Dies enrere vaig llegir comentaris explicant com alguns yoyers (no recordo quins) havien arribat al Yoya. Vaig pensar que jo també podria explicar quina era la meva trajectòria, però mentre m’hi posava he anat llegit altres comentaris explicant vivències referides a la final de Wembley 92 de la qual s’ ha complert el 25è aniversari el dia 20 de maig d’enguany. Finalment he decidit que faré un mix i explicaré com vaig viure la final de Wembley, com vaig arribar al Yoya i, de retruc, altres derivades col·laterals relacionades amb el Barça.
Vaig comentar no fa gaire que el meus primers records futbolístics es remunten a la temporada 58/59 de la qual em sabia de memòria tots els cromos del meu primer àlbum de la lliga espanyola de futbol. Crec que més de 400 cromos. Totes les plantilles senceres de la primera divisió més la selecció brasilera.
Bé, ara no estic segur del tot si es tractava de la 58/59 o la temporada següent, doncs recordo perfectament que l’àlbum començava amb els cromos de la selecció brasilera de futbol que va guanyar el mundial de 1958. No sé si perquè ja l’havien guanyat o perquè eren clars favorits al títol. Era la mítica selecció brasilera que encara recordo de memòria, la dels…
Gilmar, Djalma Santos, Bellini, Zito, Nilton Santos, Orlando, Garrincha, Didí, Vavá, Pelé i Zagallo
El què no sabria explicar ara mateix és perquè els equips de lacapital del país veí van fitxar un parell d’aquests cracs brasilers i el Barça no.
Didí va jugar al Maligne i Vavá amb l’Atlético. Anys després, el Barça va fitxar un altre crac brasiler, Walter Machado da Silva, que mai va poder debutar en partit oficial per la prohibició de permetre inscriure jugadors estrangers. Un sonat i frustrat fitxatge que va ser famós per la coneguda anècdota en la que el president Llaudet li feia de xofer per un dia. Aquí l’enllaç al vídeo explicant la història.
Ja sigui a la temporada 58/59 o a la temporada 59/60, el cas és que pràcticament no recordo res d’aquesta època. No tinc cap record d’haver guanyat la lliga i molt vagament l’eliminatòria amb el Maligne o el famós gol de l’Evaristo. De la final dels pals contra el Benfica tampoc recordo si la van televisar o la vaig veure per la ràdio. Recordin que en aquella època només es televisava el Real Maligne (el equipo del gobierno / la vergüenza del país) i poca cosa més. Feia poc que existia la televisió a Espanya i només en tenien als bars, i no tots. Als bars hi havien empentes per ocupar les cadires més properes a la tele (amb blanc i negre, per descomptat) i demanar un coca-cola, una Pepsi o un Sandaru amb patates rosses i/o berberetxos per fer ‘gastu’. Unes retransmissions on sovint es perdia el senyal i acabaves veient més temps el rètol de “Rogamos disculpen la interrupción … permanezcan atentos a la pantalla” que no pas temps real de futbol. D’aquest famós “rogamos…” van sortir diversos acudits sobre la religiositat de TVE, ja que es passaven el dia ‘rogando’.
A les cases normals només teníem aquelles ràdios enormes tipus moble calaixera. Els transistors només els coneixien els quatre privilegiats que podien viatjar a Andorra o les Canàries. Només se sintonitzava Ràdio Nacional de España (firmes!) i la Cadena Ser. A vegades, amb molta paciència, la mítica Pirenaica. Una RNE on molts vam aprendre la discografia completa de Juanito Valderrama o els èxits de Paquito Jerezo Antonio Molina a través del mític programa de la Maria Matilde Almendros. Una Cadena Ser amb Pepe Iglesias “el Zorro” o el mític Bobby Deglané, protagonista de la llegenda urbana (o no) per la qual la majoria de gossos de Catalunya es diuen Bobby en honor seu, doncs havia dit per antena que els catalans parlaven com els gossos. La Mary Santpere, coprotagonista d’aquesta història, sempre la va desmentir, però és veritat que als anys 60 i 70 moltíssims gossos catalans es deien Bobby.
Podrà semblar increïble, però el cert és que fins les acaballes del franquisme, a les 10 del vespre, les emissores havien de connectar obligatòriament amb el ‘parte’ de RNE i la seva esgarrifosa sintonia. Fins i tot el Maligne. Jugués qui jugués, a les 10 del vespre es tallava la retransmissió. Quan el mític Miguel Ángel Valdivieso saludava a “enfermos e imposibilitados y en especial a la organizacion nacional de ciegos”, sabíem que la desconnexió era imminent (parèntesis per recordar que el gran Valdivieso era la veu de C-3PO i dels primers Woody Allen). Quan el ‘ parte’ s’acabava, després de 25 o 30 insofribles eterns minuts, ja no hi havia rastre del partit ni del resultat fins que l’ endemà no compraves el diari. Encara faltaven molts anys perquè el lleidatà Joan Castelló Rovira inventés “Hora 25”.
