No sé el que diran les estadístiques oficials de futbol, però jo diria, de manera més o menys intuïtiva, que per als equips de màxim nivell com ara el Barça, marcar un gol, només un solitari gol, és garantia de victòria en la majoria de partits. En el pitjor dels casos et garanteix un empat. Dit d’una altra manera, si el Barça marca un gol, difícilment perd un partit.
Acostumo a mirar el futbol amb ulls de jugador/espectador de bàsquet i em fa molta ràbia observar com es desaprofiten quantitat de detalls i situacions d’un partit només pel fet de no plantejar-lo o intentar resoldre’l amb mentalitat d’entrenador de bàsquet. La importància de marcar un gol, només un miserable i solitari gol, hauria de ser motiu suficient per no deixar a l’atzar i a la improvisació qualsevol aspecte/jugada/situació del molts/moltes que se succeeixen durant el transcurs d’un partit. Qualsevol contingència hauria d’estar prevista i la seva execució hauria d’estar planificada, preparada i assajada. La consecució d’aquest solitari gol, que ens asseguraria gairebé sempre la imbatibilitat, ens hauria d’auto imposar l’exigència màxima a l’hora de prioritzar i potenciar totes aquelles situacions que ens aproximin a l’objectiu de marcar aquest decisiu i únic gol.
No és de rebut que un equip com el Barça acabi els 90 minuts d’un partit amb empat a zero i no hagi forçat ni una sola jugada de falta directe en tot el partit. Ni una. Disposes dels millors jugadors per provocar una falta prop de l’àrea i tens el millor jugador per transformar-la. Un entrenador de bàsquet assajaria la manera de provocar aquestes faltes de llançament directe amb barrera.
Tampoc és de rebut que s’acabin els 90 minuts d’un partit amb empat a zero i no s’hagi intentat provocar un penal ni una sola vegada. Ni una. I no cal recórrer al teatre ni a les lipotímies quan tens jugadors hàbils i tècnics per forçar situacions de perill dins de l’àrea. Un entrenador de bàsquet assajaria la manera de provocar alguna d’aquestes situacions de pena màxima.
No és de rebut que un llançament de córner surti per la línia de fons o vagi a les mans del porter. Si treus els córners a cama canviada, per exemple, evites el primer problema. I trobar la manera de que el córner no acabi a les mans del porter no hauria de ser tan difícil. No pot ser que facis 14 llançaments de córner i dos vagin directament fora, set a les mans del porter i cinc no generin el més mínim perill. Un entrenador de bàsquet buscaria la manera de solucionar que els llançaments de córner no siguin un rosari d’ocasions perdudes i de pilotes regalades al contrari.
No pot ser, per exemple, que un fora de banda només serveixi per tornar a posar la pilota en joc. Molts d’aquest fores de banda haurien de ser jugades preparades que generin perill. Els fores de banda a l’alçada de l’àrea rival, com a mínim, haurien de ser equivalents al llançament d’un córner. Llançament de córner amb mentalitat d’entrenador de bàsquet, òbviament. Sovint també s’ignora un petit gran detall com és el fet de que no hi hagi fora de joc quan serveixes de banda.
Tampoc és normal que comenci el partit, posis la pilota en joc i tardis cinc o deu minuts per arribar a la porteria contrària per primera vegada. Què faria un entrenador de bàsquet? No ho sé, però podria ser alguna cosa similar, per exemple, als xuts de la NFL després d’un touchdown: treus de centre, xutes un globus direcció a la zona entre l’àrea gran i el córner i els dos o tres jugadors més ràpids inicien un esprint per arribar a la pilota al mateix temps que els defenses tot intentant forçar un córner o un fora de banda. O això o qualsevol estratègia similar que ajudi a entrar ràpid al partit. Una estratègia puntual que en res hauria de trair la filosofia Cruyff, l’esperit del teva-meva ni el joc de posició. Més o manco…
Un entrenador de bàsquet no dubtaria un segon en analitzar totes i cadascuna de les eines al seu abast. Una adaptació futbolera dels bloquejos directes, dels pick and roll, dels bloquejos indirectes, dels dos contra un, de la zona-press, etc, etc, etc.
Si jo fos els director esportiu del Barça… abans fitxaria l’Aito G. Reneses o el Xavi Pascual que no pas un Tata Martino o un Paco Jémez de la vida.