Llegint l’emotiu post del grosso comandant bond, no he pogut evitar veure-hi alguns paral·lelismes -salvant moltíssimes distàncies- amb la meva trajectòria culer. No vaig veure el meu primer partit al Camp Nou fins que no tenia gairebé 15 anys. Era contra el Maligne de l’any 1966 on hi destacaven els Pirri i l’Amancio, dos dels jugadors (imho) més odiosos de la història merengue. Molt més que el manito Sánchez o l’inqualificable Juanito. Crec que era la temporada del debut culer del central ‘Gallego’, un dels fitxatges top de l’època i un jugador més destraler que el Nobby Stiles (minut 0:40, per exemple). No vaig tornar al Camp Nou fins l’any 1971, també contra el Maligne, però aquest cop amb derrota. Un pírric 0-1 amb gol del suplent Grande que havia substituït al titular Grosso. I no, no era cap conspiració yoyera. Per descomptat que no tinc memòria d’elefant i no recordava la majoria d’aquests detalls. M’ha tocat tirar d’hemeroteca per refrescar les neurones.
Al partit hi vaig anar amb el meu pare gràcies a un parell d’invitacions d’un conegut seu que, tot i ser molt nunyista, era una bellíssima persona. Estàvem a la zona de tribuna, a les darreres files de la primera graderia, sota de la llotja presidencial. Del partit només recordo que, just quan va marcar el Maligne, un espectador de la fila del davant li va enfonsar, amb les dues mans i amb molta ràbia, el barret fins les orelles a l’espectador de davant seu. Era l’únic espectador d’aquella zona que estava aplaudint el gol madridista. Hi va haver un moment de molta tensió, però la cosa no va passar d’aquí.
El meu pare no era gaire futboler. Més aviat el recordo exercint d’advocat del diable del Maligne (mai millor dit) davant els meus excessos d’exagerat infantil hooliganisme culer. L’únic esport que havia practicat era el ciclisme. Esport molt popular a la seva època. Totes les ciutats relativament importants tenien el seu velòdrom. Al d’Igualada, concretament, s’hi va trencar el braç i una dent. M’explicava els duríssims entrenaments que realitzaven com, per exemple, pujar i baixar el coll del Bruc amb bicicleta de pinyó fixe. Sembla ser que tenia nivell i hagués pogut ser ciclista professional, però la guerra civil a Pina de Ebro, el camp de concentració a Camposancos (Pontevedra) i la mili a Melilla, li van robar sis anys de la seva vida. Tot i sortir miraculosament viu de Camposancos per anar a fer tres anys de mili a l’Àfrica, a l’Arxiu General Militar no localitzen informació sobre ell. Googlejant, he trobat un cas que ben bé podria ser el del meu pare.
Tot i ser molt culer i agradar-me el futbol, no m’hi vaig enganxar. El meu pare mai em va pressionar perquè hi jugués o perquè fos de tal o qual equip. Potser per això vaig apuntar-me al bàsquet. O potser no, doncs tenia la pista al costat de casa i m’hi passava hores i hores practicant pel meu compte. Amb amics fent vint-i-uns o sol perfeccionant el llançament en suspensió o el domini de la pilota amb les dues mans indistintament.
Amb l’arribada de Johan Cruyff, jo ja tenia 22 anys i el meu balanç de visites al Camp Nou era de només dos partits. Tots dos contra el Maligne. Victòria i derrota, empat a gols i dos partits que no passaran a la història del futbol, precisament. I, per descomptat, no era soci del Barça. Només era culer. A la temporada 73/74 tan sols existia la Televisió Espanyola i el seu segon canal conegut com a UHF. El futbol era en blanc i negre. Els diumenges hi havia partit televisat a les vuit del vespre per iinterès nacional. Interès nacional de la nació de Madrit, per descomptat. La ràdio en català no existia o només era testimonial. El futbol, fos a la tele o a la ràdio, s’havia de seguir en castellà. El futbol en català del mestre Puyal no arribaria fins l’any setanta sis.
Els horaris televisius van anar canviant amb el temps, però els de la temporada 73/74 els recordo perfectament, doncs era l’època on els diumenges anava a fer la botifarra a casa dels sogres. El dia del 0-5 del Bernabeu faltaven exactament tres mesos perquè nasqués el meu fill. El meu ex sogre i el seu cunyat no eren gaire futbolers. Em deixaven seure de cara a la tele perquè pogués seguir de reüll el partit. Amb el 0-2 es va suspendre la partida de botifarra. Es veia a venir un resultat històric.
