o Escric aquestes píndoles absolutament verge de les opinions del Yoya sobre el partit de l’Amsterdam Arena. I les aboco tal com van rajant de la memòria immediata d’uns dies intensament tristos.
o Primer contratemps: l’avió de Vueling que ens ha de conduir a la capital del Països Baixos no està en condicions de volar. Canvi de porta d’embarcament i d’aparell i una horeta de retard.
o Comencem a veure vells coneguts d’altres viatges acompanyant l’equip. Una colla de la Plana de Vic, trempadots i de bona pasta. I al cap d’una estona un xicot del sud del Principat amb qui feia molt que no coincidíem.
o Ens n’explica els motius: el van trincar a la final de Mestalla (la del llatronici d’Undiano). No ho recorda del tot (imagineu-vos com anava), però el cas és que va hostiar dos seguidors del Maligne just davant de la poli (l’episodi va sortir als diaris).
o Per si no n’hi havia prou, segons ell havia recollit una estanquera mig cremada per guardar-la de record i la pasma li va atribuir la combustió. Antiviolència li va clavar 3.000 euros de multa i li va prohibir acudir a cap recinte esportiu durant vuit mesos. Nois molt macos i tal.
o Aterrem a Schiphol i, després de l’embolic de rigor amb el tren que ens havia de dur a la localitat on ‘teníem’ casa, Almere, aconseguim arribar a l’estació de destinació, on ens espera la Jana, una cinquantina rossa veïna de càmping d’un dels meus companys de viatge.
o Ens enfilem al seu Toyota i fem cap a la seva vivenda unifamiliar adossada de planta baixa, pis i golfes, on ens ha habilitat un parell de matalassos perquè hi passem les nostres dues nits holandeses. La casa és molt agradable i l’acolliment també.
o Mentre esperem l’arribada d’en Dennis, el marit de la Jana, que treballa de conductor d’autobús a Amsterdam, la fem petar unes hores. Un servidor, l’únic amb coneixements (limitats però suficients) d’anglès, s’encarrega d’anar fent la traducció en els dos sentits. Una feina esgotadora.
o La Jana ens prepara una sopa de verdures per sopar. És bona i calentona, però hi apareixen tres grans trossos de bacallà, precisament un peix que abomino. Faig el cor fort i me l’empasso, gairebé sense respirar, com quan anava de campaments.
o Arriba en Dennis, un homenot de cent-noranta centímetres d’ascendència indonèsia i un autèntic tros de pa. Ens programa les andes i vingudes de l’endemà: quins trens, tramvies o metros ens cal agafar per moure’ns al llarg del dia per la capital.
o Les golfes són fredes, però la nòrdica abriga prou i podem fer una bona dormida per agafar forces de cara al dia del partit.
o Ens desperta l’olor de croissant acabat de fer que ens ha preparat la Jana. L’esmorzar és esplèndid. Ella se’n va a treballar (és funcionària municipal a temps parcial) i en Dennis ens porta fins a l’estació i ens diu que no cal que agafem paraigua, que la previsió diu que no plourà.
o Per fi som a Amsterdam. Passegem fins a Dam, aturant-nos a les parades on s’ofereixen tota mena de productes alimentaris i artesans. Toca agafar el tramvia per anar a Museumplein, el barri dels museus. Jo vull visitar el Rijksmuseum, que l’acaben de remodelar. Els meus companys em segueixen la veta amb cara de pomes agres.
o Vistos ‘La ronda de nit’ i ‘La lletera’, dues peces cabdals de la pintura universal, permeto als meus acompanyants fer una passada ràpida per algunes sales. En una trobem un culer que busca desesperadament una entrada. Les va demanar al club, però li va passar per alt anar-les a buscar i quan ho va fer el Barça ja les havia retornat. N’ha trobat dues a cent euros la peça, però són tres i el, es resigna a veure el partit en un bar.
o Passejada cap al centre i dinar… en una trattoria. La sopa de ceba no mata i té molt a envejar a les nostres. La lasanya és més que correcta i abundant. Ho remato amb un cafè irlandès per entrar en calor abans d’afrontar la llarga tarda.
