Sobre Ernesto Valverde: no és de rebut, més que la suplència de Messi, sortir amb el mig camp que va treure contra l’Athletic Club,reincidint, a més, en l’error; no és de rebut que a Leganés, amb una defensa amb Sergi Roberto, Piqué i Umtiti, ergo titularíssima, i amb la decisió de fer descansar a Alba, ni convoqui a Miranda i la seva opció sigui fer jugar els primers minuts de temporada a un excel·lent central esquerrà al lateral; no és de rebut la seva inacció i la manca de capacitat per sacsejar els partits quan van maldades; no és de rebut la involució de la fiabilitat i capacitat competitiva de l’equip respecte la temporada passada tenint una plantilla, aparentment, millor; no és de rebut com l’equip fa un pas enrere i permet el descontrol dels partits quan els futbolistes pensen que ja tenen la feina feta amb resultats mínims favorables quan aquest acomodament és responsabilitat seva evitar-ho; no és de rebut el ninguneig sistemàtic de futbolistes com Samper, Aleñà, Arthur o Malcom per ser apostes de Club i no prioritats seves (i veient aquest inici de temporada, cada cop entenc més el seu capteniment envers Wiliam); no és de rebut que a cada partit es faci més evident la seva incomoditat tàctica cap al 4-3-3 i no aconsegueixi equilibrar-ho amb uns mínims de regularitat i eficiència perquè la seva pulsió natural el convida a una disposició més conservadora i, per tant, no optimitzem ni una cosa ni l’altra. No és de rebut, per tant, tenir un entrenador aplicat i correcte sí, però menor per a un Barça, que en menys d’un any ha fet involucionar a l’equip, i que ha demostrat manca de grandesa, valentia i cert punt de bogeria genial necessària per comandar tota un nau blaugrana. No desitjo la seva destitució, perquè significarà que anirem pel pedregar durant la temporada i mantinc les esperances de redreçar la situació, si no amb futbol (que seria demanar massa revisant l’historial de Valverde) almenys amb competitivitat, però sí desitjo que no sigui el proper entrenador la propera temporada, independentment dels resultats que pugui assolir o no. El seu relleu? Ni idea. Però en un Barça ideal hauria de cotitzar un perfil d’algú que sigui o se senti culerdo de cor, que sigui talibà de l’estil irrenunciable perquè l’hagi mamat jugant o en senti devoció i a qui podríem eximir d’experiència en una banqueta. Què tal Thierry Henry com a transició fouriclasse fins a l’adveniment del jardiner? Pensem-hi..
Però tampoc és de rebut culpar a Valverde de tot. Junta Directiva, Direcció Esportiva i jugador haurien d’assumir la seva evident responsabilitat en aquest mal inici de curs de futbol pírric, autogestionat i de inequívoques sensacions inquietants.
Junta directiva perquè, sota el convenciment de que el model és Messi, ha permès i legitimitat la deixadesa i desnaturalització de tot un model futbolístic i identitari que anava molt més enllà de l’astre argentí – tot assolint un Barça gran i dominador en els seus anys de glòria – i que amb l’eficàcia i implacabilitat d’un hereu incapaç ha dilapidat com si res.
Direcció Esportiva perquè, més enllà de fitxatges sospitosos amb fortor de comissions – i amb sospita de connivència amb la Junta Directiva – i amb una volatilitat i sobre dimensió tendent a la ineficiència, passats els anys segueix obviant fitxatges claus i estratègics com un bon central dretà que sigui competència real a Piqué i un mig centre que pugui donar descans a un castigat Busquets, per exemple (en aquest sentit, De Jong era un fitxatge estratègic que, de tenir-ho a l’abast, està per veure si s’assolirà), tot deixant escapar oportunitats, quan no despreciant jugadors de talent idonis a l’ortodòxia futbolística blaugrana, perquè al capo de l’estructura el posa més catxondo futbolistes de perfil rascador com Arturo Vidal o Pogba.
I futbolistes perquè n’hi ha que no estan i està per veure si se’ls espera: Piqué i Umtiti estan per escalfar grada unes quantes jornades seguides; Busquets i Rakitic absolutament castigats i fosos perquè, pel seu rol d’imprescindibles i sense substituts clars, ho porten jugant pràcticament tot no se sap quantes temporades seguides; o Luis Suárez, que segueix sent tot cor i generós en el treball, però a qui el declivi golejador se li comença a fer cada cop més evident.
No hi ha res perdut, tampoc rival dominador – almenys en competició domèstica-, i, per tant, en termes futbolístics i competitius, cal millorar i avançar. Però al mateix temps, també, cal reflexionar i pensar el futur. De l’equip i del Club. Que tothom assumeixi la seva responsabilitat i la parcel·la d’autocrítica necessària. També els que, segons diuen, són els veritables amos del Club, ja que en aquests rau la responsabilitat major. Stato quo o evolució, la gran decisió.
No ens falleu, si us plau, no ens falleu.