalidad, y será esta transversalidad la que nos llevará al Estado Propio; tarde o temprano, espero y deseo que más temprano que tarde. Y al final de todo, mi evolución personal y la de muchos otros, nos ha llevado por primera vez en nuestras vidas, a que el Barça haya pasado a un marcado segundo plano y, por primera vez en mi caso, considere que ha perdido su sentido de ser. Yo no quiero que mi club se limite a ser un club meramente deportivo, aunque entiendo que esto no es comppartido por muchos de vosotros, que estáis en radical desacuerdo. Por primera vez en mi vida, siento que primero es el País, lo primero es Catalunya, y que, además esta Junta está gestionando de forma lamentable la gravísima situación que está sufriendo el país y su gente.

Especialmente vergonzosa me pareció la posición del club el 1 de Octubre; para el Barça, Catalunya vale seis puntos. Ni más ni menos. De nada sirve hacerse el machito y el más catalanet de la ciudad poniéndote la camiseta de la senyera o abrir el Camp Nou para Marathones y Diades si cuando el país y su gente sufre la agesión más salvaje de los últimos cuarenta años (dejando de lado los atentados de Hipercor y el 17-A), el club decide venderse por seis puntos. Vergonzoso el numerito de la Junta de filtrar la suspensión del partido, vergonzosa la bajada de pantalones después de ver la postura infantil de los jugadores, y especialmente vergonzosa la postura de los capitanes del primer equipo del Barça. Alguien debería explicar a Iniesta, Mascherano y Messi, lo qué implica llevar la senyera en el brazo; Cruyff fue el primer capitán en lucirla…después vinieron muchos otros: Asensi, Tente Sánchez, Schuster, Zubizarreta, Alexanko, Guardiola, y así hasta Puyol, Valdés y Xavi. Que el día 1-O solo saliera Piqué a dar la cara y que, jugadores de aquí como el señor Busquets, en una tourné por radios españolas no dijera ni una palabra de los ataques de la policía a la gente de la calle a la vez que remarcaba su patriotismo español (me parece muy bien) y su compromiso con la Roja (también me parece muy bien), me parece ofensivo, repugnante e impresentable. Ya no se trata de ser independentista o no, de sentirse español o catalán, se trata de tener un mínimo de consideración por la gente que te quiere y a la que han golpeado gratuítamente, señor Sergio.

El dia 1 de Octubre para mi significó un punto y aparte , no sé si y final, con los jugadores del primer equipo (qué pena no? que solo Piqué y Sergi Roberto se manifestaran públicamente, Hola Leo, que hay alguien?), con el entrenador (alguna cosa tendría que decir, quizás), la Junta (muy sintomático y penoso que tenga que ser el malo de Tintín Carles Vilarrubí el que dimita) y el Club, que ha perdido definitivamenete los papeles y ha dejado de estar al lado a su pueblo. Asqueroso que desde Manchester llegue la posición oficial que el Club es incapaz de dar desde aquí. Somos ya, un club más. Ya no “Som Més que un Club”.

Señores, ha llegado el momento de tomar partido. Es muy bonito hablar de independencia, y quizás ha llegado el momento de decidir qué queremos hacer de nuestro Barça; porque es muy probable que el concepto de club cambie, si finalmente Catalunya se convierte en una República Independiente. Hemos de prepararnos para asumir cambios en el club que no gustarán a muchos barcelonistas. Se acerca el momento de la verdad, y yo lo tengo claro: Primero, el País!

Brian Syrup
Visca el Barça!