Categories
Yoyalodije

La “mili” i la copa del “Generalísimo”

Els més veterans del Yoya rememoràvem dies enrere la final de Copa del Generalísimo de la temporada 70/71 guanyada contra el València. La final, presidida pel Caudillo, es va disputar as usual a l’estadi del Maligne. En ple exercici de memòria vaig comentar que d’aquesta final tenia una batallita que algun dia explicaria. Bé, en realitat no sé si arriba ni a la categoria de mini batallita. Potser no passa ni de simple anècdota, però considerant que aquesta final em va agafar en plena mili, aprofitaré per fer-vos prèviament unes pinzellades de ‘puta mili’. Avís que dirigeixo a yoyers i navegants per si es volen estalviar la fullaraca.

El servei militar obligatori espanyol (feliçment suprimit), també conegut com a ‘mili’, tenia peculiaritats que potser alguns yoyers desconeixen i, si parlem de teenagers com, per exemple, en @plagiO, aleshores el desconeixement ja deu ser total i absolut.

Al marge de la mili regular, existia una mili -diguem especial-, per als estudiants universitaris. El nom oficial era IPS (Instrucción Premilitar Superior) però era coneguda popularment com a milícies universitàries. Tres mesos de campament a l’estiu, tres mesos l’estiu següent i després un període de pràctiques remunerades, amb categoria de sergent o alferes, en un campament de reclutes durant no sé quants mesos més. Segur que a molts us sonen noms de campaments com Castillejos, Montejaque o Cerro Muriano. Disculpin si hi ha imprecisions… estic parlant de memòria.

A principis dels anys setanta es va substituir la IPS per una nova modalitat anomenada IMAC (Instrucción Militar Escala Complemento). Durant la transició d’un sistema a l’altre em va tocar fer la meva mili amb la sort afegida que s’havia reduït la durada dels campaments d’estiu. Dos mesos el primer estiu, dos mesos el segon i quatre mesos de pràctiques, com a cabo primera, en un campament o caserna de l’exèrcit. Vuit mesos de mili en total. Reitero la petició disculpes per si hi ha alguna dada poc precisa.

Desconec molts detalls de les milis anteriors i posteriors a la meva mili. Em vaig limitar a cobrir l’expedient amb el mínim interès exigible. El meu espirit militar era i és similar o inferior a l’esperit d’en Rexach-jugador, aka “tita lànguida”, pressionant les defenses contràries.

Els del sistema IMAC vam estrenar l’acadèmia de suboficials de Talarn, prop de Tremp, província de Lleida. També era coneguda com a Talarn City. Estava situada al peu d’unes muntanyes que, al seu costat, l’Angliru o el Mortirolo serien considerats ports de tercera categoria. Ho comento perquè en aquestes tres muntanyes s’hi van pintar, i s’hi havia de fer el manteniment anual, les lletres FRANCO, FRANCO, FRANCO. Divuit lletres en total que coincidien casualment amb les 18 companyies del campament. Tocava a lletra per companyia. Cada lletra tenia una superfície bastant superior a una pista de bàsquet. Calia tallar els arbres i desbrossar d’arbustos i herbes, omplir-ho de pedres i emblanquinar-les al màxim. No cal dir que aquesta inscripció és podia veure, digueu-me exagerat, gairebé des del Valle de los Caidos. Les expedicions per fer el manteniment d’aquestes lletres, pujant tot el material i eines necessàries, eren tot un poema.

Només arribar a Talarn City em van assignar la primera imaginària. No cal dir que no sabia què era una imaginària, però em va servir per disposar de la primera llista oficial de reclutes on hi constaven totes les dades, com ara procedència, facultat, carrera i altres detalls que no recordo. Les llistes es van substituir el dia següent per unes altres només amb la relació de noms exclusivament. Vaig ser un dels pocs privilegiats en tenir a l’abast tota la informació com, per exemple, que érem sis o set reclutes per cada regió militar o que hi havia tres estudiants (?) de la Escuela Superior de Policía.

Posteriorment vam saber que aquests ‘estudiants’ feien de confidents del capità de la companyia quan, just abans de la jura de bandera, ens van formar d’urgència per comunicar-nos que acabaven d’expulsar tres reclutes de manera fulminant. Els hi havien sentit comentaris inapropiats. Un recluta de Madrid que presumia de saber sintonitzar la ràdio de la policia municipal, un de basc per haver parlat del famós judici de Burgos de manera despectiva i un tercer que no recordo el perquè. Del recluta basc, que es deia Rojo o Rojas, van dir que, com a càstig, l’enviarien al Sahara espanyol a començar la mili de nou. Que jo i alguns col·legues de confiança , als quals havia advertit discretament de la presència d’aquest ‘estudiants’ de policia, coneguéssim la seva identitat, ens va permetre, segurament, evitar algun disgust similar, doncs eren personatges que es deixaven estimar, eren molt amables, pagaven copes i convidaven a sopar amb l’objectiu -presumptament- d’estirar la llengua al personal.

Personalment, tenia més feeling amb alguns reclutes valencians o andalusos que no pas amb els catalans, doncs havia observat detalls en algun d’aquests reclutes catalans que em feien témer que fossin més addictes al règim que no pas antifranquistes. A la mili vaig començar a descobrir que parlar català, tenir cognoms genuïnament catalans o tenir els vuit avis catalans, no era garantia de ser antifranquista ni molt menys catalanista/independentista. Amb els anys he constatat que si féssim una llista amb els primers mil personatges catalans més radicalment unionistes i contraris a la independència, la immensa majoria serien d’aquest perfil.

Curiosament, tots els reclutes catalans i tots els valencians érem catalanoparlants i valencianoparlants, o viceversa, digue-li com vulguis. Amb el reclutes valencians sempre parlava en català/valencià. I ells també. Fins el punt que molts reclutes d’altres regions militars, que no distingeixen el català del valencià o que pensen que són idiomes diferents, em prenien per valencià.

El dia de la final de Copa vaig reprimir una mica la meva alegria per no ‘ofendre’ els col·legues valencians i, ara arribem a la mini anècdota que comentava al principi, alguns reclutes bascos, euskalduns i de cognoms impronunciables, em van venir a ‘consolar’ per la derrota del València. Es van endur una gran sorpresa quan el vaig contestar que el que havien de fer era felicitar-me, doncs jo era més culer que la font de Canaletes. No s’ho podien creure. Estaven totalment convençuts que jo era valencià i del València. Sempre m’he fet la pregunta de si també haurien vingut a donar-me el ‘condol’ cas que la situació hagués estat a l’inversa, és a dir: que el València hagués guanyat la Copa i jo hagués sigut ‘català’.

Pel que fa a l’Alfonseda, un dels herois de la final i autor del gol de la victòria, estudiava econòmiques quan jo estudiava econòmiques. No sé quin curs ni quin horari feia, doncs només el veiem de tant en tant. Això sí, la majoria de nosaltres anàvem amb bus a la facultat (línies 7 i 59 de l’època) i ell ja venia en cotxe.

Molt bon dia a tothom!