Els entrenadors estan sobrevalorats… i els resultats ho aguanten tot. Partits amb 10 ocasions claríssimes, tres xuts al pal, un penal fallat i empat a zero final, inspiren una determinada crònica. El mateix partit, EXACTAMENT igual, però guanyat al minut 94 amb gol de penal inexistent Guruceta style, inspira una crònica diametralment oposada a l’anterior. És fàcil comprovar-ho. Només cal tirar mínimament de la cruel hemeroteca.
El partit de Champions del dimecres passat contra el Manchester City va generar comentaris al Yoya, els meus inclosos, on alguns hi volien veure un determinat afany per reivindicar la figura d’un entrenador en detriment d’un altre. Com si els comentaris es fessin en clau Pep vs Lucho o viceversa i no en clau Barça – City o en clau estrictament futbolística. No és el meu cas. Tot i ser radicalment cruyffista i que l’entrenador que jo voldria sempre pel Barça es diu Pep Guardiola, també dic que no sóc anti Lucho. Un paio reclutat pel mestre Johan, capaç de deixar al Real Maligne per abraçar la causa culer i ser la polivalència personificada, no hi ha dubte que és uno di noi.
El partit contra el City podria entrar a la categoria de partits on resultat i joc no són directament proporcionals. En la meva personal i subjectiva opinió, el joc vist pot inspirar una determinada crònica i el resultat final inspirar la crònica contrària. Alguns consideraven una exageració els meus comentaris post partit i d’altres hi veien ganes de fer-hi conya. Res de tot això. Ho mantinc seriosament. Fins la relliscada de Fernandinho al minut 17 de la primera part, qui dominava i posava el futbol era el City. Des del minut 25 fins el final de la primera part, qui va posar el futbol, va dominar el partit i va tenir les més clares ocasions va ser el City. El millor del Barça, amb diferència, va ser el porter Marc André Ter Stegen a.k.a. MATS. A la segona part, i fins la cagada de Bravo, qui va dominar el partit i va posar el futbol va ser el City. Amb l’expulsió de Bravo es va acabar el partit. El City es va desfer com un terròs de sucre. Els gols van anar caient i la golejada hagués pogut ser d’escàndol. Les cròniques estaven servides. Un cop més, manava el resultat per damunt del futbol.
Qui m’ho vulgui discutir, que primer es repassi el partit. Jo no ho faré, doncs em costa molt veure els partits quan ja sé el resultat. Igual se m’ha passat per alt alguna cosa i els meus anàlisis no són del tot prou rigorosos. El dia següent, per exemple, vaig sentir que es parlava d’un presumpte penal de Digne del qual no en tenia ni idea, però us recordo que, com de costum, vaig veure el partit per la tele, amb el mute+10, iPad a la falda+Yoya, el mòbil a la mà+twitter i de fons la tele de la cuina amb la meva dona veient l’APM. Això sí, la crido cada cop que marca el Barça perquè pugui veure les repeticions dels gols.
Per descomptat que la influència de l’entrenador és molt important en quantitat d’aspectes, detalls, logística i derivades d’un futbol modern cada cop més exigent, professional i competitiu. Una influència però, que no és decisiva al cent per cent ja que són els jugadors -òbviament- els que acaben materialitzant les diverses tàctiques, pissarres i plantejaments. I si això ho extrapolem a la figura de Messi… no hase falta desir nada más. El mateix Johan Cruyff ho tenia molt clar i sempre -sigui per activa o per passiva- ho reconeixia sense la més mínima recança. No era igual jugar amb Stòitxkov i Romario que amb Escaich i Korneiev, com tampoc era el mateix una defensa de tres amb els Nando – Serna – Aloisio que amb els Ferrer – Koeman – Sergi, per posar un parell d’exemples. O la famosa teoria del mateix Cruyff sobre la conveniència de que: el dinero debe estar en el campo, no en el banco davant la disjuntiva de fitxar la morralla de torn o les apostes segures per marcar diferències amb els frustrats fitxatges dels Zidane, Rui Costa, Giggs o Djorkaeff de l’època. Però ja se sap: entre invertir en cracks o terrenus, al pecident Núñez no li tremolava el pols.
