Fins que no abandonin el club aquells que s’han pensat que estàn per sobre d’ell, que s’han cregut intocables i han caigut dins l’ombliguisme i la desidia, fins que això no s’erradiqui del vestuari, el nostre camí cap a Itaca acabarà més bé pel mar Egeo. Tots podeu imaginar a quins noms em referesc.
Pep ho tenia claríssim. El col.lectiu està molt per damunt de l’aspecte individual, tant a nivell futbolístic, com de cara a formar un vestuari ple de fam i motivació. Aquí, en aquesta familia bloggera, fa un any llarg que es xerra de fitxar un central i segurament molts tendreu raó en que és necessari, però és necessari per seure a Piqué d’una vegada, qui ha de ser l’autèntic sacrificat.
Quan el Barça d’en Pep no arribava a marcar el primer gol del partit, Pep s’aixecava i el primer que feia era veure com estava la seva defensa, a quin nivell d’intensitat vigilava al rival i a quin nivell de concentració llegia el partit. Sabia perfectament que sense una sortida neta, començava tota una jugada bruta. Els mitjos no rebien amb claretat i per tant, els rematadors no miràven porta. Podeu entendre que passava en cas contrari, quan l’equip encaixava massa gols.
Aquell Barça irreverent amb els conceptes més majoritaris, mai va separar la fase ofensiva de la defensiva ni a l’inrevés, sino que una és retroalimentava de l’altre. La defensa depén de com s’ataca, de si les linees estàn ben juntes, de si es recupera sa pilota lluny o de si els extrems han recolzat amb generositat als seus companys. Aquest any no han existit cap de les tres i el proper, afortunadament Alexis continuarà.
Aquell Barça ha mort, va morir desde el primer minut en que va marxar Pep, per tant, qualsevol intent d’apropar-s’hi, sirà un fracàs. Aquella excel.lència tàctica no tornarà. Per sa meva part, ja he acceptat amb ressignació que el futur passa per quelcom diferent, sobretot a l’aspecte tàctic, un joc molt més anàrquic i basat en el joc individual, adéu al sacrifici col.lectiu i al maremagnum d’ajudes i canvis de posició que van crear caos a les defenses rivals.
Després de reflexionar-ho, tenc dubtes si jugadors com Iniesta o Bussi encaixaràn en aquest joc. L’altre dia vaig llegir a qualcú que deia que tenia la sensació d’haver vist a la cara d’Iniesta un rostre decebedor durant part de la temporada, com si estigués cansat de moltes coses i com si anyoràs i desconfiàs temps passats i presents. Jo, perdonau-me, però també he vist aquest mateix rostre.