Avui, i sense que serveixi de precedent, faré de tècnic. Tècnic només per un dia. Voilà!
El futbol no és com elfutbolín,on els jugadors es mantenen fermament inamovibles al lloc que prèviament se’ls ha assignat. El futbol es un esport que, encara que molt lentament, va evolucionant i canviant de tàctiques i plantejaments. Ja sigui per voluntat de tenir la iniciativa o com a resposta a la tàctica del contrari. Alguns d’aquests plantejaments destaquen per la seva vocació ofensiva i d’altres pet tot el contrari. Plantejaments estrictes en alguns casos i/o amb petits matisos i variants en d’altres. Tàctiques protagonitzades tan per visionaris ex-jugadors d’altíssim nivell com per no tan visionaris ex jugadors d’altíssima mediocritat. Sigui com sigui, algunes tàctiques s’han consolidat amb el temps i estan associades a determinats conceptes del futbol. Tots hem sentit a parlar del catenaccioodel futbol total. També sabem que és un líbero, el doble pivot o el fals nou.
Els lectors més veterans segur que recorden alineacions amb dos defenses tres mitjos i cinc davanters, i la gran majoria hem crescut amb el format de tres defenses dos mitjos i cinc davanters com, per exemple, el cas de la primera alineació que recordo:
Plantejaments que semblen prehistòrics per als aficionats més joves que conviuen habitualment amb el conservadors i avorrits 4-4-2 i 4-2-3-1, o amb el més ofensius i espectaculars 4-3-3 i 3-4-3. Cada tàctica porta associada una determinada forma de jugar, però no és menys cert que després, aquesta tàctica l’executen els jugadors i, tots sabem que no és el mateix una defensa de tres amb elsNando – Serna-Aloisio que amb els Chapi – Koeman-Sergi, encara que l’entrenador sigui el mateix Déu, és a dir, el número u, el millor dels millors, l’inigualable, inoblidable i etern Johan Cruyff.
Al futbol actual tothom té assumit que el 4-3-3 i, sobretot, el 3-4-3 són sinònims de futbol d’atac i d’espectacle. Joc al primer toc, control i possessió de la pilota, associació de jugadors, joc de posició, velocitat i pressió màxima quan té la pilota l’equip contrari… un futbol no exempt de risc que gens importa si marques més gols que el contrari. El Johan entrenador va implantar aquest sistema al qual li devem la primera Champions i el Dream Team. En Pep, l’alumne més avantatjat, després de diverses variacions sobre la base del 4-3-3 també va acabar alternant-lo amb el 3-4-3 i, finalment, el company de pupitre i ajudant d’en Pep, el bon jan d’en Tito Vilanova, que seguia amb el 4-3-3, també s’instal·lava en el 3-4-3 quan es tractava de remuntar partits que s’havien posat costa amunt.
Aquest darrers dies, arran de les notícies que situen a Dani Alves fora del Barça, s’ha generat bastant debat al Yoya sobre la posició del lateral dret, sobre quin tipus de lateral ens convé o a qui hauríem de fitxar per substituir un puntal bàsic com el brasiler; fins el punt que en Lenny s’ha marcat un gran post sobre el ventall de laterals drets que el Barça podria plantejar-se fitxar per poder suplir la seva baixa. Sense entrar a valorar la vàlua d’aquests possibles substituts, dels quals no conec gairebé res, m’agradaria posar sobre la taula fins a quin punt parlem amb propietat quan ens referim a Dani Aves com a lateral dret o si és correcte parlar de 4-3-3 quan Alves és el lateral dret de l’onze titular.
No sé com s’han d’interpretar els mapes de calor obre les actuacions de l’Alves, però a cop d’ull i sense por d’equivocar-me, m’hi jugaria un pèsol que juga més temps a camp contrari que no pas a camp propi. En conseqüència, aquests quatre teòrics defenses no són més que tres durant la major part delpartit, convertint l’equip, a la pràctica, en un 3-4-3. O fins i tot en un 3-5-2 o un 3-3-4.
Dani Alves s’ha caracteritzat sempre pel seu esperit competitiu, per la seva intensitat, per la seva versatilitat en atac i per moltes altres virtuts, però mai, mai, mai s’ha caracteritzat per ser un defensa DEFENSA especialment fiable. És més, és un defensa dels que acostuma a sortit retratat a la majoria de gols encaixats pel Barça. Dani Alves és d’aquells jugadors que pot centrar 20 pilotes seguides a la tercera graderia, pot ser un forat negre al darrera o pot marcar gol en pròpia porta, però és dels que quan no juga el trobes a faltar. El trobes a faltar MOLT. És imprescindible i mai falla en partits trascendentals. Com ens recorda en Vailet… Como dijo el New York Times:Lola Flores, no canta ni baila, pero no se la pierdan.
Des de la seva posició de fals lateral dret, Dani Alves ha estat omnipresent a tota la gran collita de títols de les darreres temporades. Abans que Guardiola i Messi reinventessin la figura del fals nou, Dani Alves ja feia temps que tenia el copyright del fals lateral dret. Una figura que, potser per la falta de glamour de les posicions defensives, mai s’en parla. No com la figura del fals nou, de la que qualsevol xitxarel·lo indocumentat es veu amb cor de pontificar-hi.
Defenses (?) de les característiques de l’Alves només n’hi ha un, el propi Alves. Ni han existit, ni existeixen ni existiran jugadors de les seves característiques. Ens hauríem d’anar oblidant de poder fitxar cap defensa que s’hi pugui assemblar mínimament. Més que un defensa lateral que pugui fer les funcions en atac de l’Alves, potser hauríem de buscar un jugador que pugui fer les funcions atacants de l’Alves encara que no sigui especialment fiable en defensa. Per això em sembla més interessant el plantejament d’en @Lenny sobre alternatives tipus Koke o similars, o l’alternativa que proposava @HD.d’intentar-ho amb Rakitic o valorar el cas d’en Sergi Roberto, aquell jugador que semblava que acabaria a can Latanyoli que va consolidar-se definitivamental primer equip després d’una bona actuació com a fals lateral dret. Sergi Roberto, feble defensant i molt intens i útil atacant i centrant.
Des del Yoya, i amb permís de la resta de yoyers, em permeto reivindicar la figura de Dani Alves com el Fals Lateral Dret per antonomàsia de la història del futbol.
Muitoobrigado, Dani Alves!