El cas paradigmàtic de la influència NO decisiva d’un entrenador seria el cas del patata Martino. Un arnat, desfasat i mediocre entrenador que hagués pogut guanyar tranquil·lament la seva lliga (la lliga de los asados) si un gol mal anul·lat als darrers minuts del darrer partit de lliga no ho hagués impedit. Un gol mal anul·lat que una massa culer empatxada de títols no només no va tenir ni esma de protestar sinó que a sobre es va permetre el luxe d’aplaudir generosament i esportiva als matarifes de l’equip matalasser i al Cholo Simeone, el seu impresentable entrenador.
Des d’un punt de vista estrictament futbolístic no trobaríem gaires diferències entre els entrenadors d’elit i les seves respectives trajectòries vitals i professionals. La majoria dels Pep, Lucho, Zidane, Rijkaard, Ancelotti i un llarg etcètera s’han format en masies i/o similars d’equips importants, han estat internacionals a gairebé totes les categories, han jugat competicions de primeríssim nivell, han guanyat títols top i han jugat a les ordres d’altres entrenadors d’elit. El bagatge futbolístic és molt similar i només la personalitat de cadascun d’ells a l’hora de prioritzar determinats aspectes del joc fa que ens decantem per un tipus d’entrenador o per un altre.
Que els entrenadors estiguin sobrevalorats no vol dir que no tingui o no tinguem les nostres preferències. Les diferències de preparació i coneixements entre la majoria d’entrenadors d’elit són mínimes, però que uns tinguin, per exemple, més vocació ofensiva o que uns altres flirtegin amb l’odiós doble pivot provoca, “en general”, que ens decantem per un o altre entrenador en el ben entès que sempre seguiran sent els jugadors els que tinguin la última paraula.
Recalco “en general” perquè en el meu cas particular hi han altres factors colaterals que són tan o més importants que els estrictament futbolístics a l’hora de ser partidari d’un entrenador. Quan en Johan va arribar l’any 88 al Barça, jo no estava al cas de la seva trajectòria com entrenador a Holanda ni sabia res del 3-4-3 ni del joc de posició. El que em va enamorar de Cruyff molt abans que el seu sistema de joc, van ser les seves rodes de premsa. Vaig començar a ser fan de Cruyff a través d’elles. Esperava cada partit del Barça amb la il·lusió de poder gaudir del mestre Johan escoltant les seves lliçons magistrals. Enamorament des de la primera roda de premsa. Qui ho hagi viscut sabrà de què parlo. Va ser més endavant quan vaig començar a valorar i entendre la filosofia de joc del millor dels millors.
Una cosa semblant em va passar amb en Pep Guardiola entrenador, del qual no estava gaire al cas de la seva trajectòria al Barça B més enllà de pujar-lo de tercera a segona divisió B. El que em va enganxar d’en Pep també té a veure amb les rodes de premsa on, des del primer minut no li va tremolar gens el pols per donar-li el tractament de llengua normal a la nostra llengua. Fos a Gijón, Almeria o Ucraïna, el català sempre va estar al nivell de qualsevol altra llengua. A Catalunya, Espanya o Europa i sense deixar-se atropellar per les cavernes. Ni la caverna genuïna ni la caverna godòtica. Per si això no fos prou, també em va enamorar com assumia la representativitat institucional quan els pusil·lànimes directius neonunyistes dimitien de les seves funcions, com en els casos del desplaçament a Pamplona, les acusacions de dopatge de la COPE o les sortides de to del lagrimita de Setúbal. O quan va sortir en defensa dels directius amenaçats per la injusta sentència milionària dels avals davant la passivitat de la directiva o, finalment, quan va defensar els directius de la junta Laporta de la denúncia, més milionària encara, de la vergonyosa acció social de responsabilitat perpetrada per la junta rosellista.
Per totes aquestes coses, entre moltes d’altres, sóc guardiolista incondicional per davant de qualsevol entrenador, però això no vol dir que sigui, ni de bon tros, anti Lucho. Al contrari, mentre no puguem tenir en Pep, ja m’està bé, i més que bé, tenir al Luis Enrique d’entrenador, del qual tampoc espero, per exemple, que es declari independentista.
Els entrenadors estan sobrevalorats… i els resultats ho aguanten tot.