El partit de tornada de l’eliminatòria tràgica d’octaus de final (pregunteu a…) ens convida a fer la coneixença dels bons jugadors i millors persones coneguts a Alemanya com els suaus (els de Suàbia).
Jens Lehman és un porter raret on n’hi hagi, que es mereixeria ell sol l’edició setmanal d’un Crakòvia a la tele suava.
D’una banda, ha tingut actuacions mítiques com el penal aturat a Zamorano a la final de la UEFA-97, o la temporada gloriosa de l’Arsenal del 2003, en la que no va perdre cap partit, o les aturades de la final de copa contra el Manchester, el 2005. D’altra banda, ha fet cagades diarreïques, de les que recordarem l’expulsió per falta a Eto’o a la final de Champions-2006.
Però el seu fort són les anècdotes: els penals parats a Argentina després de llegir un paper on tenia apuntat cap a on els tirava cada jugador, les escenes de gelosia contra Almúnia, o la famosa pixada a mig partit de Champions contra l’Urinea Urziceni. Amb 40 anys, s’ha proposat recuperar la titularitat de la selecció alemanya, el lloc del que ell havia expulsat el gran Kahn. I ves a saber, potser ho aconseguirà.
Hi ha quatre joves prometedors que ja han tastat la selecció: Celozzi, Tasçi, Rudy i Gebhart. Se’ls considera grans promeses del futbol alemany, encara que semblen d’aquells que prometen i mai no acaben de donar, sant Bogin-Bojan els perdoni.
Stefano Celozzi, de 21 anys, és un lateral dret que ja ha passat pel Bayern i el Karlsruher.
Serdar Tasçi, un central titular als 22 anys, és un dels pocs turco-alemanys que prefereix jugar amb la Nationalmannschaft abans que amb la selecció turca.
Sebastian Rudy, de 20 anys, migcampista. Ve, com Tasçi, de la pedrera del VfB.
Timo Gebhart, un migcampista de 21 anys que pot jugar d’extrem dret i mitja punta. Molta qualitat i un caràcter infernal. Com li recomana la premsa alemanya “ha de moderar els seus impulsos”. És provocable.
Cal afegir que als jugadors de les seleccions juvenils germàniques se’ls anomena submarinistes, ja que formen la tripulació dels U-15, U-17, U-21… (under-15, under-17…). Humor alemany; no se’ls pot demanar més.
Amb la mateixa història d’internacionals en tots els submarins, però un xic més grandets, estan Träsch i Khedira.
Christian Träsch, de 23 anys, és lateral dret, o esquerre, o centrecampista, o mani vostè, herr entrenador. Putivalent, se’n diu d’això.
Sami Khedira, migcampista de 23 anys, té pare tunisià i mare suava. Ve de la pedrera del VfB i de seguida s’ha apropiat de la titularitat. El seu gol a l’Energie Cottbus va ser decisiu en la consecució del campionat de 2007. Era el capità del submarí U-21.
Hi ha dos cedits fins a final de temporada: Molinaro i Hleb.
Cristian Molinaro, el lateral esquerre, és un italià d’aquells que la Juventus fitxa jovenets per cedir-los a altres equips, al Siena en aquest cas. L’Atlético de Madrid va anar rere d’ell, però el fitxatge es va frustrar per la negativa rotunda de Molinaro a disputar la lliga espanyola. A Sttutgart les lliga més rosses, deu ser per això.
A final de temporada, el VfB haurà de decidir si se’l queda o el torna embolicat i amb llacet.
Аляксандр Паўлавіч Глеб no és considerat a Stuttgart com un turista sinó com un dels grans jugadors que ha passat pel VfB. Bielorús, amb el pare afectat per les radiacions de la catàstrofe de Txernobil, Aliaksandr és un atleta que practicava la natació i la gimnàstica abans de dedicar-se al futbol i de marxar a la Bundesliga amb son germà Vyacheslav.
És capità de l’equip bielorús, i l’Arsenal el va fitxar per 15 M €. Va patir d’immediat una lesió de genoll, però es va recuperar a temps d’eliminar l’Ajax als octaus de la Champions… i de perdre la final de Paris davant del Barça.
Quan Wenger el va vendre pels mateixos 15 M que havia costat, els fans de l’Arsenal ho van considerar una xifra irrisòria a causa de la qualitat del jugador. En el Barça, Hleb està demostrant que val cada un d’aquests milions. De moment va per la meitat del primer.
Aquesta temporada ha tornat a Stuttgart, cedit, després de rebutjar la possibilitat d’anar a l’Inter dins de l’intercanvi Eto’o-Ibrahimovic. La cessió acabarà aquest estiu, Hleb ja ho sap, pel que es prepara per continuar demostrant al Camp Nou que val la resta dels 15 M + 3 M pels títols del sextet.
El capità de l’equip és el francès Matthieu Delpierre. Central esquerre, és un dels millors defenses de la Bundeslliga. De família futbolista, va preferir guillar del Nantes de Desailly i Landreau per fitxar primer pel Lille i després pels boches de l’Stuttgart.
Els davanters del VfB són extrangers, o quasi:
Zdravo Kuzmanovic, un servi nascut a Suissa que va anar a la Fiorentina amb 20 anys com a gran promesa, però allí va perdre gas tan de pressa que aquell mateix estiu ja volien traspassar-lo al Lazio per abaratir el fitatge de Pandev. Kuzmanovic es va negar a ser moneda de canvi i, després d’algunes bronques, va marxar a l’Stuttgart.
Claudemir Jerónimo Barretto, és un brasiler conegut com Cacau a la intimitat, no sé si a causa dels cacaus que fot o per tenir els abdominals com l’Aznar, semblants a una teula de xocolata.
És un dels veterans de l’equip. Fitxat primer pel Nuremberg, va passar al VfB, on ha mantingut unes xifres de golejador discretes, de 10-14 gols per any. S’ha tret la nacionalitat alemanya a temps de jugar alguns partits amb la selecció germana.
Павел Викторович Погребняк, que els cultes lectors del DiarioYoya haureu llegit sense dificultats com Pável Víktorovich Pogrebniak. Davanter rus procedent de l’Spartak Moscou, va canviar de club com de camisa abans de recalar al VfB (Khimki, Shinnik Yaroslav, Tomsk, Zenit). Al Zenit va formar una davantera mítica amb Arshavin i Pavlyluchenko. Rarament fa més de 15 gols per temporada, però és d’aquells que els clava en moments decisius.
No s’ha adaptat gens bé a la Bundesliga, pel que es considera un fitxatge fallit.
Ciprian Marica, romanès, ve del Dinamo de Bucarest i del Xakhtar Donetsk. Molt ràpid malgrat ser un home alt i corpulent. “És una espina clavada al costat de qualsevol defensa contrària”. El seu fitxatge, de 8 M € és el més alt pagat mai pel VfB. cosa que ha acabat convertint-se en una càrrega, ja que a Stuttgart sembla que se li hagi oblidat fer gols.
Manté alt, però, el seu cartell a la selecció romanesa, que li ha valgut la concesió de la medalla Meritul Sportiv de classe III, penjada personalment pel president de Romania, Traian Bâsescu. Poca broma.