Quina és l´essencia del debat ?
El que no vol l´amant de l´estil és traicionar-lo envers d´un futbol resultadista, tipus Chelsea campió de la UCL 2012, del que ningú s´en recordarà igual que de l´Inter del triplet de 2010. Vol que el Barça, al que tothom respecta i ha vist ésser el millor equip de la història , segueixi la línia que s´ha marcat desde fa 25 anys.
El que potser no recordem és que aquest estil innegociable del que ara parlem comença amb en Johan a la banqueta i no és el joc del d´en Frank ni del d´en Pep. Les peces que un té són les que fonamenten les variables tàctiques, totes basades o filles d´un estil de joc determinat.
Quin és aquest estil? Uns parlen de Possessió, altres de Posició més possessió, d´altres de futbol total, i els que no en sabem parlem de jugar bé.
I això com s´aconsegueix ? Jo sóc dels que pensen que la millor manera és ocupant l´espai de manera premeditada per a facilitar la circulació ràpida de la pilota i que el rival perdi el seu ordre defensiu i deixi els forats necessaris pertal d´arribar a porteria amb avantatge. Arribar sense ser-hi. i el partit que ho il·lustra és el que vaig poder viure en directe a Yokohama, la Final del Mundial de Clubs entre el Barça i el Santos.
Que succeeix ? Que aquesta és la meva concepció de l´estil, molt influenciada per la proximitat del millor trieni de la historia blaugrana, però no és el que jugava el Dream Team ni el Barça de Rijkaard, que si bé optaven per la possessió no era pas per avançar de forma grupal envoltant la pilota i desordenant el contrari a base de passades si no que es feia servir per a dominar el partit el màxim de temps possible i poder assestar els cops definitius que decantaven la balança gracies a la qualitat dels jugadors que ambdos equips tenien.
Són, per mi, varies maneres de plantejar una mateixa idea i van en funció de les peces que tu tens i de les que té el rival, no ho oblidem, tot i que ens hagi semblat que amb uns i altres el Barça no feia cas dels sistemes dels rivals que tenia al davant.
És traicionar l´estil perdre la possessió ? Donar passades llargues a tort i a dret ? Renunciar a recuperar la pilota el més lluny de la nostra porteria possible i estar més tancadets al darrere ? Deixar-nos dominar per matar a la contra ?
Doncs per uns si ho serà i per d´altres no. Per això tenim debat. Pel que ami respecta SI que estem renunciant a una manera d´entendre el joc que ens ha fet els més grans de la historia del futbol, amb el que això suposa de shock per als culés.
I per altra banda està el culé que el que vol és que l´equip guanyi, tot i que jugui malament o no jugui al que ens han acostumat ( amb les seves variants més o menys diferenciades ) els equips del Barça de l´últim quart de segle ( excloent el periode negre de principis de segle ). I està en el seu dret de reivindicar la seva postura, que és molt clara: si jugant així guanyem tots els partits llavors ho guanyarem tot , repetirem triplet i sextet i que dirà el purista de l´estil ?
El purista de l´estil et dirà que si renunciem a l´essència del que ens ha fet els millors correm el risc de començar a perdre una manera de jugar que a tots ens ha meravellat, de despersonalitzar-nos i de perdre una identitat que ha estat treballada molt durament des d´els fonaments fins arribar a fer-nos únics, i amb la qual ( no ho oblidem ) ens hem fet els més grans.
Jo, que tampoc em considero purista de l´estil i al que li agrada guanyar com el que més, només puc dir que els darrers anys he gaudit del Barça, mirant el rellotge per tal de saber quants minuts quedaven encara de partit i per seguir passant-ho-ho pipa, i que si em treus això em converteixes en un autòmat que seu a veure el seu equip i al que no li sap greu que la dona l´interrompi per fer-lo anar a dormir els nanos, que truqui un testigo de Jehová a la porta o que la conexió del Plus es talli de tant en quant. I és això el que no vull que em passi.
Això tot just comença i ja sabem com han estat els inicis dels grans equips d´aquest Club. Temps en tindrem per a parlar amb més material per fer les anàlisi que calguin. Ara només demano no avorrir-me massa i que no perdem la memoria.