De les retransmissions d’aquella època encara fem servir expressions com “otea el horizonte”“rozando la cepa del poste”“cruza la divisoria”o “no es óbice ni cortapisa” frases atribuïdes bàsicament a il·lustres veus del règim i del NO-DO, com els inefables Matias Prats, David Cubedo o Jesús Álvarez, els fills i nets dels quals han heretat el seu llegat. Expressions que segurament desconeixen yogurins com en Plagio, el ManCatalonia o l’Ozeiyo, que ja s’han criat amb expressions genuïnament Puyalianes com, per exemple, “escapolir-se de l’escomesa”.
Arrossegava com una llosa el trauma de la final dels pals quadrats i vaig viure la famosa travessia del desert dels 14 anys sense unalliga. Tenint en compte que no recordava la darrera lliga guanyada, es podria assegurar que fins l’any 74 no vaig celebrar conscientment la meva primera lliga. La famosa lliga del 0-5 del Bernabeu amb Johan Cruyff tallant el bacallà. Primera lliga al sarró de la meva memòria amb 23 anys acabats de fer. Primera assignatura pendent aprovada. Només faltava superar el trauma de la copa europea dels putus pals.
La gran oportunitat de superar aquesta altra assignatura pendent, la de la Copa d’Europa, vindria l’any 1986 amb la final de Sevilla contra l’Steaua de Bucarest. Final a prop de casa contra un equip més aviat menor, però el que havia de ser un passeig militar va acabar com el rosari de l’ aurora o la comèdia de Falset. Del fiasco de Berna no n’era pràcticament conscient, però el desastre de Sevilla és un dels episodis mes tristos que recordo de tota la meva història culer. Per raons laborals no vaig poder anar-hi, però recordo un company de feina, alt com un sant pau, plorant com una magdalena en tornar de Sevilla.
Després vindria l’època màgica amb en Johan, el Dream Team i una nova oportunitat per superar -ara a Wembley- el maleït trauma de la Copa d’Europa. Aquesta vegada sí que vaig anar a la final. L ́única final de Champions que he vist en directe. M’agrada presumir-ne.
Coincidint amb un canvi de feina, just el maig del 92, vam agafar-nos una setmana de vacances per desplaçar-nos a Londres. De dissabte a dissabte i la final al bell mig de les vacances. Hotel a la zona de Paddington, un tranquil hotel que es va omplir de sorollosos italians la vigília del partit. Vam entrar a Wembley més demitja hora abans del començament i ja no hi cabia ni una ànima. Prop de la nostra localitat ens trobem uns col·legues acompanyats d’un altíssim Loquillo. Ens fem una foto amb ell. No una selfie, doncs l’any 92 encara no hi havia mòbils o com a molt n’hi havia algun com el de Maxwell Smart, el mític Superagent 86. La foto no sé per on para, però el dia que la trobi, segurament l’estriparé. Des que el simpàtic ‘Loquillo’ s’ha transformat en el patètic ‘lo quillo’, noem genera el més mínim interès (btw… una època de la meva vida me’ l trobava sovint a l’ antic Bikini de la Diagonal).
Del partit només diré que des de la nostra posició -grada lateral iperpendiculars a la banqueta del Barça- vam ‘cantar’ com a gols les tres o quatre ocasions claríssimes dels Vialli, Lombardo i companyia que vèiem amb dificultat des de la nostra posició. Afegeixo que des del gol de Koeman fins el final del partit ningú va seure i, en ser el seients d’aquells que es pleguen quant t’aixeques, havíem d’estar dempeus fent equilibris sobre els braços de les butaques. Els minuts més brutalment llargs que mai havia viscut a la meva edat. Objectiu aconseguit: segona assignatura pendent finalment superada. La sensació d’ alleujament i tranquil·litat encara avui perdura. Vaig quedar vacunat de per vida. Com quan, per exemple, vaig tenir un accident de trànsit als 18 anys -amb volta de campana inclosa-i mai més he tornat a tenir un accident. Ens vam perdre la celebració a Barcelona, doncs no vam tornar fins dissabte, però pel que fa a celebracions també estava molt més que vacunat, doncs havia tingut el privilegi de participar en la primera gran celebració massiva i no organitzada (com ha de ser) amb l’ espontània rebuda dispensada al Barça amb la Recopa de 1979 guanyada a Basilea.
Gran temporada la del 92: assignatura pendent definitivament aprovada a Wembley, primera lliga del transistor amb el fiasco delMaligne a Tenerife, Jocs Olímpics de Barcelona i, tot seguit, nova tanda de vacances i viatge als Estat Units. Un periple de 15 dies repartit entre Nova York, Los Angeles, San Francisco i Las Vegas,amb traca final a la ciutat dels casinos on vam decidir casar-nos. Després d’ un parell d’ anys de convivència, uns quants més de divorciats i d’ haver estat dels primers en estrenar la primera llei de divorci de la democràcia, un 28 d’ agost de 1992, el diputat George Johnson, amb el diputat John Allen com a testimoni, oficiava la cerimònia al seu despatx del Federal Building de Las Vegas, comtat de Clark de l’ estat de Nevada.
