Una pregunta que m’inquieta: Quan es té un príncep com a President d’Honor, com s’ha de titular un club? Principesco Atlético de Madrid? Principal Atlético de Madrid? Principiante? Felipero? Letiziano Konsorte?
I una pregunta que m’esborrona: El dia que Don Felipe VI pugi als altars al tron, hi haurà un canvi de noms: per un costat un Real Atlético de Madrid i per l’altre un Plebeyo Madrid al Bernabeu?
No són qüestions banals.
Amb un Rosell al capdavant, això no els passaria. En un plis-plas, acabaria amb els presis d’honor a cops de gorra de polo. Sort que tenen altres.
No és casual el colchonerisme del príncep de Girona (ein?). En origen, l’Atlético era l’equip de l’aristocràcia i les classes altes madrilenyes, mentre que el Real Madrid tenia seguidors més populars. La decisió del general Franco el 1953 de convertir el Real en l’equip distintiu d’Espanya va trastocar les coses; el Realíssim es va convertir en el representant de l’oficialisme, del poder i de la caspa imperial, mentre l’Atlético passava a representar una estranya oposició que, per descomptat, no feia oposició del cap mena.
Tot i així, encara avui als tres districtes més elitistes de Madrid (Chamberí, Salamanca i Chamartín), hi ha més penyes colchoneres que merengues,
Els fundadors del club van ser un grup d’estudiants biscaïns de l’Escuela Especial de Ingenieros de Minas, que el 26 d’abril de 1903 van fundar una sucursal de l’Athlétic basc. Tan sucursal era, que els Arancibia, Gortázar, Goyarrola, Goiriki, etc. van especificar que mai no es podien enfrontar al club matriu ja que eren una sola cosa.
Per exigències del guió s’hi han acabat enfrontant, però. Per compensar-ho, han mantingut viva l’altra característica fundacional, allò dels estudiants de mines. Cap altre club espanyol ha tingut una història tan farcida de mines de fragmentació, mines anticarro i mines submarines, que han anat esclatant amb regularitat ineluctable, esquitxant cadàvers institucionals a tort i a dret, cadàvers esportius, cadàvers literals en el cas del jove Aitor Zabaleta assassinat per membres del Frente Atlético, i turmells cadaveritzats per les destralades dels braus defenses de l’entitat.
Allí, l’únic immortal ha estat el propi club, que ha sobreviscut miraculosament a setze inacabables anys de presidència de Jesús Gil i Gil (1987-2003) baixant una sola vegada a segona divisió (2002).
Tanmateix, de mina en mina i xuto perquè em toca, l’Atlético ha assolit el tercer palmarès de la Lliga espanyola: 9 lligues, 9 copes (+ 2 Copes Eva Duarte que haurien de sumar) i la Supercopa del 1985.
A l’estranger ha fet menys forrolla. Té la Recopa del 1962 (1-1 i 3-0 a la Fiorentina), l’UEFA Europa League del 2010 (2-1 al Fulham) i la recent Supercopa del 2010 (2-0 a l’Inter).
Va estar a punt de tocar la Copa d’Europa del 74 però, a 30 segons del final de la pròrroga, Schwarzenbeck va batre el porter Reina (pare) amb un xut des dels 30 metres. En el partit de desempat, el Bayern el va arrasar amb un 4-0.
En compensació, el Bayern es va negar a jugar l’Intercontinental contra l’Independiente de Avellaneda, i l’Atlético va poder posar aquest trofeu a les seves vitrines.
Els dos èxits internacionals de la temporada passada no han estat casualitat. L’Atlético ha aconseguit conjuntar un equip molt potent, que manté febrades d’irregularitat però que pot fer un estrip a qualsevol gallet. Que li ho preguntin al Barça de la lliga passada (o de les 3 últimes, totes amb derrotes: 4-2, 2-1, 4-3)
La davantera formada per Forlan i Agüero és temible, i reforços com Filipe Luís poden acabar a donar-li l’estabilitat que li falta. La feina de l’entrenador Quique Sánchez Flores sembla que està donant bons resultats. El repte que té, en aquesta seva segona temporada, és precisament consolidar l’Atlético al torneig de la regularitat.
Ja seria hora. Fa 14 anys que l’equip s’arrossega, dinamitant projecte rere projecte dels Gil, després de l’històric doblet de 1996.
Qui millor explica aquest club singular és Joaquín Sabina a Motivos de un Sentimiento, l’himne del Centenari:
Para entender lo que pasa
hay que haber llorado dentro
del Calderón, que es mi casa
…
Qué manera de sufrir
…
Qué manera de palmar
…
Y la afición a tu lado
porque es adicta al veneno
del balón, del balon envenenado
