És un club amb una història convulsa.
El 1971, el president en funcions, Antonio Rodríguez López, va morir a mans d’un assassí a sou, a causa, sembla ser, d’embolics en negocis mafiosos. Però compte, que don Antonio es va carregar també el sicari en l’acció de defensa.
Fernando Sanz, l’actual president del club, no arriba a tant, però pel fet de ser fill de Lorenzo Sanz, l’ex del R Madrid, l’envolta una sospita d’irregularitats injustificada, vull creure. És casualitat que il padre e padrone Lorenzaccio, després de perdre els 7,5 milions d’euros de la fiança dipositada en l’aventura de comprar el Parma, el 2006 comprés el 97% de les accions del Málaga. El fill va ascendir de cop de jugador a president del club, per mèrits personals, vull creure.
Potser el que va atraure Sanz al Málaga va ser l’admiració per la manera com havia evitat desaparèixer per llei, uns anys abans. Repassem la història:
El 1948, el Málaga va comprar els drets federatius del C.D. Santo Tomás per convertir-lo en filial amb el nom de Club Atlético Malagueño.
El 1959, com que haurien coincidit primer i segon equip a la tercera divisió, van fingir que el Malagueño s’independitzava del club matriu.
Però el 1992, abocat el Málaga a desaparèixer per fallida econòmica, van fer servir el registre del Malagueño a la Federació per continuar, recuperant pocs mesos després del nom de Málaga Club de Futbol.
La Federació no s’ha assabentat que el ¿nou? club ha conservat l’himne de l’anterior, un escut semblant, els mateixos afeccionats, les penyes i els ultres. Fins i tot comptabilitza l’anterior palmarès com a propi “por tradición”.
Sense arribar al cachondeïllo permanent dels gaditans, els malaguenys practiquen la variant cenachera de l’humor andalús. Una mostra és l’èxit de la samarreta editada l’any passat en commemoració del 25 aniversari del 6-2 que havien clavat al Real Madrid. Més rotund encara va ser el 6-0 de l’any 53, però. Esperem a veure com el celebraran.
Una altra mostra és que la web del club s’ocupi de deixar en clar que les sigles TM del seu escut “no deben ser confundidas con las siglas de Trade Mark, como erróneamente se piensa”, sinó que recorden el Tanto Monta, el lema que Ferran el Catòlic va concedir a la ciutat andalusa.
Cal humor cenachero, també, per publicar la notícia: “Los integrantes del primer equipo blanquiazul hicieron un pequeño receso en la actividad física para acudir con sus familias al estreno de la última gira de Disney on Ice, titulada ‘Sueños de princesas’… hermosos momentos en los que los deseos de las siete Princesas Disney se hacen realidad con Campanilla como guía.”
De l’himne del Málaga, el pasdoble La Bombonera, en destacarem només una estrofa, d’una qualitat poètica que no sorprèn quan se sap el nom dels autors, Posada i Tenorio, de tanta tradició literària:
“Colores blanquiazules / jugando con tesón / poner en el partido / coraje y corazón”.
Quedi clar, però, que l’entrada de don Diego Tenorio a la posada era una altra:
“¿La hostería del Clavel? / En ella estáis, caballero? / ¿Está en casa el hostelero? / Estáis hablando con él”.
El Málaga ha fet feina en la qüestió de les penyes ultres, se li ha de reconèixer. El Frente Bokerón, d’ideologia nazi, ha estat pressionat per abandonar simbologia, violència i finalment, per desaparèixer. La gran penya actual és la Malaka Hinchas, més pacífica, que només treu dues banderes, la blanc-i-blava del club i la “verde i morà” de la ciutat. És molt activa també la penya Universitària.
La temporada gloriosa del Málaga va ser la 2002-03, quan va guanyar un títol europeu, la copa Intertoto, vencent el Gent, el Willem II i el Vila-real, i tot seguit va passar quatre rondes de la UEFA Cup eliminant el Zeljeznicar, l’Amica Wrionki,el Leeds United i l’AEK Atenas. Si els malajes del Boavista no l’haguessin superat en la tanda de penals, als quarts de final, el destí del Málaga no hauria tingut fronteres.
Al moment actual, el club de Martiricos (carrer de l’estadi La Rosaleda) porta dos anys a la primera divisió, després d’innombrables pujades i baixades. Amb un inici de lliga desastrós, ha agafat l’onda i s’ha situat a la 12ena posició.
L’entrenador, Juan Ramón (López) Muñiz, és un xixonès de 41 anys. Ha estat segon entrenador a l’Espanyol i al propi Málaga amb Juande Ramos, el 2003-04. Va tornar com a titular el 2006, amb el Málaga a segona divisió, i en dos anys el va pujar a primera. Després d’un any al Racing, ha tornat al club.
Els fórums de les penyes, però, no l’acaben de veure clar: “Ahora mismo el equipo no sería capaz de ganar una pachanga de solteros contra casados en el barrio más cercano. Sobre todo por la gran gestión del gran Truñiz, que ahora mismo tiene menos ideas por sacar esto adelante que un mono con sindrome de down. Muchas gracias por hacernos pasar vergüenza.”
De cara al partit del dissabte al Camp Nou: “Espero que no se haga como en el Bernabeu y se de el partido por perdido prácticamente desde el pitido inicial”. (ens llegeixen o, pitjor encara, és una evidència)
La porteria del Málaga ha tingut durant anys una titularitat tan incerta com les prediccions de l’ouija, fins que Munúa s’hi ha consolidat. El nostre Francesc Arnau, en nou temporades al club andalús, només ha estat titular mentre Antonio Tapia n’era l’entrenador, en el 2002-06, i la passada, 2008-09.
Un altre culé que havia jugat a La Rosaleda és Rufete, del 1999 al 2001, abans de passar al València.
Del Málaga va venir al Barça el gran Boquerón Esteban. Deu temporades, del 1977 al 87, i una més ajudant a entrenar, la 2002-03. Actualment entrena l’Hércules.
El jugador més perillós del Málaga és el danès Patrick Mtiliga, un defensa de nas prominent amb tendència compulsiva a clavar-lo als colzes de tot cristià.