Categories
Yoyalodije

Traduttore traditore

* Huelga decirlo

No hi ha sensació que incomodi més determinades persones que la generació d’indiferència. La vanitat i l’arrogància, trets característics d’aquesta mena d’individus, els porta a adoptar postures histriòniques i a abraçar la provocació amb l’únic objectiu d’esdevenir rellevants per a un determinat nombre d’éssers humans.

És el cas de José Mário dos Santos Félix Mourinho (Setúbal, 1963). Aquest tècnic de notable palmarès, mètodes discutibles i maneres repulsives s’ha entestat, per sobre de qualsevol altra cosa, a convertir-se en un personatge transcendent per als aficionats del Futbol Club Barcelona.

Des que va abandonar el club blaugrana, on havia exercit de traductor en la temporada de Bobby Robson i d’auxiliar en la primera etapa de Van Gaal, the Special One ha maldat per ocupar la plaça de primer entrenador de l’entitat esportiva més gran del món.

Al capdavant del Porto, el Chelsea i l’Inter ha protagonitzat tantes gestes esportives com sortides de to i enfrontaments amb col·legues, dirigents i àrbitres, sempre amb la meticulositat i l’ambició per una banda i la manca d’educació i les pèssimes formes per l’altra com a bandera.

Aquesta ultracompetitivitat, per bé i per mal, ha abraçat el paroxisme cada vegada -i han estat diverses- que el destí ha encreuat els camins dels equips dirigits per Mou i els del nostre Barça. El portuguès no ha tingut cap mania a l’hora de recórrer a les males arts en aquests enfrontaments, que ha viscut sempre un punt per sobre de la sobreexcitació.

Entre l’escassa simpatia que han generat les seves autoparòdies i la constatació que l’estil futbolístic que acredita el millor tècnic del món no casa amb el que una facció del barcelonisme cada cop més majoritària considera irrenunciable l’aterratge de Mourinho a la banqueta del Camp Nou s’ha convertit en una autèntica quimera.

És més, l’últim episodi d’aquest etern desencontre encara s’ha d’escriure. I tots sabem de quin color serà. No se us acudeixi quedar-vos sense crispetes.

——————————————————————————–

* No existe sensación que incomode más a determinadas personas que la generación de indiferencia. La vanidad y la arrogancia, aspectos característicos de este tipo de individuos, los lleva a adoptar posturas histriónicas y a abrazar la provocación con el único objectivo de convertirse en relevantes para un determinado número de seres humanos.

Es el caso de José Mário dos Santos Félix Mourinho (Setúbal, 1963). Este técnico de notable palmarés, métodos discutibles y formas repulsivas se ha obcecado, por encima de cualquier otra cosa, en convertirse en un personaje trascendente pars los aficionados del Futbol Club Barcelona.

Desde que abandonó el club azulgrana, donde había ejercido de traductor en la temporada de Bobby Robson y de auxiliar en la primera etapa de Van Gaal, the Special One ha deseado ocupar la plaza de primer entrenador de la entidad deportiva más grande del mundo.

Al frente del Oporto, el Chelsea y el Inter ha protagonizado tantas gestas deportivas como salidas de tono y enfrentamientos con colegas, dirigentes y árbitros, siempre con la meticulosidad y la ambicióo por un lado y la falta de educación y las pésimas formas por el otro como bandera.

Esta ultracompetitividad, para bien y para mal, ha alcanzado el paroxismo cada vez -y han sido varias- que el destino ha cruzado los caminos de los equipos dirigidos por Mou y los de nuestro Barça. El portugués no ha tenido reparo alguno a la hora de recurrir a las males artes en estos enfrentamientos, que ha vivido siempre un punto por encima de la sobreexcitación.

Entre la escasa simpatía que han generado sus autoparodias y la constatación de que el estilo futbolístico que acredita el mejor técnico del mundo no casa con el que una facción del barcelonismo cada vez más mayoritaria considera irrenunciable el aterrizaje de Mourinho en el banquillo del Camp Nou se ha convertido en una auténtica quimera.

Es más, el último episodio de este eterno desencuentro todavía está por escribir. Y todos sabemos de qué color va a ser. No se os ocurra quedaros sin palomitas.