o Toca acostar-se al Barri Vermell, on retrobem els coneguts osonencs. Vistos uns quants aparadors amb aquell punt de curiositat i de vergonya que comporta el fet d’assistir a un espectacle eminentment denigrant, busquem un cafè per acabar de passar el temps fins a l’hora del matx. Comencem a veure grups de seguidors ajacied i ens sorprèn –per desagradable– la seva agressivitat i els seus insults a un club teòricament germà.
o És hora de ficar-se al metro. Tot i que falten més de dues hores per a l’hora Champions, és ple com un nou. Aconseguim encabir-nos en un vagó on quedem literalment esclafats en un racó. Més a que a l’Arena sembla que ens dirigim a Westerbork.
o Un dels dos moments pitjors del viatge: els hooligans holandesos perden el nord –literalment, que lluny que queda aquell que glossava el nostre poeta nacional– i comencen a terroritzar el viatge: arrenquen dos plafons del vagó i els colpegen contra les barres, piquen a les portes i els crits de ‘Puta Barça’ ressonen amb força. Nois molt macos, segona part.
o Un noi jove, d’uns vint anys, els escridassa amb força i convenciment. Em temo el pitjor, però curiosament els aplaca i les últimes parades ens retornen de l’infern al purgatori. Per fi veiem l’Arena.
o Ingerit el hot dog de rigor, toca buscar la clàssica bufanda compartida que un dels meus companys sempre adquireix. Resulta que està exhaurida.
o Ens adrecem a la nostra porta d’entrada. És com si ingresséssim a Alcatraz. Passem per una mena de torn claustrofòbic, superem l’escorcoll i comencem a pujar per unes escales lúgubres i mal il•luminades.
o Per fi arribem al nostre seient. Mala sort, és just damunt d’una de les boques d’accés, la qual cosa implica personal tocant el voraviu tot el puto partit. A més, la tanca de separació amb el públic local impedeix la visibilitat d’una part, petita, del camp.
o M’estalvio la crònica del partit. La tristesa em va embargant i quan ens endossen el segon esclato. Em trec de la butxaca un paper blanc –el de les indicacions d’en Dennis– i el començo a brandar en direcció a la llotja mentre crido a tot pulmó amb la meva veu forta ‘Rosell, dimissió’. Els culers del meu voltant em miren com si estigués guillat, però ningú s’atreveix a recriminar-me el gest.
o Visc la segona part com un turment, davant la manca de recursos, de tremp, de compromís i d’orgull de l’equip. Repeteixo el crit al final i ningú no em diu ni piu.
o Ens fan esperar mitja horeta a la grada després de la festa local, amb volta d’honor inclosa. Aplaudim els animosos jugadors blanc-i-vermells. L’ambient és de desànim contingut entre una parròquia, la blaugrana, diversa i estranya.
o Per fi ens deixen sortir i el metro ja s’ha buidat. El retorn és plàcid, si no fos perquè iniciem una discussió amb el meu company rosellista. En una hora que dura el viatge fins a Almere desgrana tots els tics, llocs comuns i mantres del tribunerisme més recalcitrant i el peixotisme més encegat. Em treu de polleguera.
o En Dennis ens espera –són les 00.42!!! – a l’estació d’Almere i ens porta a caseta. Aquest cop trobem les golfes més calentones i ens adormim reobrint la batalla dialèctica entre el barcelonisme desacomplexat i venerador dels que han dut a l’excel•lència i el de botigueta de betes i fils que abomina les glòries i celebra la mediocritat. El ying i el yang del barcelonisme. Sé que tinc raó.
o L’endemà ens tornen a esperar els croissants calentons i en Dennis ens acompanya a l’aeroport perquè, segons ell, no es fia del tren. Un gentleman, certament. Aquest cop volem amb Transavia. La maledicció d’en Sandrusku continua: una altra hora de retard per problemes al motor esquerre.
o Sí, és un senyal.