No he vist la cerimònia dels Òscars. De fet no la miro mai. Potser n’he vist alguna de manera accidental, és a dir, o per insomni o tornant de marxa. És més, diria que els de la meva generació acostumaven a rajar dels Òscar. Dels Òscars i de tot el que venia dels USA. De la guerra del Vietnam fins a Hollywood passant per les hamburgueses i la coca cola. Pels progres i xirucaires, Hollywood era el gran temple de la industria cinematogràfica a major glòria del cinema comercial i i el business sense escrúpols. A Europa, durant els anys 60 i 70 la gent amb inquietuds flipava amb els Bergman, Visconti, Passolini, Truffaut, Berlanga, Saura i similars i rajava de la alfombra roja i de Hollywood. Tota aquesta gent, per exemple, també bavejava amb Fidel Castro o la causa jueva, i ara perden el cul copiant Hollywwod via els Goya i apuntant-se a la causa Palestina. I a la sahariana.
Dit lo anterior, afegeixo que tinc pendent de veure moltes pel·lícules d’aquests darrers anys. He decidit anar veient les nominades als Òscars, per seguir un criteri. No hi entenc massa, però només apuntaré que no diu gaire en favor dels Òscars que pel·lícules com Argo o Birdman l’hagin guanyat. De les nominades aquest any només he vist Bridge of Spies i em sembla excessiu que una mínima aparició i quatre frases de Mark Rylance, siguin suficients com per guanyar l’Òscar a millor actor secundari.
Fins aquí el meu Òscar-comentari del dia.