A partir d’aquest l’històric 0-5 del 74, vaig començar a freqüentar regularment el Camp Nou. Primer aprofitant un carnet que tenia disponible el veí de sota casa meva i després pagant el carnet d’un soci que no hi anava. Finalment, em vaig fer soci a l’ampliació de estadi del 1982. Suposo que seria poc després de fer-se soci el comandant Bond, doncs jo tinc un 22 mil i crec que ell ja va pel 20 mil. Amb una petita diferència: al comandant li va costar només tres anualitats a fons perdut i a mi cinc anualitats. El que no aconsegueixo recordar, és si eren cinc anualitats per endavant o cinc anualitats a fons perdut. Sí recordo però, que tot el tràmit es feia a les oficines del Barça, és a dir, l’obertura del compte bancari i la tramitació del préstec personal per finançar les cinc anualitats. Crec que el banc era el Comercial de Catalunya, del Grup Rumasa, expropiat pel ministre Boyer i adjudicat posteriorment al Grup Santander.
Amb el carnet finalment al meu nom vaig seguir assistint regularment al Camp Nou. Més endavant es va fer sòcia la meva dona. L’any 92, a Wembley, vam quedat vacunats de per vida del virus perdedor que històricament arrossegàvem. Havíem plorat la final de Berna, havíem plorat molt la final de Sevilla i, per fi, a Londres ens vam treure l’espina. I el mestre Johan era allà, unes 30 o 40 files davant nostre quan Koeman va marcar el gol de la Victòria. Vam continuar sent habituals del Camp Nou fins que l’any 2001 vam anar a viure fora de Barcelona. D’anar al futbol amb moto a haver-nos de desplaçar amb cotxe 50 km, ens va anar distanciant de l’estadi i ens va aproximar al futbol televisat fins al punt que ja m’he compartit en un radical apologeta del futbol a distància, tal com ja vaig explicar temps enrere en aquest post sofà vs estadi que misteriosament ha desaparegut del Yoya (admins demisión).
Jo ja era cruyffista abans que Cruyff fitxés pel Barça. Les tres copes d’Europa consecutives guanyades per l’Ajax d’Amsterdam, sota el lideratge d’un espectacular Johan Cruyff, hi van contribuir decisivament. Un futbol mai vist fins aleshores. Una alenada d’aire fresc, color i alegria que enterrava definitivament el futbol gris i avorrit dels equips hegemònics dels anys seixanta, amb menció especial pel Realísismo -que rimava amb Generalísimo– de Madrid. El seu fitxatge pel Barça i la immediata consecució del títol de lliga, després de catorze anys de sequera, va representar un gran alleujament per tots aquells que havíem patit la infància, l’adolescència i part de la joventut sota el jou de la dictadura madridista. Mai li podrem agrair suficientment la seva decisiva contribució a la superació de la madriditis i l’atàvic derrotisme culer. Ja sé que alguns consideren insuficient aquesta única lliga guanyada per Cruyff, però personalment em considero molt agraït i molt més que ben pagat. Si tenim en compte el context d’aquestes lligues, amb la remor de fons del tardofranquisme, que Johan Cruyff fos capaç de salvaguardar la seva integritat física, només estava a l’abast de genis irrepetibles com ell.
Amb l’arribada de Cruyff, vaig passar de ser un culer que només havia vist dos partits-morralla al Camp Nou a guanyar una lliga de manera espectacular, a assistir regularment a l’estadi i veure’l jugar, a fer-me soci, a gaudir més endavant del Cruyff entrenador, de la seva saviesa, de les seves rodes de premsa i a veure, més endavant, l’impagable llegat com a ideòleg del futbol genuïnament culer que ens ha portat a ser el millor equip de la història.
Aquests dies s’expliquen moltes anècdotes de/amb/sobre Johan Cruyff. Jo no tinc, stricto sensu, cap anècdota amb ell, però hi ha un fet a les nostres vides que fa que tingui permanentment in mente la seva figura. Johan Cruyff va ser operat, l’any 1991, d’un doble bypass a la clínica Sant Jordi. Quinze anys després, també a la clínica Sant Jordi, m’operaven d’una dolència similar. Concretament una angina de pit a la mateixa artèria coronària. La seva afectació era del 100% i va ser operat a cor obert. En el meu cas, amb una afectació del 90%, amb tecnologia més avançada i via cateterisme, em van practicar una angioplàstia per col·locar un artefacte anomenat stent a l’artèria de marres.
Pot semblar una ximpleria, però des d’aleshores, quan prenc la meva dosi diària de pastilles, no puc evitar recordar-me de Johan Cruyff i, sempre que surt el tema de la meva angina de pit, del meu stent o de la Clínica Sant Jordi, sigui on sigui, xarri amb qui xarri, acabem parlant inevitablement de Johan Cruyff.
Cruyff, sempre al meu cor.
Gràcies, Johan.
