El millor que ha fet l’Atlético en cent set anys d’història han estat els anuncis de TV, que s’esperen amb candeletes cada agost perquè són, senzillament, genials. Com deia el publicista Ángel Torres: “Para un creativo, hacer un anuncio para el Atlético de Madrid es lo máximo en la profesión. Está Coca-Cola y el Atlético… Vas a Buenos Aires o a Lodres y conocen la marca ‘Atlético’ gracias a las campañas de publicidad”.
El més gran que ha fet l’Atlético en cent set anys d’història ha estat la bandera quilomètrica que va passejar pels carrers de Madrid el 2003, durant la celebració del centenari del club. No hi va faltar l’exhibició de la Patrulla de l’Aire per recordar-nos que, del 1939 al 47, el club es deia Athletic Aviación.
Era un nom suggeridor que al 47 es va canviar per l’actual, i el Sabadell va aprofitar l’estrena per encular-lo tot seguit per 3-1.
L’Atlético ha estat objecte de nombroses tesis doctorals. Les facultats d’Empresarials encara avui estudien la tècnica exquisida que va permetre comprar un club de futbol tan important sense pagar ni un sol cèntim. Meravella financera, miracle de Lourdes, abducció n-dimensional o inversió a mà armada, per aquí va el debat acadèmic.
Les facultats de Dret, pel seu costat, estudien la decisió del Tribunal Suprem que considerava que el delicte havia prescrit i validava la propietat de les accions del club per part dels delinqüents.
El president del club es diu Cerezo o Cenizo, un cineasta que va triomfar com ajudant de càmera a “Vente a Alemania, Pepe”, nominada, i com a director a <i>“La sonrisa del sol: Almeria”</i>, nominada.
Ara filma la pel·li de l’Atlético (nominada) amb un argument interessant: un president que no compta per a res. Reccorda un film que va produir fa temps: “La vida de nadie”, nominat. A l’hora de les decisions, el club es deixa aconsellar pel Conseller delegat, Miguel Ángel Gil Marin, i pels tres altres consellers: Óscar Gil Marín, Myriam Gil Marín i Severiano Gil y Gil.
La coincidència de tants Gils és així mateix objecte d’estudi per les facultats de Matemàtiques, ja que, tenint en compte la varietat de cognoms entre els <i>colchoneros</>, és altament improbable, però a l’Atletico no funcionen les lleis matemàtiques de l’Univers.
L’estadi, el Vicente Calderón, està situat al cèntric districte de l’Arganzuela, tot i que Cenizo, entossudit a tenir un pelotazo com els altres presidents, el va vendre a l’Ajuntament de Madrid el 2007. El dia de la firma, ell, l’alcalde Gallardón i la cervecera Mahou, inesperada patrocinadora (?), van cantar a cor el xotis: <i>”Pichi /, es el chulo que castiga/ del Portillo a la Arganzuela / y es que no hay una chicuela / que no quiera ser amiga / de un seguro servidor”</i>.
L’any vinent es traslladaran a La Peineta, tupés, postissos i afaitats a contra-pèl.
L’Atlético és l’únic club de futbol que afirma haver jugat a l’infern, concretament a la segona divisió espanyola les temporades 2001 i 2. No estranya, doncs, que tingui alguns dimonis particulars.
El principal és Georg Schawarzenbeck, un jugador del Bayern de München que va impedir que l’Atlético guanyés la Copa d’Europa del 74, endinyant-li de lluny una santa gardela a Reina (pare) a 30 segons del final.
El segon és l’excel·lent Emilio Guruceta, canonitzat pel Marca com a sant patró dels àrbitres, que va anular dos gols meridians a l’Atlético (d’Arteche i de Leivinha) en l’eliminatòria de quarts de final de la Copa del Dròpol del 79, jugada contra………. el R Madrid !!!
El tercer dimoni és col·lectiu i amb mirada de N’Draghetta. Es tracta de la “Banda dels 5”, formada per Cenizo i The Four Giles, als que l’afició atlética acusa de convertir el club en una mera empresa de compra-venda de jugadors… o d’estadis.
Amb tot això, l’Atlético és un club popular. Té la tercera audiència televisiva, després del Barça i el R Madrid, i nombroses penyes “índies” repartides per arreu del món. Em té robat el cor la d’Olesa de Montserrat, que ha escollit el nom oportuníssim de La Passió Rojiblanca, així en bilingüe.
Les de Madrid busquen noms igualment oportuns: Los Caciques (referència als Gil?), El Muñón i Mataderos (referències a certs defenses històrics?), Indias Rojiblancas (separades. Discriminació sexual?) i La Flor de Entrevías (ídem?). Els seguidors del Perú, que també n’hi ha, han escollit un nom tan pròpiament indi com Peña Inca Kausachum Atleti.
La penya infernal, però, és la del Frente Atlético, de clares arrels falangistes en fundadors, símbols i cançons.
<i>”Eso que dice la gente
que somos borrachos, vagos, delincuentes,
no les hago caso, voy a todos lados,
soy uno del Frente, soy descontrolado (bis).”</i>
Són ultres d’història especialment violenta, que inclou trens i bars devastats, l’assasinat d’Aitor Zabaleta per ser basc, o les càrregues contra els afeccionats del València <i>“por cantar cánticos separatistas“</i>. (si ho sabessin!)
Escèptic amb els récords tradicionals, l’Atlético compta amb el del porter amb més minuts imbatut (Abel Resino, 1274 minuts sense encaixar un gol), amb el de 33 entrenadors durant l’etapa dels Gil (doble que Liverpool o Manchester en tota la seva història secular) i amb el récord del valor per encarregar l’himne del centenari a Joaquín Sabina.
Fins en els récords s’ha de distingir. I és que l’Atlético viu sense viure en ell, i en tan rares glòries espera, que mor perquè no mor, avui a primera, demà a segona i, com continuïn els Gils, demà passat a tercera liquidació per fi del negoci.