Vam seguir anant regularment al Camp Nou fins que vam marxar a viure fora de Barcelona (2001), però des de Wembley mai més he seguit el futbol amb la mateixa intensitat. Haver complert amb un objectiu que semblava impossible et donava una tranquil·litat i placidesa que encara em dura. No diré que sigui una placidesa total i absoluta, doncs casos com els de Figo o Ronaldo (el Gordo) també m’ han generat elevades dosis d’ indignació, però en general m’ ho he agafat amb molta filosofia i flegma britànica. Seguia al Barça bastant superficialment tot i que vaig ser al Camp Nou la darrera jornada de les lligues de Tenerife i de la lliga de Djukic. Això sí, sense transistor i amb relativa tranquil·litat. També vaig ser-hi a les lligues de Robson i Van Gaal, però sempre amb una actitud bastant acrítica i conformista.
I del Yoya què!? Tranquils que ja hi estem arribant. A partir del 2001 vaig passar d’ anar cada partit al Camp Nou a veure’ ls per la tele, fins el punt que m’ he convertit, com molts ja sabeu, en un ferm apologeta del futbol televisiu. Quan esporàdicament assisteixo a l’ estadi em sento totalment desorientat. Ja sé que no és políticament correcte dir-ho, però a la meva edat ja no haig de quedar bé amb ningú. Ho repetiré un cop més: per VEURE el futbol, com a casa en lloc.
Amb l’ aparició i proliferació dels blocs d’ internet a principis del 2000, m’ hi vaig enganxar coincidint amb la mobilització generalitzada per obtenir un nou i renovat estatut d’ autonomia. Tot i que sempre he mantingut la compatibilitat de l’ esport i la política, el cert és que durant aquest temps vaig prioritzar la política per davant de l’ esport. Em limitava a veure els partits per la tele i a ignorar sistemàticament tot el que es movia al voltant del futbol. Per resumir-ho, des del bloc personal em vaig dedicar a posar el meu granet de sorra en favor del nou estatut… i en promoure el NO al referèndum després de les retallades apadrinades, entre d’ altres, pel germà de Juan Guerra.
A la vegada que m’ anava desinflant d’ aquest frustrat procés estatutari, m’ anava engrescant amb la presidència de Laporta i l’ assessorament del Mestre. Al bloc personal vaig començar a deixar d’ escriure de política per anar parlant cada cop més de futbol i del Barça. Amb el predomini d’ entrades sobre el Barça em vaig decidir per publicar-les en un bloc independent. Dit i fet. Vaig buscar un nom que tingués connotacions futbolístiques a la vegada que donés a entendre una segona visió, un revers o una cara B a les habituals crítiques descafeïnades de la premsa amable amb l’ establishment. Així va néixer el bloc Segonpal, des de fa temps en stand by.
El camarada Popota, fundador i factòtum del bloc Rival Petit, també en stand by, em va contactar per oferir-me col·laborar amb el seu killerblog. D’ entrada m’ hi vaig negar al·legant que no estava al dia dels submón, secrets i clavegueres que envolten el món del futbol i del Barça, però va insistir tot recomanat-me un seguit de lectures i hàbits per reciclar-me ràpidament. Una d’ aquestes recomanacions, potser la més important, consistia en accedir regularment al Yoya. L’ altre col·laborador del Rival Petit, el camarada Ròdia – il·lustre banejat del Diarioyoya- també va insistir en la mateixa recomanació. Crec que era l’ època del Haloscan. No només vaig acabar acceptant col·laborar al Rival Petit (com a Urdin-Gorria, alter ego de Segonpal) sinó que amb el temps vaig assumir tota la logística i la ‘ feina bruta’ del bloc.
Mai podré agrair suficientment als camarades Popota i Ròdia la seva recomanació de visitar regularment el Yoya. Un antre culer on, a diferència de mitjans cretins com el criptoperico Mundo Deportivo o el diario SPORT, es pots saber tot i més sobre el Barça. I no només sobre el Barça, doncs al Yoya s’ hi pot trobar de tot. Sigui el que sigui i sigui on sigui. Com al Yoya, en lloc. El dia que el senile power culer i la massa adotzenada dels 25 mil sossipropietaris descobreixen el Yoya… tornarem a ser imparables
Ara ja saben com vaig arribar al Yoya. Suposant que hagin llegit fins el final, doncs els que havia de ser un mini post sobre Wembley i el Yoya, ha acabat sent… another brick in the wall.
És més, no m’ estranyaria que fos el post més llarg que mai s’ hagi escrit al Yoya.
Disculpin les batalletes i…
Visca el Barça!